La factura de l’aigua es dispararà per enriquir negocis privats

Diversos ajuntaments i organitzacions s’oposen a la venda d’Aigües Ter-Llobregat

Dutxar-se, rentar els plats o, simplement, obrir l’aixeta són tres de les moltes activitats que, a partir de l’any vinent, seran força més costoses per a la població catalana, després que culmini el procés de privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), l’empresa pública que presta el servei en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de Barcelona, l’àrea metropolitana i nou comarques del voltant (fet que suposa l’abastiment de prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis). L’externalització del servei durant 50 anys a Agbar o Acciona, que encapçalen les dues aliances que opten a la concessió, anirà acompanyada d’un notable encariment del rebut de l’aigua.

El 25 de juliol d’enguany, el consell d’administració d’ATLL va aprovar un increment del 70% en la tarifa que li han de pagar les empreses de distribució en baixa –que fan arribar l’aigua dels dipòsits a les llars–, de manera que, a partir de l’1 de novembre, passarà de 0,38 a 0,65 euros el metre cúbic. Les companyies distribuïdores, independentment de si són públiques o privades, acabaran fent repercutir la pujada en la tarifa que paguen les usuàries, que augmentarà entre el 25% i el 35%, segons els càlculs de la plataforma Aigua és Vida, que s’oposa a la privatització, la més important en la història de la Generalitat. L’encariment final, però, serà superior.

Continua llegint

Anuncis

El drama de l’‘or negre’

La producció de petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals, mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció ambiental

 

Royal Dutch Shell és una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de 360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia, protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni –un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com Chevron.

El passat 10 d’octubre, però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.

Continua llegint

“A la presó, estàs despullat de tot prejudici i t’has de mirar al mirall i sobreviure amb el que tens”

A final d’agost, Roger Jorro va poder tornar a casa després de passar-se dos anys tancat a les presons nord-irlandeses de Maghaberry i Magilligan. Establert a Belfast per estudiar anglès, va ser detingut i acusat d’haver llençat un bloc de formigó contra una agent policial durant uns avalots de protesta contra les marxes unionistes que es van produir al barri republicà d’Ardoyne. Arran de la condemna no pot tornar al Regne Unit i ara vol ser una persona més al carrer, “on totes fem falta”.

Després de dos anys tancat, com va el retorn a la llibertat?

Amb clarobscurs. D’una banda, hi ha la il·lusió de tornar ser lliure i convertir-te en una persona adulta un altre cop. Estar a la presó és ser com un nadó, et desposseeix de la capacitat de prendre decisions. Però, per altra banda, hi ha la tristesa de veure com estan les coses aquí i trobar-me amb un país devastat en molts camps. Sóc d’una ciutat obrera, que és Cerdanyola del Vallès, i allà hi ha moltes situacions de patiment. També hi ha aspectes positius, perquè he vist ganes de tirar endavant i un augment de la consciència tant social com nacional.

Continua llegint

Els càrrecs ‘pepevergents’

El sobtat gir independentista d’Artur Mas no amaga l’estreta aliança que ha mantingut amb el PP durant gran part legislatura. Els nomenaments de Daniel Sirera, Armand Querol, Pablo Planas o Josep Martí en són testimoni

Daniel Sirera

Daniel Sirera

«No hi ha res de més anticatalà que voler que Catalunya sigui independent. Seria un desastre.» Aquestes paraules corresponen a una entrevista a El País del febrer de 2008 i qui va pronunciar-les no ha modificat la seva posició amb relació a la qüestió nacional del Principat. Però això no va ser un impediment perquè, fa només tres mesos, la CiU suposadament més independentista de la història fes possible que l’autor de les declaracions assolís un càrrec públic. Parlem de Daniel Sirera, president del PP de Catalunya en el moment de l’entrevista i actualment un dels sis integrants del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). L’enèsim acord de la legislatura entre la federació conservadora i el PP no solament va permetre la inclusió de Sirera en l’organisme, sinó reduir-ne en quatre els seus membres i deixar sense espai Salvador Alsius, el candidat conjunt d’ERC i d’ICV-EUiA i que, a banda de ser periodista, representa una sensibilitat nacional molt més propera a l’Estat propi que, almenys dialècticament, defensa Artur Mas des de la massiva manifestació de l’11 de setembre.

Continua llegint

A un pas de la pèrdua ciutadana del Port Vell

El projecte de construcció d’una marina de luxe per a grans iots, que es vol inaugurar a l’abril, amenaça de convertir un espai fins ara públic en unresort d’ús exclusiu per a un turisme d’elit. La Barceloneta es mobilitza contra la privatització de l’espai

Amancio Ortega (Inditex), Florentino Pérez (president del Real Madrid i de la constructora ACS), el navilier Fernando Fernández Tapias o el mateix rei Joan Carles de Borbó no només tenen en comú el fet d’acumular fortunes valorades en centenars (o milers) de milions d’euros. També són dels pocs ciutadans de l’Estat espanyol propietaris de megaiots, el més conegut del quals és el Fortuna, l’embarcació de 50 metres d’eslora del monarca, que es pot llogar per entre 300.000 i 400.000 euros setmanals. El vaixell, valorat en 18 milions d’euros i que oficialment va ser un regal d’empresaris mallorquins, dóna xifres que constaten fins a quin punt aquestes embarcacions són un vedat exclusiu d’un sector molt i molt reduït de la societat. I, precisament, a aquest 1% de la població -en terminologia 15-M- es dirigeix el projecte de reforma del Port Vell amb l’objectiu d’installar-hi una marina de luxe on atracaran megaiots de fins a 180 metres d’eslora, en què un probable negoci seria, segons el col·lectiu opositor, el lloguer dels enormes vaixells.

El projecte, impulsat per l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) -on participen la Generalitat, el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona, i que presideix Sixte Cambra- i promogut per Salamanca Group -el grup d’inversió dirigit per l’antic militar britànic Martin Bellamy que té la concessió de Marina Port Vell-, compta amb el vistiplau de l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per Xavier Trias, que s’ha negat a sotmetre la qüestió a consulta ciutadana com li ha demanat ICV-EUiA i també han votat UpB i PSC. Malgrat això, i la forta oposició veïnal que aixeca, les obres de reforma del Port Vell ja fa mesos que han començat. I és que la intenció de Salamanca Group és que les noves instal·lacions es puguin inaugurar el proper abril.

Continua llegint

Abbas s’enroca en els dos estats

Enmig d’una crisi interna, el president palestí repeteix l’escenificació de fa un any davant l’Assemblea General de l’ONU. Israel i els Estats Units, de nou, reaccionen indignats

L’etern bucle de l’enquistat conflicte palestinoisraelià es reprodueix eternament. Allunyat dels focus mediàtics des de l’inici de les revoltes àrabs, la realitat sobre el terreny no canvia. Declaracions que dissimulen la poca voluntat de reactivar unes negociacions que mai no culminen amb èxit, fulls de ruta que s’arrosseguen des de fa més de dues dècades i que sembla impossible que es puguin implementar, denúncies d’una ocupació que ofega el poble palestí però que no repercuteixen en cap sanció contra l’Estat israelià, polítiques de fets consumats que es tradueixen en el fet que cada any milers d’hebreus s’instal·len en territori palestí, violant la legislació internacional… Són alguns dels elements que se succeeixen en un escenari ja conegut en què el darrer capítol  també és repetit.

Per segon setembre consecutiu, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, va comparèixer davant l’Assemblea General de l’ONU per demanar el reconeixement de Palestina com a Estat. La petició, tot i que rebaixada –ara l’aspiració és convertir-se en Estat observador de l’organisme multilateral–, va topar novament amb la indignació de les autoritats israelianes i les maniobres estatunidenques per evitar que acabi tirant endavant. I tot plegat ha arribat immediatament després de l’onada de protestes més gran contra l’ANP que es recorda als territoris ocupats, a causa d’una crisi econòmica que colpeja de ple Gaza i Cisjordània i que ha servit per posar de manifest que la unitat política palestina, anunciada per enèsima vegada al febrer, és qualsevol cosa menys real.  

Continua llegint

La repressió continuada no atura la consolidació de la revolució zapatista

La població indígena de Chiapas segueix patint desplaçament forçats i amenaces governamentals

Falten pocs minuts per a les 8 del matí d’un divendres d’agost. Al campament de Huitepec, ubicat a 3.000 metres d’altura en una reserva ecològica zapatista i a pocs quilòmetres de San Cristóbal de las Casas –la capital de la regió de los Altos, a Chiapas (Mèxic)-, l’activitat tot just comença. Genaro –nom fictici per qüestions de seguretat- s’encarrega de preparar el foc que escalfarà el primer cafè del dia i aprofita per explicar què ha suposat per a ell la revolució zapatista: “L’aixecament del 1994 ens va permetre recuperar la dignitat, l’orgull de ser indígenes, alçar la veu per dir que ja n’hi havia prou de discriminació i oblit. Des d’aleshores hem avançat molt i ens organitzem de forma autònoma, però la repressió per part de l’Estat mexicà continua”.

Campament de Huitepec

Sense aquestes amenaces la presència de Genaro i els seus companys del municipi de Tenejapa al campament no seria necessària. La reserva ecològica és desitjada pel govern estatal de Chiapas, que fins no fa gaire intentava expulsar-los, amb l’objectiu d’apoderar-se dels ingents recursos naturals –bàsicament fusta i aigua- que hi ha. Darrerament, però, les tasques de vigilància que fan per torns els zapatistes de la regió es limiten a impedir la tala sense permís d’arbres.

Continua llegint