Els escàndols milionaris dels Carceller i els Godia, dues fortunes franquistes

Les famílies Carceller i Godia són dues de les més poderoses dels Països Catalans i, com a tals, apareixen al rànquing de fortunes de la revista ‘Forbes’. Han bastit uns imperis empresarials enormes gràcies a uns patriarques estretament vinculats a la dictadura franquista i, darrerament, s’estan veient afectades per escàndols judicials, sota acusacions d’haver utilitzat complexos entramats societaris per evadir milions d’euros. Riqueses d’origen fosc que exploten a fons els privilegis de l’1% en detriment del 99% de la societat

Una fortuna monumental, sorgida gràcies al franquisme i esquitxada judicialment per escàndols de frau fiscal els darrers mesos. Les nissagues Carceller i Godia comparteixen tots aquests trets, a banda de controlar amplíssimes carteres de societats. Les acusacions recents d’intentar esquivar la legalitat per pagar menys impostos han tingut un ressò mediàtic important, fet que contrasta amb el tractament exquisit que reben habitualment els Godia per part dels mitjans de l’establishment i amb la discreció i opacitat que caracteritza els Carceller.

Fa unes setmanes, l’edició espanyola de la revista Forbes va publicar el llistat de les cent riqueses principals de l’Estat espanyol, entre les quals n’hi ha 42 originàries dels Països Catalans. Òbviament, els cognoms Carceller i Godia apareixen al rànquing. Demetrio Carceller Arce, l’actual president de Damm, ocupa l’onzena posició entre les fortunes nostrades, amb un patrimoni de 1.150 milions, segons els càlculs de la publicació. Una mica més avall, al lloc 22, hi trobem les germanes Carmen i Liliana Godia, que, entre altres coses, són accionistes d’Abertis. La seva riquesa s’eleva a 700 milions d’euros.

El Bruc emmagatzema milers de quilos de dinamita

El poble del Bruc alberga el polvorí més gran de Catalunya, amb capacitat per a més de 200.000 quilos d’explosius. La instal·lació, envoltada de força opacitat, genera malestar entre un grup de veïnes, que reclama més transparència en la gestió del magatzem, propietat del hòlding Maxam Corp i on es diposita la dinamita Goma-2 ECO, que té un ús civil.  Actualment, l’Ajuntament del municipi incompleix la normativa de la Generalitat i no disposa d’un pla d’actuació en cas d’accident, que és obligatori

El Bruc és conegut arreu del país per la llegenda del timbaler, però aquest municipi de poc més de dos mil habitants de la comarca de l’Anoia té una altra particularitat que el fa gairebé únic a Catalunya, però que, en canvi, és ignorada per gran part de la població: al seu terme, hi ha el polvorí d’explosius més gran del país. Els magatzems d’aquest tipus no són gens habituals a casa nostra i, de fet, a tot el territori autonòmic, només n’hi ha dos, el del Bruc i un altre de més petit a Torres de Segre (Segrià).

Ambdós són propietat de l’empresa MaxamCorp Holding SL, una multinacional amb seu a l’Estat espanyol que és líder europea en la fabricació d’explosius destinats a l’ús civil i que també té una divisió dedicada a la producció armamentística, que compta amb el Ministeri de Defensa i l’OTAN com a clients. Les instal·lacions catalanes només emmagatzemen explosius civils. El polvorí del Bruc data de 1974, moment en què la companyia s’anomenava Unión Explosivos Río Tinto (ERT), un nom que va canviar, anys després, per Unión Española de Explosivos (UEE), fins que, el 2006, va ser rebatejada com a Maxam.

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global. Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques, que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la ciutadania

EcoEléctrica Holding Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents, sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius del país comptin amb filials a territoris offshore –centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també sinònim de paradís fiscal–, sinó que és una pràctica majoritària.

La DIRECTA ha investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47 societatsoffshore, és la que en té més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12 a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11), Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses subsidiàries en aquests territoris. CaixaBank només compta amb una participada en un paradís fiscal –a Hong Kong–, però és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa i Abertis.

El que no explica ‘Forbes’ dels multimilionaris dels Països Catalans

La majoria de les fortunes dels Països Catalans controlen o participen en societats amb filials en paradisos fiscals i algunes encara empren les sicav. L’objectiu, a banda de l’opacitat, és reduir al mínim la factura en impostos, perjudicant les administracions públiques i la resta de la ciutadania

 

Són els més rics i, probablement, els més poderosos. Alguns s’exhibeixen amb aparicions constants als mitjans i en saraus socials diversos. D’altres, opten per la discreció i l’opacitat. Tots acumulen patrimonis de, com a mínim, centenars de milions d’euros i des de la setmana passada poder presumir de compartir espai al rànquing dels més rics de la versió espanyola de la revista Forbes. El que el magazín no va fer, ni tampoc els mitjans que s’han fet ressò del llistat, és gratar rere les grans fortunes que hi apareixen. Podem saber quina és la font principal de la riquesa, però no quines pràctiques poc ètiques -malgrat que en la majoria de casos siguin legals- porten a terme els potentats del país per engrandir-les, utilitzant instruments que, fonamentalment, els permeten pagar menys impostos i, per tant, disminueixen la recaptació tributària de les administració. O dit d’una altra manera, ens perjudiquen a (gairebé) tots.

 

Sense haver portat a terme una investigació a fons i centrant-me únicament en les 42 majors fortunes dels Països Catalans -que va llistar Vilaweb la setmana passada arran de la publicació del número de Forbes-, la conclusió és que la immensa majoria no poden donar lliçons d’ètica ni posar-se com a exemple a la ciutadania. Per què? Bàsicament perquè les empreses que controlen, o en les que hi tenen paquets accionarials importants, tenen en molts casos filials en paradisos fiscals. Com vaig explicar recentment en un Estirant del Fil al setmanari Directa, això és “perfectament legal”, però implica un enorme perjudici per a les arques públiques, ja que part dels beneficis empresarials tributen en territoris offshore -amb una tributació molt baixa o directament nul·la per als no residents- en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat. La presència en paradisos fiscals també s’utilitza com a trampolí per actuar als mercats financers mundial, gràcies a l’opacitat que garanteixen aquests centres.