Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L’enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s’hi ha implicat amb l’enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s’atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l’ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud.

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L’1 de gener del 1956 el país s’independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d’agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l’administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l’assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l’assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d’Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts.

Set apunts ràpids sobre Uganda

Abans de començar a aprofundir en les moltes històries que hi ha al país i als Grans llacs africans, escric unes pinzellades ràpides sobre el país on em trobo des de fa quatre dies. Per començar a entendre què és Uganda

1. Uganda és un país ubicat a l’est de l’Àfrica. Té frontera amb Kènia, a l’est; el Sudan del Sud, al nord; la República Democràtica del Congo (RDC), a l’oest; Ruanda, al sud-oest; i Tanzània, al sud. Ocupa una superfície de poc menys de 240.000 quilòmetres quadrats i té 37,5 milions d’habitants (la densitat és d’uns 160 habitants per quilòmetre quadrat, inferior a la catalana però superior a l’espanyola). La xifra creix ràpidament, atès que Uganda té la segona població més jove del món -només per darrere del Níger- i de mitjana cada dona té gairebé sis fills . A la part meridional d’Uganda s’hi troba una part del llac Victòria, compartit amb Kènia i Tanzània, el segon més gran del món, on neix el riu Nil i que pateix una severa degradació ambiental i social (si us interessa el tema, mireu el documental La pesadilla de Darwin). De llacs, però, n’hi ha molts més, no només al país sinó a tota la regió, coneguda com a Grans Llacs africans.

2. Per no allargar-me en la història del país, em centro en l’etapa contemporània. Al primer terç del segle XIX s’hi endinsen comerciants àrabs provinents de la costa africana de l’oceà Índic i cap al 1860 comencen a arribar-hi europeus que busquen les fonts del Nil. Els missioners, primer protestants i després catòlics, hi aterren -és un dir- cap al 1880 i el territori es convertirà poc després en un protectorat britànic, que buidarà de sobirania real els diversos regnes que hi havia al que avui és Uganda, que aconseguirà la independència del Regne Unit el 1962. Les primeres eleccions les guanya una aliança entre el Congrés del Poble Ugandès (UPC, en anglès), de Milton Obote, i Kabaka Yekka (KY), del kabaka (rei) de Buganda -el més poblat i influent dels reialmes pre-colonials-, Edward Mutesa II. Obote serà el president i Mutesa, el primer ministre.

Dret Corporatiu Global, el blindatge perfecte

La seguretat jurídica de les inversions de les empreses transnacionals passa per davant de la protecció dels drets humans

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va tenir una activitat molt intensa a l’exterior durant el mes passat. Del 9 al 12 de novembre, va fer un viatge oficial a l’Estat d’Israel, acompanyat d’una trentena de persones destacades del món empresarial. El 23 de novembre, va iniciar una estada de sis dies a l’Índia, on encapçalava una delegació amb representants d’una quarantena de companyies catalanes. A cap dels dos viatges, però, no l’acompanyaven sindicalistes ni activistes dels drets humans.

Les dues estades constitueixen exemples paradigmàtics de diplomàcia empresarial, és a dir, que els governs actuen a l’exterior en benefici dels negocis privats de les corporacions autòctones. Només és una de les potes del suport que pràcticament tots els executius donen a les empreses i permet entendre el poder i la influència que tenen. El que dota d’impunitat les companyies transnacionals i els garanteix les inversions que duen a terme arreu del planeta és el que s’anomena Lex mercatoria o dret corporatiu global.

Transnacionals espanyoles a l’exterior, un negoci assegurat

El poder de les empreses transnacionals és tan gran que moltes organitzacions internacionals i governs actuen al seu servei i en blinden les inversions. En el cas espanyol, l’Estat compta amb una agència de suport a l’exportació, Cesce, dotada amb 9.000 milions per cobrir amb fons públics els negocis de les grans empreses autòctones a l’exterior. El PP ha aprovat privatitzar l’instrument, fet que augmentarà l’opacitat d’un organisme que fa anys que es qüestionat per organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG)

L’empresa EADS CASA va vendre dotze avions de transport militar C-295 a l’exèrcit brasiler per gairebé 240 milions d’euros l’any 2005. El grup paperer ENCE va intentar construir, entre 2002 i 2009, primer a Fray Bentos i després a Punta Pereira, una enorme planta de cel·lulosa a l’Uruguai. Les protestes pel fort impacte ambiental de la factoria van provocar, finalment, l’abandonament del projecte. Més enllà d’estar impulsades per grans companyies espanyoles, ambdues operacions tenien en comú que comptaven amb el suport econòmic de la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (Cesce, en castellà).

Malgrat ser poc coneguda, Cesce existeix des de 1970 i és, segons la definició de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), “l’instrument financer més important utilitzat per l’Estat per a la internacionalització de les empreses espanyoles”. Els pressupostos generals de 2014 aprovats pel govern de Rajoy doten Cesce amb un topall de 9.000 milions d’euros –la mateixa xifra que enguany– per assegurar els negocis de les transnacionals espanyoles a l’exterior. Amb capital mixt (públic i privat), la seva funció és cobrir els riscos comercials i polítics de les operacions de les empreses estatals a l’exterior, amb l’objectiu de facilitar-ne l’expansió. Diners públics per a (grans) negocis privats.