Un duet representatiu de l’1% que dirigeix el gran casino global

Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, els impulsors de BCN World, s’han nodrit de l’especulació immobiliària, de contactes amb les elits i de filials a paradisos fiscals per lucrar-se en diversos projectes empresarials

El 2006, la bombolla del totxo a l’Estat espanyol encara no havia punxat i els empresaris del sector acumulaven beneficis astronòmics a base de construir sense límits. En aquell context, el valencià Enrique Bañuelos va celebrar l’obertura de la seu de Nova York d’Astroc, la immobiliària amb la qual s’havia fet d’or, amb una macropaella per a més de 20.000 persones. “A mi em deixen despullat al Central Park i en 24 hores estic passenjant-me per la Cinquena Avinguda en limusina”, va arribar a afirmar Bañuelos en una roda de premsa quan era un dels reis del totxo espanyol i la revista Forbes l’havia situat el 2007 com el 95è home més ric del món, amb una fortuna de 7.700 milions de dòlars.

Bañuelos.

La fanfarronada defineix bé un personatge aleshores molt ben connectat amb dirigents del PP valencià com l’expresident autonòmic i exministre, Eduardo Zaplana, i els exconsellers Juan Cotino i Rafael Blasco. L’abril de 2007, Astroc va enfonsar-se a la borsa -les accions van caure un 76% en pocs mesos- en una de les primeres senyals de l’ensulsiada del model econòmic especulatiu. Bañuelos va optar per escapar al Brasil, on va embrancar-se en dues aventures empresarials, una del sector immobiliari i l’altra de l’agroindústria. De nou, va anunciar mastodòntics projectes que van acabar en fum i va deixar el país.

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n’ha augmentat la dependència amb el govern de l’Estat espanyol, que amb diferència n’és el principal creditor.

La deutecràcia s’ha accelerat des de l’inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s’ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d’euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l’any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l’endeutament de l’administració del Principat és dels més elevats de l’Estat.

La imparable agonia del Llac Victòria

La sobrepesca, la destrucció de l’equilibri ecològic per la introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la desforestació i l’expansió de la sida són les principals amenaces de l’espai

La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en vaixell des d’Entebbe i s’uneixen a les desenes de residents que hi passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a l’extrem nord-oriental de l’illa de Buggala, la badia és el principal punt de connexió del territori continental d’Uganda amb les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de l’immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de l’equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al districte de Kalangala -que engloba tot l’arxipèlag- ha augmentat.

La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les Tse-Tse i el conjunt d’un Llac Victòria cada cop més contaminat, on la vida s’hi fa progressivament més difícil fins al punt que els pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi quedaran peixos. L’acaparament de terres -una xacra recurrent a tot Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals amenaces de l’arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac.