Antoni Vives o la política viscuda d’esquena als ciutadans

Els projectes més emblemàtics del responsable d’Habitat Urbà es caracteritzen per primar els interessos empresarials en detriment d’una ciutadania que veu boicotejat el seu dret a la participació

El Pla Paral·lel, la reforma del Port Vell o les obres de remodelació de la Diagonal tenen força punts en comú. Són projectes mimats per l’equip de govern municipal, que els ha defensat com a necessaris, s’han començat a executar l’actual legislatura i han generat crítiques tant des de bona part de l’oposició municipal com des del teixit associatiu i veïnal dels barris afectats. En els tres casos, el rostre públic del projecte és Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Habitat Urbà. Considerat un dels principals ideòlegs del nou model de ciutat que propugna l’executiu de Xavier Trias -molt basat en les smart cities-, Vives s’ha convertit en una de les principals bèsties negres per un moviment veïnal que li retreu la insistència a projectar reformes en benefici dels empresaris i determinats interessos privats i en perjudici d’uns ciutadans que se senten menystinguts i sense dret a una participació real a uns canvis que els afecten de ple.

Impulsada conjuntament entre l’Ajuntament i la privada Fundació El Molino (FEM), la reforma del Paral·lel hauria de servir per convertir l’espai en “l’avinguda de les persones, les arts escèniques i la gastronomia” i en un símbol de “ciutadania, participació i cohesió social”. Si més no, així ho van defensar a l’abril Trias i Vives en una exposició pública. L’opinió de veïns i entitats del barri, però, s’allunya molt de la visió projectada des de la plaça Sant Jaume. La participació ciutadana s’hauria d’haver articulat a través de la Comissió de Seguiment, però a l’hora de la veritat va tractar-se d’un organisme fantasmal, amb poques convocatòries i un marge gairebé nul per modificar res del projecte, segons ha denunciat Repensar Poble Sec, un espai de reflexió de l’Assemblea de Barri del Poble Sec.

TV3 beneficia Bañuelos i BCN World amb la retransmissió de la Fórmula E

El campionat del món de cotxes elèctrics està promogut pel gendre d’Aznar i l’especulador que impulsa el complex d’oci i del joc a Tarragona. Ambdós utilitzen un entramat societari per pagar el mínim d’impostos en el seu nou negoci

Lucas di Grassi, pilot brasiler de l’equip Audi Sport ABT, va ser dissabte el guanyador del gran premi de Pequín, la primera cursa de la història del campionat de Fórmula E. Els catalans van poder seguir l’inici del certamen dels vehicles elèctrics a través de la retransmissió del canal Esport 3. Televisió de Catalunya, que dedica un munt d’hores cada any i diversos milions a la Fórmula 1, promou el nou campionat amb l’esquer de la participació de dos pilots catalans: Oriol Servià i Jaume Alguersuari. Però l’autèntic vincle de la Fórmula E amb el Principat cal buscar-lo més aviat als despatxos i no pas damunt l’asfalt. L’impulsor de la competició és Alejandro Agag, exdirigent del PP madrileny i gendre de l’expresident espanyol José María Aznar, molt vinculat a la Fórmula 1 després de fer negocis amb Flavio Briatore i Bernie Ecclestone, durant anys el factòtum del principal campionat del motor a nivell mundial.

Divendres va anunciar-se que el patrocinador principal de la competició serà BCN World, el complex de l’oci i el joc que promou l’especulador Enrique Bañuelos al costat de Port Aventura. Tot i que almenys falten tres anys perquè el centre obri les portes, l’estratègia de Veremonte -la societat de Bañuelos que l’impulsa- passa per començar-lo a promocionar ja, tant per captar futurs clients com potencials inversors. La Fórmula E consta en el seu curs inaugural de 10 curses i passarà per ciutats com Buenos Aires, Miami, Berlín o Londres, sempre en circuits urbans i Bañuelos, juntament amb la seva mà dreta, el tarragoní Xavier Adserà, consideren que és una bona eina per donar a conèixer BCN World.

10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.