Camí de Karamoja, terra de pastors, ramats, armes i or

La regió del nord-est d’Uganda és la més pobra del país i els plans governamentals amenacen de liquidar la tradicional vida nòmada dels seus pobladors. La descoberta d’una important riquesa mineral ha provocat l’arribada de companyies estrangeres, sense que de moment se’n beneficiï els ciutadans autòctons, protagonistes d’un conflicte de dècades amb pobles veïns per la captura del màxim nombre de caps de bestiar

Karamoja no només és la regió més allunyada geogràficament de Kampala, la capital d’Uganda. També és el territori més particular del país, tradicionalment marginat i menyspreat per la resta. Poblat per pastors nòmades que valoren la riquesa en funció del nombre de vaques, el seu clima extrem dificulta el conreu d’aliments, malgrat els projectes governamentals per imposar-hi l’agricultura com a únic mitjà de subsistència. A l’àrea també hi ha or, un esquer que ha provocat recentment l’aterratge de companyies estrangeres que, de moment, no tenen en compte els drets tradicionals sobre la terra de les comunitats autòctones. La combinació sembla apassionant, però per comprovar-hi me n’hi vaig uns dies, per intentar confirmar, matisar o rectificar el que he llegit i m’han explicat sobre Karamoja. D’entrada, una breu introducció sobre ella.

Pobresa extrema

Amb una extensió de 27.900 quilòmetres quadrats i 1,2 milions d’habitants, Karamoja és, probablement, la regió més peculiar d’Uganda. Ubicada al nord-est del país, limita amb el Sudan del Sud al nord, amb Kènia a l’est, i amb la regió d’Acholiland a l’oest. És un altiplà semi-àrid en què la pluja hi escasseja i on bona part del territori està a més de 1.000 metres per sobre del nivell del mar. Els pobladors són els karamojong, pastorsmapa-Karamojanòmades amb una tradició en què el nombre de caps de bestiar és l’element central per dotar-se de prestigi social i poder polític. La llengua local és l’akarimojong. Segons tots els indicadors, és la zona més pobra d’Uganda. A nivell nacional, el 31% de la població (sobre)viu amb menys d’un dòlar al dia, però a Karamoja el percentatge s’eleva fins el 82% i gairebé la meitat dels infants pateixen malnutrició, quan la mitjana ugandesa és d’un terç. Una part significativa dels habitants només menja un àpat al dia i el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides aporta l’àpat a almenys 150.000 persones. 

El parc de Kidepo, l’atracció turística

Karamoja és la regió més remota d’Uganda, amb bona part del territori a més de 500 quilòmetres de Kampala, la capital del país. Una distància eterna tenint en compte les pèssimes carreteres de la zona. Ara bé, això no impedeix que s’hi apropin desenes de milers de turistes cada any. El motiu és l’existència del Parc Nacional de la Vall de Kidepo, que existeix des del 1962 -abans havia estat una reserva de caça. Qui s’endinsi a Kidepo podrà veure girafes, elefants, zebres, búfals, estruços, guepards, lleons, henes, xacals, antílops, entre moltes altres espècies.

Com altres reserves africanes, la caça furtiva és una de les grans amenaces que pateix Kidepo. Els karamojong han desenvolupat una cultura de conservació de la fauna de la zona i fa dècades que no hi cacen, però no passa el mateix amb altres pobles pastors propers, com els turkana -Kènia- o els toposa -Sudan del Sud-, que històricament s’hi han mogut sense parar massa atenció a unes fronteres, per a ells, totalment artificials. De fet, sis rangers del parc nacional van ser assassinats per caçadors furtius. Tot i que no és ni molt menys el destí més habitual dels turistes a Uganda, l’any passat CNN Travel va escollir Kidepo com la tercera millor opció per fer un safari a l’Àfrica, només per darrere de la reserva Masai Mara, a Kènia, i de la Reserva de Caça del Kalahari Central, a Botswana.

Robatoris i conflicte armat pel bestiar

El bestiar, i en concret les vaques, són l’element central de l’univers karamojong. Segons la seva cosmovisió, Déu els ha donat tot el bestiar que hi ha el món i, per tant, tenen un dret diví sobre els ramats. Altres pobles pastors de la zona -com els turkana i els pokot de Kènia, els toposa i els Didinga del Sudan del Sud, o els oromo d’Etiópia- tenen la mateixa creença respecte si mateixos, fet que explica el conflicte permanent que mantenen pel bestiar. Durant generacions i generacions, s’han atacat amb l’objectiu de robar-se els animals, bàsicament per prestigi i per aconseguir recursos pel matrimoni.Karamoja-foto-ramat

Per casar-se a la cultura karomojong cal pagar i, òbviament, la moneda és la vaca. Així per poder tancar una boda, un home ha d’aportar un mínim de 100 vaques, una fortuna molt considerable a la zona. Si no les té, cosa que passa sovint, l’alternativa és robar-les amb un atac a algun ramat d’un poblat o tribu veí. No es tracta d’assalts pacífics, sinó d’atacs amb armes de foc que, en moltes ocasions, han provocat morts. Durant anys era habitual que els guerrers karomojong anessin armats en ple dia amb kalàixnikov, el mític fusell AK-47. Tot plegat ha derivat en una intensificació de les mesures de seguretat per protegir el ramat, fins al punt que ara s’ubiquen al centre dels poblats, envoltats de diverses muralles de cases i custodiats per branques espinoses d’arbres.

Karamoja ha estat una regió tradicionalment marginada pels governs ugandesos i, en general, la resta del país veu els habitants com una tribu primitiva i endarrerida, allunyada de la vida moderna i del progrés i eldesenvolupament. Marginats per la força durant el sanguinari règim d’Idi Amin Dada (1971-1979), els karamojong van aprofitar la fugida de l’exèrcit del dictador per arreplegar el notable arsenal abandonat en regions properes. Des d’aleshores, les armes han estat un problema molt important a l’àrea. Per aturar-lo, el govern ugandès ha endegat diversos programes de desarmament des de principi del segle XXI, alguns voluntaris i d’altres per la força.guerrer Karamojong

Segons la versió de l’exèrcit ugandès, amb els programes s’han recuperat 30.000 de les 50.000 armes il·legals que es calcula que hi havia a la regió, però per aconseguir-ho els abusos i les violacions dels drets humans han estat habituals. Navi Pillay, alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans, va informar el 2010 que almenys 19 persones van ser assassinades el gener d’aquell any quan l’exèrcit va atacar guerrers locals amb un helicòpter i unitats terrestres. A l’abril, 10 persones més van ser assassinades. Tot i que la seguretat ha millorat al territori, aquesta mateixa setmana l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans ha presentat un informe on denuncia que Karamoja és la regió d’Uganda que concentra més vulneracions d’aquest tipus, amb 148 denúncies d’abusos de l’exèrcit, la policia i les Unitats de Defensa Locals (LDU, en anglès). Entre els abusos hi ha assassinats, detencions arbitràries i tortures.

Els karamojong són molt crítics amb el procés de desarmament, perquè els pobles pastors dels països veïns no s’hi han vist sotmesos per part dels governs respectius i, per tant, denuncien que ara estan indefensos davant els atacs per robar bestiar, que continuen. A banda d’equipar-se amb llances, una de les alternatives ha estat recórrer al mercat negre per adquirir armes de foc, provinents fonamentalment del Sudan del Sud. Per tant, malgrat algunes proclames triomfalistes per part de l’executiu de Kampala, encara queden armes a Karamoja.

El pla per convertir en agricultor un poble pastor

Des de Kampala, el govern ugandès incentiva que els karamojong abandonin progressivament la seva tradició nòmada i ramadera i adoptin l’agricultura com a principal mitjà de subsistència. Com passa sovint quan les decisions es prenen des de despatxos allunyats de la realitat sobre el terreny, el projecte per fomentar determinats cultius ha rebut una allau de crítiques i experts internacionals l’han titllat d’absurd. El que és cert és que, ja sigui pels robatoris de bestiar o per les instruccions governamentals, el nombre de caps de bestiar a Karamoja ha disminuït.

L’argument de l’executiu ugandès és que cada llar de la regió ha de tenir el seu hort i plantar-hi mandioca i patata, amb l’objectiu de millorar la seguretat alimentària del territori i contribuir a reduir-hi la pobresa. Quin és el problema? Que a Karamoja sempre s’han conreat aliments, però només quan les extremes condicions meteorològiques -la pluja hi és molt escassa- ho ha permès. Com a alternativa alimentària tenien les vaques, que aporten llet i carn. Però les noves instruccions de Kampala han suposat una reducció de les àrees destinades a la pastura del ramat i, a la pràctica, el que pot passar és que lluny de disminuir, la inseguretat alimentària i, per tant, la pobresa augmenti. I és que a la temporada seca, que s’allarga la major part de l’any, és molt complicat que els conreus disposin de prou aigua per créixer. Això sí, la tradició i la saviesa centenària d’un poble adaptat al terreny ha hagut de cedir -forçat- a l’opinió d’una llumenera que ha pensat des de Kampala.

L’aterratge de grans companyies mineres

Una de les activitats habituals per complementar els migrats ingressos familiars durant la temporada seca a Karamoja és la mineria, portada a terme d’una manera tradicional, gairebé artesana. Un estudi local xifra en 18.000 les persones que s’hi dediquen parcialment, però que des de fa un temps veuen com la seva tasca extractiva perilla. El 2011 un estudi del departament de Geologia i Mines del govern ugandès va confirmar que al subsòl de la regió hi ha minerals com pedra calcàira, ferro, wolfram, níquel, coure, cobalt, liti, estany i, sobretot, or, un esquer prou gran perquè diverses companyies mineres encetessin exploracions a Karamoja.

Mina a Karamoja

Mina a Karamoja

 

Ara mateix ja són tres les societats mineres amb presència a la zona: African Gold, que es dedica a l’or i té la seu a la illa de Jersey, un paradís fiscal britànic; Jan Mangal Uganda Ltd, filial d’un conglomerat de joies de l’Índia, que també hi busca or; i Dao Uganda Ltd, subsidiària d’una empresa constructora de capital saudita i kuwaitià, interessada en el marbre. Les tres companyies han rebut la concessió del govern ugandès per explorar -i en algun cas ja explotar- algunes àrees de Karamoja, però no s’han adreçat -almenys inicialment- a les comunitats locals per conèixer-ne l’opinió sobre l’activitat minera, quelcom que haurien d’haver fet si es té en compte que la terra els pertany.

Un informe recent de Human Rights Watch posa el focus en la qüestió i indica la inversió privada “podria transformar la regió, aportar-hi feina i millorar la seguretat, l’accés a l’aigua, les carreteres i altres infraestructures”, però que també pot suposar un empitjorament de les ja males condicions de vida dels karamojong. A l’estudi s’han posat de manifest els temors que l’activitat extractiva derivi en casos d’acaparament de terres per part de les companyies mineres, provoqui dany al medi ambient i acapari els migrats recursos d’aigua de la regió, entre d’altres.

La qüestió clau és la propietat de la terra, que segons reconeix la Constitució ugandesa pertany a la comunitat, però no hi ha cap títol que ho demostri, de manera que a la pràctica el govern fa el que vol amb el sòl i, en molts casos, els poblats no reben una compensació justa per una activitat que els canvia la vida. I és que sense la terra els karamojong no poden desenvolupar el nomadisme, la seva forma de vida des de fa segles. Sense la terra, directament, no tenen res. I no seria la primera vegada -ni malauradament l’última- que la riquesa mineral d’un territori africà esdevé una condemna pels seus pobladors. 

Advertisements

Un pensament sobre “Camí de Karamoja, terra de pastors, ramats, armes i or

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s