La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012. Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

Continua llegint

Anuncis

Centenars de milers d’euros públics per glorificar la División Azul

El govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o del PSOE, ha finançat l’entitat que aplega els combatents que van lluitar amb l’exèrcit nazi

 

Les diverses setmanes transcorregudes des que la DIRECTA va revelar la participació de la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en un homenatge a la Hermandad de la División Azul –que aplega veterans i nostàlgics de les tropes espanyoles que van lluitar al costat de l’exèrcit nazi a la Segona Guerra Mundial– han servit per tornar a constatar que glorificar la dictadura franquista no té cap conseqüència política i molt menys penal. A Catalunya, només el PP –el seu partit– i C’s Llanos de Luna división Azulvan evitar demanar la destitució de Llanos de Luna. Però, lluny d’atendre les peticions, l’executiu estatal va ventilar l’assumpte amb una polèmica intervenció del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al Congrés assegurant que l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca es movia en un “ambient de reconciliació històrica”. La reacció del govern espanyol va anar més enllà i va recalcar que la Hermandad de la División Azul “està legalment inscrita i es fonamenta en un context històric, en absolut ideològic”.

Continua llegint

L’austeritat allunya l’Estat espanyol de Finlàndia i l’apropa a Somàlia

L’Índex d’Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l’estabilitat d’Espanya, fonamentalment per l’augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l’atur, l’empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d’austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d’altres coses, aquest còctel s’ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en el cas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L’austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l’estabilitat és cada cop menys segura.

Continua llegint

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i Salah Jamalresistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

 

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Continua llegint