Els criteris per a l’acollida de menors en família, sota sospita

Les professionals alerten que s’està implantant un model mercantilista que privilegia el cost en detriment de l’interès superior dels infants

Cada cop és més habitual que la Direcció General d’Atenció ala Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideixi que una menor protegida per la Generalitat sigui acollida per la família extensa (àvies, avis, tiets o tietes) en lloc de passar a viure temporalment a un dels centres residencials o d’acolliment que depenen de l’administració. La pràctica compleix amb la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) aprovada el 2010. L’article 120.2 de la normativa estableix que “les mesures d’acolliment familiar, sempre que sigui possible, tenen preferència respecte de les que comporten l’internament del menor o la menor en un centre públic o concertat”. El mes de febrer, en una de les primeres comissions de Benestar i Família de la legislatura, la consellera del ram, Neus Munté, va reiterar al Parlament que el govern d’Artur Mas “promourà i prioritzarà” l’acolliment familiar, una opció defensada per les professionals dels serveis socials des d’un punt de vista teòric, però qüestionada si no va acompanyada de recursos humans i econòmics que permetin fer un seguiment adequat de les menors.

La Generalitat fa diversos anys que retalla els recursos destinats a l’atenció a la infància i l’adolescència, fet que ha contribuït a generar la sospita que l’increment de l’acolliment en família extensa respon, principalment, a motivacions econòmiques. Diverses professionals del sector consultades per la DIRECTA i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, han subratllat que aquesta opció és “amb diferència, menys costosa” per a l’administració, de manera que pot tenir el “perill que no sempre s’utilitzi en benefici dels infants i acabi sent una mesura de reducció de despesa”. Mentre un centre residencial d’acció educativa (CRAE) suposa un cost d’entre 100 i 125 euros per infant i dia, segons Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) –un col·lectiu d’afinitat de treballadores del sector, que produeix discurs alternatiu i porta a terme accions directes–, l’acolliment en família extensa comporta una despesa de prop de 300 euros mensuals per a l’administració.

El gran negoci de la ‘lluita’ contra la pirateria a Somàlia

Des de 2009, Segur Ibérica es lucra amb la protecció dels tonyinaires a l’Índic, finançada parcialment amb fons públics

 

El 2 d’octubre de 2009, un grup de pirates va segrestar el vaixell tonyinaire basc Alakrana davant les costes de Somàlia. El buc i la tripulació, formada per 36 persones, van ser alliberats 47 dies més tard, després que el govern espanyol pagués un rescat de 2,7 milions d’euros. El segrest de l’Alakrana va tenir diverses conseqüències, entre les quals destaquen la pròrroga de l’operació Atalanta –impulsada mesos enrere pel Consell de la UE per lluitar contra la pirateria a les aigües de Somàlia– i l’autorització per part del govern espanyol de l’embarcament de vigilància armada als vaixells pesquers de bandera estatal. Empreses com Segur Ibérica van veure que, de cop, se’ls obria una nova via de negoci molt lucrativa. De fet, aquesta va ser la primera companyia beneficiada per la mesura de l’executiu, aleshores presidit per Zapatero, amb la signatura, a finals de 2009, d’un contracte amb els armadors per encarregar-se de la protecció de tretze bucs tonyinaires.

La presència de vigilància de seguretat privada buscava protegir els negocis particulars de grans empreses pesqueres, però, des del primer moment, el seu cost ha estat parcialment assumit per les administracions públiques. Mentre els armadors paguen la meitat de la despesa, la resta es reparteix a parts iguals entre el govern espanyol i els executius autonòmics basc o gallec. Per fer-se una idea de les quantitats, el 2010, el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí va aprovar una subvenció de més d’1,9 milions d’euros per sufragar parcialment el cost de contractar la seguretat privada a bord dels tonyinaires, xifra que augmentaria fins gairebé els 2,4 milions el 2011. A més, l’executiu estatal també assumeix la despesa de la formació militar de la vigilància privada que s’embarca als bucs.

Una empresa que presidia el ministre Morenés hauria estafat els governs espanyol i català

Una antiga proveïdora denuncia Segur Ibérica per haver cobrat presumptament diversos milions d’euros per serveis de vigilància no prestats 
Diverses administracions públiques, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya, i centenars d’empreses privades haurien estat víctimes d’una presumpta estafa milionària comesa per Segur Ibérica, una companyia de seguretat que presidia Pedro Morenés abans de ser nomenat ministre de Defensa, el gener de 2012, i que compta amb l’exministra Anna Birulés (PP) com a consellera. Segons una denúncia, Segur Ibérica hauria inflat la facturació a les clientes incorporant- hi serveis de seguretat mai prestats o que van ser cobrats a preu de personal qualificat tot i que van ser duts a terme per treballadores sense la titulació de vigilant de seguretat, a les quals l’empresa pagava en funció de la seva categoria laboral real i, per tant, n’obtenia un lucre evident.

El frau, que segons la denúncia pujaria a nou milions d’euros només entre els anys 2005 i 2007, hauria estat possible a través de la manipulació del programa informàtic de gestió de personal, on s’haurien introduït dades falses, segons l’empresa informàtica valenciana Nix Universal SL, proveïdora del software –anomenat Visualplan– i que s’ha querellat contra Segur Ibérica al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid. Entre les institucions suposadament afectades hi ha el Museu Reina Sofía –que hauria patit una estafa de més de tres milions–, els ministeris d’Economia –prop de dos milions– i Hisenda, la Biblioteca de Catalunya –35.000 euros–, la Delegació de la Generalitat a Madrid –prop de 18.000 euros– o les societats públiques Aena, Adif i Renfe.

L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma Amb Palestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització.