Barcelona i la bici: una relació que necessita millorar

La intenció del govern de CiU de disparar la tarifa del Bicing posa de manifest que els gestors municipals no aposten per aquest vehicle com a alternativa massiva al cotxe, malgrat que el seu ús s’ha multiplicat els darrers anys. Els experts veuen la ciutat ideal per a la bici i la defensen perquè contribuiria a reduir l’enorme contaminació atmosfèrica de la capital

 

La presència de bicicletes circulant pels carrers de Barcelona ja fa temps que ha deixat de ser un fet estrany. Si fa sis anys a la ciutat s’hi feien tot just 47.000 desplaçaments diaris en bici, actualment la xifra s’eleva a gairebé 120.000, segons dades de l’Ajuntament. Malgrat aquest increment exponencial, assolit en gran part gràcies a l’aparició del Bicing, i al seguit de millores assolides des de la dècada dels 80, diversos col·lectius denuncien que Barcelona encara no és, ni de bon tros, una ciutat prou amable per a l’ús de la bici i encara està molt lluny de la seva potenciació com a transport en detriment dels vehicles privats a motor. Un clar exemple de la poca voluntat del govern municipal per afavorir-la, és la seva intenció d’encarir a més del doble del preu actual l’abonament del Bicing, de moment ajornada per la manca de suport al ple consistorial.

“Barcelona té tots els ingredients, com ara un bon clima i una orografia ideal per convertir-se  en una ciutat ideal per a l’ús de la bici”, afirma Ricard Riol, president de l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’hora de la veritat, però, la seva utilització encara és molt menor a la del cotxe, per exemple, i això és, en part, perquè no se’n facilita prou la presència al carrer. En opinió d’Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, “l’Ajuntament de Barcelona té un problema amb la bicicleta i està estudiant com aconseguir que n’hi hagi menys als carrers, tot i que és una gran solució als problemes de mobilitat de la ciutat”. En aquest sentit, Riol apunta que el cap i casal té un “problema molt greu de contaminació”, fins al punt que segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) s’hi produeixen 3.500 morts prematures a l’any per culpa de la pol·lució atmosfèrica.

Prop del 10% del nou Parlament s’ha vist esquitxat per casos de corrupció

Bona part dels escàndols més sonats de la darrera dècada estaran representats a l’hemicicle

Els casos Campeón, Adigsa, Palau, Crespo, Mercuri, Pallerols, Innova, motxillesi màfia georgiana són alguns dels escàndols de presumpta (o provada) corrupció que han sacsejat la política catalana la darrera dècada. Tots estaran representats al Parlament sorgit de les eleccions autonòmiques del 25 de novembre. Al voltant del 10% dels diputats i les diputades de la cambra catalana s’han vist esquitxades en algun moment per un cas de suposada corrupció, ja sigui perquè han estat imputades, perquè el seu nom apareix en la investigació o perquè alguna altra formació les vincula a l’escàndol.

El darrer torpede a la credibilitat de la partitocràcia tradicional catalana va esclatar el 27 de novembre, quan es va executar l’operació Mercuri, per desballestar una presumpta trama de corrupció urbanística amb l’epicentre a l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat pel socialista Manuel Bustos des de 1999. Arran del cas, s’ha descobert que Daniel Fernández, secretari d’Organització del PSC i diputat electe, hauria mediat amb l’alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez, a instàncies de Bustos per col·locar Carmina Llumà, alt càrrec del govern durant el tripartit, a l’Ajuntament. La seva condició d’aforat –actualment, Fernández és parlamentari a Madrid– deixa la decisió d’imputar-lo o no per tràfic d’influències en mans del Tribunal Suprem. En el marc de l’operació Mercuri també es va registrar el despatx de Montserrat Capdevila –tinent d’alcalde d’Economia i diputada socialista des de 2006– a l’Ajuntament de Sabadell. Capdevila, però, no ha estat imputada.

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra

Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès

 

El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

40 empreses que s’enriqueixen amb l’ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans

Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de cases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).