La lluita per trencar l’opacitat del TTIP

Arreu de la UE estan sorgint campanyes contra el Tractat i intenten donar-ne a conèixer les conseqüències per fer augmentar una mobilització que n’impedeixi la futura ratificació 

L’opacitat que envolta les negociacions del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP) entre els Estats Units i la Unió Europea s’ha trencat progressivament i això ha facilitat la creixent articulació d’una campanya d’oposició al mandat i el plantejament d’alternatives. A nivell europeu, el qüestionament del TTIP va començar a coordinar-se el desembre de l’any passat, amb una trobada a Brussel·les d’unes 90 persones que representaven unes 60 organitzacions de diferents països. Segons explica Tom Kucharz, integrant d’Ecologistes en Acció i assistent a la reunió, es va fixar un marc de treball que englobés dos enfocaments: “l’oposició radical a les negociacions i la fixació d’unes línies vermelles per evitar només els impactes més negatius del TTIP”.

Mentre que en països com Alemanya, la campanya ha aconseguit posar la qüestió a l’agenda política i mediàtica, el coneixement del què és el TTIP és molt menor a l’Estat espanyol. A mitjan de febrer, organitzacions com Ecologistes en Acció i la CGT -entre d’altres- van coordinar una jornada de formació a Madrid sobre el tractat, que va servir per endegar la campanya No al TTIP. Attac, Justícia Alimentària Global-VSF, l’Observatori DESC, l’Observatori del Deute en la Globalització, Setem o la Xarxa d’Economia Solidària són algunes de les adhesions d’una campanya que també aplega ICV-EUiA, la CUP, Equo o Esquerra Anticapitalista. A nivell del Principat, la plataforma contra el TTIP s’activa a partir del Fòrum Social Català (11-13 d’abril) i actualment suma 40 entitats que donen suport al manifest de rebuit al tractat. Continua llegint

Anuncis

El llegat del Mozart del futbol, el jugador que va plantar cara al nazisme

La Itàlia de Mussolini va guanyar els mundials de 1934 i 1938 i va convertir l’esport en un instrument de propaganda. També ho feia l’Alemanya nazi, que va perdre contra Àustria en un mític partit quan el país ja havia passat a formar part del Tercer Reich

L’ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d’aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d’Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d’or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d’adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s’apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l’objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l’època i van passar a jugar amb el combinat transalpí. Continua llegint

Una fortuna monumental construïda a còpia d’opacitat, testaferros i favors

La revista ‘Forbes’ va atribuir al monarca una riquesa de gairebé 1.800 milions d’euros, que s’hauria originat gràcies a negocis foscos com les comissions del petroli i a l’amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic

Joan Carles de Borbó va culminar el 19 de maig una estada de 40 hores a l’Aràbia Saudita, on va viatjar acompanyat de representants de 28 grans empreses espanyoles -com Acciona, ACS, Esade, FCC, Ferrovial, OHL, Renfe o Sacyr- i va reunir-se amb el príncep Salman bin Abdulaziz al Saud, l’hereu de la petromonarquia. L’últim viatge del rei d’Espanya com a cap d’Estat era la cinquena etapa d’un tour amb interrupcions pel Golf Pèrsic que va portar-lo a passar pels Emirats Àrabs i Kuwait a mitjan d’abril i per Bahrain i Oman dues setmanes més tard. Sempre escortat per grans empresaris, el destí escollit no era ni molt menys desconegut pel Borbó.

Des de fa quatre dècades, el Borbó ha teixit unes estretes relacions de complicitat i amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic, sense que mai se li hagi escoltat cap comentari de censura respecte les múltiples vulneracions dels drets humans comesos per uns règim enriquits gràcies a les monumentals reservers d’hidrocarburs que posseeixen. Els favors es paguen i el monarca espanyol en deuria uns quants als seus col·legues àrabs. Segons diverses investigacions, han jugat un paper cabdal en l’edificació de la fortuna personal de Joan Carles I, que el 2003 la revista Forbes va situar en 1.790 milions d’euros. En un règim sense llum ni taquígrafs -l’amnèsia pactada de la Transició mana- la publicació va esborrar el monarca de la llista de plutòcrates i la xifra mai s’ha pogut contrastar amb transparència, però la Zarzuela mai l’ha desmentit. Continua llegint

El casino de l’Arrabassada, el fracàs de l’aposta pel joc a la Barcelona de fa 100 anys

Del projecte només en queden restes que no insinuen l’esplendor fugaç que va viure. Avui és BCN World el complex que advoca per l’oci basat en la ruleta com a principal font d’ingressos

Envoltats d’una vegetació que ja fa dècades va decidir recuperar l’espai que li era propi, ocasionals fòssils de maó i pedra testimonien un passat de luxe exuberant difícil d’imaginar avui. La runa és arreu, l’estat de les poques restes que queden és lamentable i res, ni tan sols un rètol, recorda que allà, en plena carretera de l’Arrabassada, s’hi va aixecar fa més d’un segle un enorme complex, amb hotel, casino i parc d’atraccions. Oci per a la burgesia barcelonina més rica i per a adinerats visitants estrangers, mai per a la massa obrera de la Rosa de Foc, encara amb el record recent de la Setmana Roja (Tràgica, en el relat oficial) de 1909.

En un moment en què BCN World rep una catifa legal sociovergent i al territori se li imposa gairebé una llei del silenci [consulteu pàgina 4] -com tenen el sacrilegi d’atacar un projecte que generarà milers i milers de llocs de treball?, transmet l’estesa retòrica propagandística-, val la pena fer un viatge cap al passat d’un segle per veure què va passar amb el Gran Casino de l’Arrabassada. Un projecte mastodòntic, amb una inversió astronòmica, una ràpida fallida empresarial i unes restes -en forma de fòssils de maó i pedra- encara parcialment visibles en el camí de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Continua llegint

La cort catalana de Joan Carles de Borbó

El rei espanyol s’ha relacionat al Principat amb polítics de l’establishment i part de l’elit empresarial del país, sectors que encara el defensen i es troben molt allunyats de la valoració pèssima de la monarquia que té avui la majoria de la ciutadania

Poc després d’anunciar-se l’abdicació del rei Joan Carles I, el programa El matí de Catalunya Ràdio va entrevistar telefònicament Miquel Roca i Narcís Serra. Ambdós, membres insignes del règim de la Transició que s’esfondra, van desfer-se en elogis cap al monarca. Serra, que va tenir una estreta relació amb el Borbó durant la seva etapa com a ministre de Defensa (1982-1991), va rebutjar la hipotètica celebració d’un referèndum sobre monarquia o república. Roca no va anar tan enllà, però no deixa de ser un dels catalans de màxima confiança del rei espanyol, que l’any passat li va encarregar la defensa de la infanta Cristina, arran del cas Urdangarin.

Serra i Roca no van ser una excepció. Durant tot el dilluns a Joan Carles de Borbó li van ploure lloances d’unes elits clarament allunyades del que pensa la majoria de la ciutadania. Fa tot just un mes, el darrer baròmetre del Centre d’Investigació Sociològiques (CIS) mostrava com les catalanes suspenien rotundament la monarquia en puntuar-la amb un 2,4, lluny del 3,7 de la mitjana estatal -en canvi, a País Valencià, amb un 4; i a les Illes, amb un 4,1; la valoració és superior. La pèssima opinió sobre la institució règia i l’ampli consens al voltant del dret a decidir no impedeix que, encara avui, al Principat hi hagi destacats defensors del rei Joan Carles i la monarquia. Continua llegint

El 25-M sacseja el mapa electoral del Baix Llobregat

Els partits conservadors que tradicionalment tenien més força a la comarca -PSC, CiU i PP- van retrocedir amb força a les europees, mentre que ERC, ICV-EUiA i Podemos guanyen pes o hi irrompen amb força

Les eleccions europees del diumenge 25 de maig van provocar una sacsejada important en els mapes polítics espanyol i català. A nivell estatal, el bipartidisme PP-PSOE es debilita molt i no suma ni el 50% dels vots, mentre que formacions d’esquerres com Esquerra Unida i, sobretot, la nounada Podemos obtenien resultats prou destacables, amb el 10% i el 8%, respectivament. Al Principat, la gran notícia va ser la primera victòria d’ERC en uns comicis des de la II República, Altres factors a tenir en compte van ser un retrocés de CiU, una nova davallada del PSC, la caiguda del PP, l’estancament de C’s, la millora d’ICV-EUiA i, en menor mesura que a l’Estat, la irrupció de Podemos.

L’objectiu de l’article és posar el focus en una comarca, el Baix Llobregat, en què la principal particularitat és que va ser l’única de tot el Principat en què el PSC va ser la força més votada -ERC es va imposar en 23 comarques i CiU en 17. Ara bé, considerar que el Baix Llobregat encara és un “feu socialista” crec que és un error. Els socialistes van obtenir el 25 de maig el 20,31% dels sufragis -55.506 vots-, tot just tres punts més que la segona força, ERC -17,19%, 46.960. Fa cinc anys, a les europees els socialistes van rebre el 44,8%, per tant el suport ha caigut a menys de la meitat. Continua llegint