Els governants eterns

Àfrica concentra bona part dels mandataris polítics mundials que acumulen més temps al càrrec. Titllats de dictadors, cal subratllar que al continent el poder tendeix a consolidar-se

Les recents eleccions a Angola, celebrades el proppassat 31 d’agost, van despertar un inusitat interès en els grans mitjans occidentals. El fet que el país subsaharià s’hagi convertit en el segon exportador de petroli africà, que registri un dels índexs de creixement econòmic més desbocats del continent –tot i que la immensa majoria de la població estigui totalment exclosa d’aquesta sobtada riquesa– i que sigui vist com una espècie d’Eldorado per les desenes de milers de portuguesos que s’hi han instal·lat els darrers anys, fugint de la brutal crisi que pateix l’antiga metròpoli, són algunes de les raons que expliquen que s’hi dirigissin els focus mediàtics. El que ningú no preveia, i efectivament no va passar, és que els comicis servissin per provocar un canvi de color en el Govern de Luanda. L’oficialista Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) va imposar-s’hi amb prop del 72% dels sufragis, molt per davant del seu històric rival, la UNITA –amb qui va protagonitzar una guerra civil de 27 anys–, que es va quedar en el 18%.

Les habituals acusacions de frau de les formacions opositores van ser despatxades per la Unió Africana, que va qualificar les eleccions de «lliures, justes, transparents i creïbles». La victòria de l’MPLA permetrà que José Eduardo Dos Santos acumuli quatre anys més al poder. El veterà dirigent (70 anys) és president angolès des del 10 de setembre de 1979, fet que el converteix en el segon mandatari africà i mundial no monarca que acumula actualment més temps al càrrec, només superat per Teodoro Obiang. El cap d’Estat de Guinea Equatorial va arribar al poder el 3 d’agost de 1979 –només 38 dies abans que Dos Santos– després d’un cop d’Estat sagnant que acabaria en l’execució del seu predecessor i oncle, Francisco Macías.

Primer judici per estafa en la venda de participacions preferents a Catalunya

El director d’una sucursal i una treballadora de Caixabank, imputats per la presumpta estafa en la falsificació d’una signatura 

Des que, el novembre de l’any passat, es va destapar l’escàndol de les participacions preferents, diverses entitats bancàries han estat condemnades per comercialitzar aquest producte financer d’alt risc a clientes que no reunien les característiques d’inversores expertes i a les quals no es va donar a conèixer la complexitat d’un instrument inversor que, entre d’altres trets, no tenia data de venciment. Fins ara, totes les condemnes –que, segons dades de l’agost del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), han obligat dotze entitats a retornar prop de 3,8 milions d’euros– han arribat per la via civil i per la col·locació incorrecta de participacions preferents o similars, però, ara mateix, ja hi ha algunes causes arreu de l’Estat espanyol contra responsables de sucursals bancàries per la comercialització de productes d’alt risc que han optat per la via penal.

L’únic cas que ja s’està jutjant és el de Luisa Vicente, una jubilada barcelonina de 64 anys a  qui no deixaven retirar els 69.000 euros que va adquirir –animada pel director de l’oficina de La Caixa d’on era clienta des de feia més de tres dècades– sumant deute subordinat i participacions preferents. A Luisa, que necessitava els diners per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama, l’entitat li va oferir com a alternativa la contractació d’un crèdit, opció que va refusar. Posteriorment, en reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits, va descobrir que la seva signatura apareixia falsificada a tres fulls que ella assegura no haver vist i en els quals, precisament, es detallaven els riscos del producte.

El somni real

L’esperança va deixar de ser una paraula desconeguda l’1 de gener de 1994. Aquell dia, després d’haver patit anys, dècades i segles de dominació, marginació i discriminació, milers de persones van dir que ja n’hi havia prou. Van alçar-se per recuperar la dignitat que els havia estat arrabassada. El camí cap a la utopia era desconegut i apareixeria ple d’obstacles que podien semblar insuperables: una administració poc disposada a escoltar les seves demandes, un exèrcit poderós i ben preparat amb capacitat per arrasar les seves terres, grups paramilitars disposats a convertir-se en el braç executor per acabar amb una resistència impensable temps enrere, una elit econòmica sense cap intenció que ningú qüestionés un model neoliberal que li reportava uns beneficis incomptables…

“Volen convertir les escoles en fàbriques d’alumnes sense consciència social”

El curs escolar començarà amb jornades de vaga contra les retallades del govern català

La política de retallades en educació que està duent a terme el govern de la Generalitat de Catalunya tindrà com a conseqüència un inici de curs mogut i ple de mobilitzacions als centres d’ensenyament. Fa uns dies, la consellera del ram, la convergent Irene Rigau, va assegurar que tot estava llest perquè el curs comencés “amb plena normalitat”. Però la realitat és que el descontentament en el sector no deixa d’augmentar i es traduirà en jornades de vaga contra una tisorada que no únicament precaritza les condicions laborals de les docents, sinó que també va en perjudici de la qualitat de l’ensenyament que reben les estudiants. La Coordinadora Interzones, que agrupa col·lectius de professorat, ha convocat una aturada –que té el suport legal de la CGT– el primer dia de classes a l’educació primària, el 12 de setembre; a secundària, el 12 o 13 de setembre, en funció del centre, i a les escoles d’adults i els cicles formatius, el 19 de setembre. La protesta també es repetirà el 26 i el 27 de setembre i, segons fonts de la Coordinadora Interzones, la intenció és que es converteixi en una vaga indefinida discontínua, amb aturades dos dies per setmana, tot i que aquest extrem es decidirà cada mes. L’objectiu és aturar els acomiadaments, garantir la igualtat salarial entre totes les docents i forçar el Departament d’Ensenyament a la negociació.

Les primeres mobilitzacions del curs ja es van fer la setmana passada, en concret, el dimecres 29 i el divendres 31 d’agost. L’Assemblea de Personal Docent Interí i Substitut va reunir desenes de persones davant la seu del Departament d’Ensenyament, ubicada a la Via Augusta de Barcelona, per denunciar que enguany les retallades implicaran la pèrdua de 3.000 llocs de treball al sector educatiu públic no universitari català, entre les jubilacions que no s’han cobert i les interines que s’han quedat sense plaça a causa de l’increment de les ràtios d’alumnes per aula –que ha suposat el tancament de desenes de línies arreu del territori– i de l’augment d’hores lectives del professorat funcionari, que podrà dedicar menys temps a la preparació de les classes, amb la conseqüent pèrdua de qualitat que han denunciat professionals i sindicats.