La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012. Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys. Mapa asil UE

 

Restriccions creixents

El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

 

El cas de la Primavera Àrab

La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.

 

*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s