Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Robert Mugabe

Robert Mugabe (Zimbabwe)

Obiang i Dos Santos, però, no són una excepció. I és que els cinc dirigents mundials no monàrquics que sumen més temps consecutiu al poder són africans. El continent negre acumula 10 dels 15 primers llocs de l’actual rànquing de mandataris longeus. A banda dels dos esmentats, són Robert Mugabe, al capdavant de Zimbabwe des del 1980; Paul Biya, que suma 30 anys com a president del Camerun, a banda dels set que va exercir com a primer ministre; Yoweri Museveni, cap d’Estat d’Uganda els darrers 26 anys; Blaise Compaoré, que en pocs dies celebrarà un quart de segle com a primera autoritat de Burkina Faso; Omar al-Baixir, president del Sudan des del 1989; Idriss Déby, cap d’Estat del Txad des del 1990, i Isaias Afewerki, màxim mandatari d’Eritrea des de la independència del país, el 1993. En la llista s’hi podria afegir Muhammad Abdelaziz, que ostenta 36 anys al capdavant de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), tot i que aquest país no compta amb seient a l’ONU ni està reconegut per desenes d’estats, com a conseqüència de les pressions del Marroc, que ocupa gran part del seu territori des del 1975.

Guerillers o colpistes

Pràcticament tots governen països que es defineixen com a democràcies parlamentàries, tot i que en la majoria dels casos se’ls considera règims autoritaris i, sovint, directament dictatorials, que només convoquen la població a les urnes per satisfer els seus benefactors occidentals. Sigui com vulgui, la comparació amb les democràcies europees no és possible, sinó que s’han d’analitzar en funció de la tradició i la realitat del seu continent. El professor d’història d’Àfrica de la Universitat de Barcelona (UB) Ferran Iniesta assenyala a EL TRIANGLE que aquests dirigents han arribat al poder després de participar en processos guerrillers (casos de Dos Santos, Mugabe, Museveni, Afewerki i Abdelaziz) o en un cop d’Estat (Obiang, Compaoré, Al-Baixir i Déby). Alguns provenen del marxisme leninisme ortodox, com els presidents d’Uganda, de Zimbabwe, d’Angola i d’Eritrea, però a dia d’avui poc o res conserven d’aquesta ideologia en les seves respectives praxis polítiques.

«Els primers governants africans després de les independències estaven totalment amarats del mite del progrés i estaven convençuts que aplicant les receptes dels països del Nord, amb indiferència que fossin del bloc capitalista o del socialista, allò funcionaria», explica Iniesta. L’africanista subratlla que l’experiència va ser «un fiasco» i va suposar que els mandataris «gastessin en pocs anys el capital de confiança que havien assolit» amb la creació dels seus estats. Els dirigents, actuals, en canvi, ja no tenen les pràctiques del Nord com a model i segueixen receptes pròpies, adaptades a la realitat africana.

Blaise Compaore (Burkina Fasso)

Blaise Compaore (Burkina Fasso)

Els governants eterns esmentats en l’article també comparteixen altres característiques, com la tardança a convocar les primeres eleccions –hi ha excepcions com Mugabe, que arriba al poder a través de les urnes, o Afewerki, que ni tan sols s’ha sotmès mai a l’escrutini ciutadà– o la insistència a perpetuar-se en el càrrec canviant o interpretant a la seva manera la llei per superar el topall de mandats, quan n’hi ha (Biya, Museveni, Compaoré i Déby). Les acusacions de frau massiu són també comunes quan en els seus respectius països se celebren eleccions, però Ferran Iniesta subratlla que realment el suport a les urnes que tenen és real. «La longevitat del governant africà no depèn tant del sentit dictatorial del règim com del fet que no intervingui gaire en els processos socials quotidians i sigui capaç de robar discretament [les acusacions de corrupció són habituals] i mantenir un cert ordre», comenta l’historiador.

Suport real a les urnes

Els resultats, gairebé sempre, són aclaparadors: el camerunès Paul Biya va rebre el 78% dels vots en les presidencials del 2011 i el 71,9% en les del 2004; el txadià Déby va passar del 64,7% de les paperetes del 2006 al 88,7% de l’any passat; l’ugandès Museveni va pujar del 59,3% del 2006 al 68,4% del 2011; Compaoré (Burkina) va superar el 80% dels sufragis tant el 2005 com el 2011; el sudanès Al-Baixir va apropar-se al 70% en els comicis del 2010, els primers amb diversos candidats al país… Les excepcions en aquest aspecte són Obiang i Mugabe. El primer, perquè sempre s’atorga més del 95% dels vots i el seu partit acumula tots els diputats menys un del Parlament; el segon, perquè va superar només per 15 punts l’opositor i avui vicepresident Morgan Tsvangirai el 2002, que fins i tot el guanyaria en la primera volta de les presidencials del 2008, tot i que posteriorment, i després d’uns greus disturbis, Mugabe mantindria el poder i nomenaria el seu rival com a número dos. «El poder a l’Àfrica tendeix a consolidar-se, a diferència del que passa a Europa, i qui més es desgasta és l’opositor. La gent el que vol és rebre alguns serveis, i això l’Estat ociós africà ho garanteix. Si el governant és intel·ligent, el que fa és cuidar la xarxa clientelar, col·locar al poder algun dirigent rival i minimitzar la intromissió en la vida habitual de la població», exposa Ferran Iniesta.

De la voracitat d’Obiang i els seus –la revista Forbes li atribueix una fortuna propera a 500 milions d’euros-, a les millores socials que durant molts anys va registrar Zimbabwe, amb èxits notables en educació, passant pels sumptuosos negocis de la filla de l’angolès Dos Santos i les atribuïdes matances d’Al-Baixir, l’únic cap d’Estat sobre el qual pesa una ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI). Els governants africans que acumulen dècades al poder comparteixen força trets, com ara la manca de llibertat de premsa als seus règims, però no deixen de tenir perfils diferents. De la llista, n’han caigut els últims anys alguns il·lustres com Moammar al-Gaddafi (42 anys governant Líbia fins que els rebels, amb suport occidental, el van executar) o Omar Bongo, que va morir el 2009 després de més de quatre dècades controlant el Gabon. No tots, però, poden eternitzar-se al càrrec. El senegalès Abdoulaye Wade va ser derrotat clarament a les urnes al març per Macky Sall, després de 12 anys de president. El traspàs va ser modèlic, sense provocar un esclat de violència. I és que, quan es vol citar una democràcia parlamentària africana sòlida, el Senegal sempre n’és l’exemple.

 

Dinasties parlamentàries

L’etíop Meles Zenawi també hauria figurat en aquest particular rànquing de mandataris longeus si no hagués mort el passat 20 d’agost. President del país del 1991 al 1995, va seguir regint el destí dels etíops com a primer ministre durant 17 anys més, fins a la seva desaparició. Com altres dirigents subsaharians, també provenia del marxisme leninisme, del qual s’havia desmarcat feia anys. El Gabon i el Togo són altres casos destacables, amb una espècie de monarquies no dinàstiques. Ali Bongo presideix el primer país des de l’octubre de 2009, només quatre mesos després de la mort del seu pare, que va acumular 41 anys al poder. Bongo fill va arribar al poder a través de les urnes, però ja era ministre durant l’era del seu pare. Al Togo, el cap d’Estat és Faure Gnassingbé. Ministre durant anys, és al càrrec des del 2005, que va assolir arran de la mort de Gnassingbé Eyadema, que s’hi havia passat més de 37 anys. Era el seu pare.

 

*Reportatge publicat al número 1.077 del setmanari EL TRIANGLE, 21 de setembre de 2012.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s