L’etern drama del Kivu

Els constants enfrontaments a la regió, ubicada a l’est de l’RD del Congo i amb una ingent riquesa mineral, evidencien la tensió existent entre el Govern de Ruanda i Kinshasa

La convulsió entre estats ha tornat a la regió dels Grans Llacs africans, si és que havia desaparegut en algun moment. La regió del Kivu Nord, situada a l’est de la República Democràtica del Congo i fronterera amb Ruanda i Uganda, es manté com l’escenari permanent de combats cruents. Els xocs més recents, protagonitzats per un nounat grup rebel anomenat Moviment del 23 de Març (M23) i les forces armades congoleses, van començar a l’abril i, segons un informe recent de l’ONU, ja han causat 200.000 desplaçats, a banda d’elevar la tensió diplomàtica entre els governs de Kinshasa (la capital de l’RD del Congo) i Kigali (Ruanda). Les pressions del Consell de Seguretat de l’ONU han provocat l’inici de converses entre representants dels dos executius per mirar de calmar la situació, però res no fa pensar que s’arribi a una solució estable.

En les dues darreres dècades, la volatilitat ha estat constant a l’est de l’RD del Congo. La ingent riquesa mineral del territori, amb grans reserves d’or, de diamants o de coltan –component imprescindible per a molts productes tecnològics, com ara els telèfons mòbils, l’existència de milícies de diversos tipus que, en funció del moment, han guerrejat o s’han aliat entre elles, de la mateixa manera que han rebut suport o han estat combatudes pels exèrcits regulars, i la presència de diferents pobles als Kivus(Nord i Sud) que han estat permanentment instrumentalitzats per Kigali o per Kinshasa són alguns dels elements que formen un dels còctels més explosius del continent.

Continua llegint

Anuncis

Les docents interines es mobilitzen per defensar el seu futur

El curs vinent desapareixeran uns 6.500 llocs de treball al sector educatiu al conjunt dels Països Catalans, segons denuncien els sindicats 

Salaris més baixos, reducció del nombre de llocs de treball, disminució dels recursos per a l’adquisició de materials imprescindibles per exercir la feina, augment de les hores de docència en detriment del temps dedicat a la preparació de les sessions… i podríem continuar. Lluny d’apaivagar- se, el deteriorament de les condicions de les professionals de l’educació a Catalunya s’accentuarà el curs vinent, amb l’increment de la ràtio d’alumnes per aula a tots els cicles de l’ensenyament, la substitució de les baixes de les docents només a partir de l’onzè dia d’absència i una discriminació salarial de les substitutes, que, per exercir la mateixa tasca, podran cobrar, com a màxim, un 85% del sou de les seves homòlogues amb plaça, entre d’altres qüestions.

En comptes de resignar-se, però, el col·lectiu educatiu ha decidit canalitzar el sentiment de ràbia per les polítiques dictades per Irene Rigau, la consellera d’Ensenyament, cap a una mobilització constant. Una lluita que ha generat fites històriques, com la inèdita vaga general del sector –des de les escoles bressol fins a les universitats– del proppassat 22 de maig, que va culminar amb una manifestació de desenes de milers de persones pel centre de Barcelona. “Hem d’estar preparats per defensar-nos amb fermesa dels atacs que fa Rigau a l’educació pública”, apunta Òscar Simón, professor d’un cicle de grau superior de Formació Professional i membre de l’Assemblea Groga, sorgida l’any passat per defensar l’ensenyament públic i que compta amb la participació de professionals, mares i pares i altres agents implicades en el sector, totes a títol individual.

Continua llegint

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d’Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades ‘Israel: entre la democràcia i l’etnificació’, organitzades per l’ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

Continua llegint

Setem desemmascara les inversions en armament de Caixabank i Bankia

La banca juga un paper clau en el funcionament de la indústria de guerra espanyol. Un nou informe ho posa de manifest

Format per un mínim de 136 empreses i amb una facturació anual de prop de 4.000 milions d’euros, el complex militar-industrial espanyol compta amb l’impuls i la protecció de l’Estat, que ha jugat un paper clau en l’increment de les exportacions armamentístiques de la darrera dècada (entre el 2001 i el 2010 van créixer un 388%, segons un treball recent del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs i Justícia i Pau, vegeu DIRECTA 253). Ara bé, el patrocini governamental no és suficient per garantir el funcionament d’un sector que necessita un altre aliat imprescindible: la banca.

Amagats a través de societats d’intermediació desconegudes o mitjançant complexos fons d’inversió, els vincles entre la indústria de la guerra i el sector financer són prou sòlids, tot i que en la majoria de casos passen desapercebuts a conseqüència de l’opacitat i el secretisme que envolten un sector que, per motius obvis, gaudeix de mala premsa entre bona part de la població. Inversions que són la bomba, un informe que han elaborat els centres d’investigació Delàs i Profundo per a Setem i que es va presentar la setmana passada, revela els negocis entre les principals companyies del complex militar-industrial espanyol i 42 entitats financeres que operen a l’Estat.

Continua llegint

“M’ha quedat clar que la Justícia no és independent i està manipulada pels polítics”

La crema simbòlica d’uns papers dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona durant la vaga general del 29-M li va costar l’empresonament, del 24 d’abril al 17 de maig, i la imputació pels delictes d’incendi, coaccions i desordre públics, entre d’altres. Reubicada després de l’impacte emocional de l’alliberament, Laura Gómez va atendre La Directa a la seu de la CGT i va confessar que lamenta no poder participar en properes manifestacions per imposició judicial.

Pensaves que la performance de la vaga general acabaria amb la teva detenció?

No és que ho esperés, però era una possibilitat. Tenia molt clar que no havia fet mal a ningú i vivia amb tranquil·litat, sobretot a mesura que anaven passant els dies des de la vaga. La detenció, quan va arribar, em va agafar per sorpresa, però quan la vaig poder analitzar vaig entendre que formava part de l’estratègia del senyor Puig i companyia.

Considereu que amb l’arrest, Interior buscava provocar una reacció violenta de la CGT per poder-vos criminalitzar?

Li vaig donar moltes voltes. Vaig arribar a una conclusió molt senzilla i és que no em van detenir pel que vaig fer, sinó perquè era afiliada a la CGT. Cada cop tenim més poder de Laura Gómezconvocatòria al carrer i això ells no ho podien consentir i ho volien controlar. En aquest sentit, hi havia l’opció que amb les detencions, la meva i les del Javi, l’Isma i el Dani (els estudiants que també van ser empresonats), es generés por al moviment llibertari i que la gent donés passes enrere o que, fins i tot, s’anés cap a actes que provoquessin una major criminalització. Òbviament, era una estratègia pensada, perquè hi havia l’expedient sancionador contra la CGT, les declaracions de Felip Puig i altres polítics vinculant-los a actes vandàlics i, per tant, necessitaven a algú de la nostra organització. I em va tocar a mi. 

Continua llegint

Primavera estudiantil al Quebec

Més de 150.000 estudiants estan en vaga des de fa més de 100 dies per rebutjar l’increment de les matrícules universitàries. El Govern respon restringint el dret de manifestació

La crisi financera i econòmica dels darrers anys i la negativa a modificar la política fiscal regressiva seguida des de fa temps ha deixat l’Administració escurada, fins al punt que opta per retallar en serveis tan essencials com l’educació o la sanitat públiques, prenent mesures que perjudiquen clarament la majoria de la població, com ara un desmesurat increment de les matrícules universitàries. La decisió provoca la lògica indignació estudiantil, que es tradueix en vagues, manifestacions multitudinàries i una diversitat d’accions contra els símbols del poder econòmic i polític del país. Lluny d’apaivagar-se, la indignació ciutadana va in crescendo. Els sona la història? Doncs bé, no parlem del que s’està vivint aquests dies a casa nostra, ni de les recents ocupacions dels rectorats de les universitat Politècnica (UPC) o de Girona (UdG), ni tan sols del blindatge policial de l’Autònoma (UAB) amb motiu de les eleccions celebrades el 24 de maig. Ens referim al que passa al Quebec, on milers d’estudiants sumen més de 100 dies de vaga com a mostra de rebuig a l’augment del 75% de les taxes de matriculació universitàries.

Manifestació a Montreal, al 22 de maig

La protesta, la més important que han portat mai a terme els estudiants d’aquest Estat federal del Canadà, ha forçat el Govern a seure a la taula de negociació amb els alumnes i s’ha cobrat, de moment, una víctima il·lustre: Line Beauchamp, ministra d’Educació i viceprimera ministra del Quebec, que va dimitir el passat 14 de maig. Com a contrapartida, l’Executiu quebequès, que encapçala Jean Charest –líder també del Partit Liberal del Quebec (PLQ), en el poder des del 2003–, va aprovar una normativa d’emergència, la coneguda com a Llei 78, que va ser validada per l’Assemblea Nacional el 18 de maig i que posa restriccions serveres al dret de protesta.

Continua llegint