El negoci de la guerra aterra de nou a Port Aventura

El fons de capital risc KKR, nou soci del parc temàtic, inverteix en empreses d’armes i té un exdirector de la CIA en nòmina

Les operacions que ha dut a terme Investindustrial a Port Aventura el darrer any han estat un negoci rodó per a la família Bonomi, propietària del fons de capital risc, i perjudicials per a la plantilla del parc temàtic. El fons s’ha embutxacat diversos milions d’euros amb la compra-venda de la meitat del capital del parc, ha retallat la plantilla i ha empitjorat les condicions laborals de les empleades de neteja, malgrat que la instal·lació va guanyar 13,8 milions el 2012. Des de principis de desembre, un altre fons de capital risc, el nord-americà Kohlberg Kravis Roberts & CO (KKR), també intentarà lucrar-se amb el parc de Vila-seca i Salou. Un dels alts càrrecs de la companyia és David Petraeus, exdirector de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, la CIA.

El novembre de 2012, Investindustrial va assolir el control total de la instal·lació, després de pagar 105 milions a La Caixa pel 50% del capital que encara estava en mans de l’entitat financera. Només tres anys abans, els mateixos protagonistes havien tancat una operació de 95 milions que va permetre l’aterratge del fons dels Bonomi al parc temàtic. Fa unes setmanes, es va anunciar que Investindustrial havia venut el 49,9% de Port Aventura a KKR. Segons la premsa econòmica, el preu –que no es va fer públic– supera amb escreix els 105 milions cobrats per La Caixa fa un any i, precisament, l’entitat financera ha aportat part dels fons de l’operació. Paral·lelament, durant els darrers dotze mesos, prop d’una quarantena de treballadores del parc han estat acomiadades i més de 250 empleades –el 15% de la plantilla– s’han vist forçades a acceptar la subrogació a dues companyies subcontractades per encarregar-se del servei de neteja.

El Port, una infraestructura al servei dels interessos privats

La gestió de l’APB escapa d’un veritable control democràtic i es caracteritza per afavorir els interessos de grans companyies, en perjudici d’una ciutadania que té cada cop més vetat a l’accés a àrees d’un espai que és de propietat pública

El Port de Barcelona és una infraestructura pública i tant els terrenys on s’ubica com l’organisme que el gestiona també ho són. Ara bé, a la pràctica es pot afirmar que està bàsicament al servei d’uns determinats interessos, que gairebé mai no coincideixen amb els de la majoria de la ciutadania. Els negocis són la màxima prioritat del port i així queda reflectit a la pàgina web de la infraestructura. “Port per als negocis”, sentencia el primer apartat que hi trobem.

De la gestió se n’ocupa l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB), que depèn de Ports de l’Estat, un organisme públic que, al seu torn, forma part del Ministeri de Foment i que, segons la definició oficial, “s’encarrega de la política portuària del govern i de la coordinació i control de l’eficiència del sistema portuari”, format per 28 ports d’interès general a tot l’Estat. L’APB compta amb representants de les administracions estatal, autonòmica i municipals al consell d’administració i té com a missió “liderar el desenvolupament del Port de Barcelona, generar i gestionar infraestructures i garantir la fiabilitat dels serveis per contribuir a la competitivitat dels seus clients i crear valor per a la societat”.

Què hi ha darrere de Xavier Adserà, la cara pública de BCN World?

Mà dreta d’Enrique Bañuelos, té càrrecs en societats instrumentals en paradisos fiscals per pagar menys impostos i controla una part significativa de Riva y García, una financera controlada pels germans García-Nieto, exponents de la burgesia més conservadora i tradicional de Barcelona

El 7 de setembre de l’any passat, Andreu Mas-Colell, Francesc Xavier Mena i Lluís Recoder -aleshores consellers d’Economia, Empresa i Ocupació i Territori i Sostenibilitat, respectivament, de la Generalitat de Catalunya- van presentar en una inesperada roda de premsa el projecte BCN World, com a megaprojecte plantejat en substitució de l’Eurovegas de Sheldon Adelson. En la compareixença davant els mitjans també hi havia Xavier Adserà, conseller delegat de Veremonte, la societat impulsora del complex. Veremonte és una companyia del valencià Enrique Bañuelos, conegut per haver estat un dels màxims exponents de l’especulació immobiliària durant la seva etapa al capdavant d’Astroc.

Des d’aquell ja llunyà 7 de setembre, Adserà ha estat la cara pública de Veremonte i ha aparegut als mitjans en multitud d’ocasions. Així, per exemple, serà Adserà qui compareixerà el gener a la comissió d’Economia del Parlament de Catalunya durant la tramitació del projecte de llei de centres recreatius i turístics, l’aprovació de la qual és imprescindible perquè BCN World tiri endavant. S’ha parlat molt de Bañuelos, però qui és exactament Adserà? Tarragoní de 50 anys, és la mà dreta de Bañuelos a Veremonte des de maig de 2011 i qui s’encarrega del dia a dia dels negocis de la societat. Llicenciat en Ciències Empresarials per Esade, també va cursar un màster en Administració i Direcció d’Empreses a la mateixa escola de negocis. La formació acadèmica dóna pistes sobre Adserà i ens fan pensar en algú més interessat a afavorir els interessos d’una elit econòmica que no pas els de la majoria de la ciutadania. 

Rajoy ofereix barra lliure per danyar el medi ambient

Les polítiques de protecció del medi ambient continuen patint modificacions legislatives regressives en mans de l’executiu del Partit Popular a Madrid. La inclusió de la figura dels bancs de conservació a la nova llei estatal d’avaluació ambiental, pendent de superar el tràmit del Senat per ser aprovada, introduirà un nou mecanisme de mercat per permetre impactes devastadors sobre els ecosistemes a canvi de la compra de crèdits ambientals

La conservació del medi ambient no és una de les prioritats del govern espanyol. L’executiu presidit per Mariano Rajoy ja ho va evidenciar amb l’aprovació, el mes d’abril, de la llei de costes –que, entre altres aspectes, rebaixa la franja protegida del litoral– i ara ho torna a posar de manifest amb la creació dels bancs de conservació, un instrument molt controvertit que legitima els impactes ambientals comesos per un projecte, com pot ser la construcció d’una carretera o un edifici. Amb el nou sistema, les promotores podran compensar el dany comès al medi en un altre lloc.

Els bancs de conservació, que existeixen als Estats Units des dels anys 80 i gairebé no tenen precedents a Europa, són una de les novetats que incorpora la llei d’avaluació ambiental aprovada fa unes setmanes per l’executiu estatal i també validada pel Congrés. A la normativa, només li falta superar el tràmit del Senat –on el PP compta amb majoria absoluta– per convertir-se en realitat, cosa que –amb tota seguretat– arribarà abans d’acabar l’any.