El complex puzle maurità

El país viu una ebullició de moviments de protesta contra el president. Les mobilitzacions, però, ni són noves ni massives i, de moment, sembla difícil un canvi de règim

Ben aviat farà un any i mig que el jove tunisià Muhammad Bouazizi es va calar foc a si mateix –moriria 15 dies més tard– per denunciar la seva desesperada situació econòmica. El que, en altres ocasions, no hauria estat res més que un episodi aïllat va convertir-se en la guspira que va fer esclatar el que, posteriorment, s’ha conegut per primavera àrab i que, fins ara, ha suposat la caiguda dels dictadors de la mateixa Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh). Alguns països, com el Marroc, s’han vist obligats a adoptar reformes, ni que sigui cosmètiques, mentre que en d’altres les protestes ciutadanes han provocat una brutal repressió dels règims, amb els clars exemples de Bahrain i de Síria, en què, en el segon cas, la situació ha derivat des de fa mesos en pràcticament una guerra civil entre partidaris i opositors de Baixar al-Assad. D’una manera o d’una altra, gairebé tots els països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà s’han vist colpejats per una onada de revoltes que va sorprendre una gran part dels analistes occidentals.

Però, fins a on arriba la força de l’onada? Fa algunes setmanes, Algèria va celebrar eleccions legislatives, però els islamistes no van créixer com preveien les enquestes i, tot i les denúncies de frau que van fer contra el Govern del president Bouteflika, no van seguir els passos dels seus germans tunisians, egipcis o marroquins, que sí que havien guanyat els comicis legislatius respectius. Més a l’oest, hi ha Mauritània, Estat gairebé invisible informativament parlant des que no hi passa l’antic ral·li París-Dakar i que només apareix amb comptagotes a les pàgines dels rotatius quan hi ha algun cop d’Estat o un cooperant o turista occidental hi és segrestat. Mauritània és, actualment, escenari de protestes de diferents tipus, però la situació que s’hi viu no es podria considerar una conseqüència de la primavera àrab. Si més no, així ho veu Raquel Ojeda, professora de ciència política de la Universitat de Granada i bona coneixedora del país. «Les protestes són contínues des de fa diversos anys, però no són gaire massives. A diferència d’altres estats, les mobilitzacions no són espontànies ni tan massives, sinó que estan promogudes per sindicats d’estudiants o partits de l’oposició», apunta Ojeda, després de ser contactada per EL TRIANGLE via correu electrònic.

Dispersió de protestes

El proppassat 9 de maig, alguns milers d’opositors van concentrar-se al centre de  Nouakchott, la capital del país, per demanar la dimissió de Muhammad Ould Abdelaziz, el

Protesta de dones mauritanes

Protesta de dones mauritanes

president del país des de l’agost del 2008, quan l’aleshores general va encapçalar un alçament militar contra Sidi Muhammad Ould Cheikh Abdallahi, que havia estat escollit a les urnes un any i mig abans. La protesta contra Abdelaziz no era, però, ni de bon tros nova, ja que només una setmana abans activistes opositors també van mobilitzar-se a la capital, fins que les forces de seguretat van dispersar-los. «L’alta fragmentació dels actors polítics és el que els debilita davant del president», exposa Raquel Ojeda, que recorda la manca d’acord per convocar eleccions parlamentàries, previstes en principi per a l’1 d’octubre de l’any passat, posposades diverses vegades i actualment sense data.

Com relata Sahel Blog, una web especialitzada en aquesta àrea del continent africà, actualment se superposen fins a quatre moviments de protesta diferents a Mauritània, tots molt crítics amb el Govern de Nouakchott però sense actuar coordinadament. Un és format per l’oposició estrictament política, bàsicament per l’anomenada Coalició de l’Oposició Democràtica (COD); després hi ha l’anomenat Moviment 25 de Febrer, format sobretot per joves activistes; en tercer lloc hi ha les protestes dels estudiants, i, finalment, el dels activistes que advoquen per l’abolició de l’esclavitud que, segons un informe recent, afecta el 10% dels 3,4 milions d’habitants del país.

La societat civil s’aplega, sobretot, en el Moviment 25 de Febrer, que va tenir com a embrió la mort de Yacoub Ould Dahoud, que el 17 de gener de l’any passat va seguir l’exemple de Muhammad Bouazizi i va cremar-se a l’estil bonze davant del palau presidencial. El 25 de febrer es va fer una important marxa a la capital i d’aquí ve el nom d’un moviment que aposta per la noviolència. En el mateix àmbit va sorgir l’anomenat No Toqueu la Meva Nacionalitat (TPMN, segons la sigla en francès), que aplega bàsicament persones negres que s’oposen al programa de registre nacional introduït pel Govern i que, segons ells, busca excloure els ciutadans en funció del color de la pell. Tradicionalment, la població àrab i d’origen berber ha copat l’elit mauritana, mentre que les capes més baixes estan ocupades, gairebé en exclusiva, per ciutadans negres.

A diferència de la resta del nord d’Àfrica, l’islamisme no ha dominat l’oposició política, tot i que la seva principal formació, Tawassoul, forma part de la COD, i en els darrers mesos ha accentuat la presència als carrers. Segons Raquel Ojeda, els líders opositors més destacats són el cap del Ral·li de Forces Democràtiques, Ahmed Ould Daddah, el tercer més votat en les presidencials de l’estiu de 2009, que van permetre a Abdelaziz vestir de legitimitat democràtica un càrrec que havia assolit per la força, i el general Ely Ould Muhammad Vall, que va encapçalar el Govern de transició després del cop d’Estat que va derrocar el 2005 Maaouya Ould Sid’Ahmed Taya, que acumulava 21 anys com a cap d’Estat. Aquest darrer, explica Ojeda, no té una base de suport popular consolidada, però sí que està ben posicionat a l’Exèrcit, un factor clau en la política mauritana. I és que, com recorda la professora de la Universitat de Granada, «gairebé no hi ha hagut un canvi en la presidència que no hagi vingut per un aixecament militar i segur que en la rereguarda hi haurà algun altre il·luminat disposat a salvar la pàtria».

Multitud de mancances

L’enorme superfície de Mauritània, un milió de quilòmetres quadrats bàsicament de desert, fa que controlar-la sigui molt difícil per al Govern de Nouakchott. Les comunicacions, tant les terrestres com les digitals, són pèssimes, i això, juntament amb l’enorme pobresa del país i l’elevat nivell d’analfabetisme, són elements que dificulten l’articulació d’un moviment de protesta massiu que aglutini bona part de la població. El treball infantil, l’absència de llibertat de premsa, la discriminació que pateixen els ciutadans negres, la pervivència de l’esclavitud, el frau i la corrupció de l’Administració, la repressió als activistes, la manca d’un accés adequat a la sanitat, a l’aigua corrent i a l’electricitat i els elevats preus dels aliments –el país importa prop del 70% dels que consumeix i els costos s’han disparat els darrers anys arran de l’increment de la despesa en combustible– són només alguns dels arguments que reciten els moviments de protesta per sortir als carrers contra Abdelaziz.

El president, però, de moment compta amb el control de l’Exèrcit i té el suport de França, l’antiga potència colonial, i dels Estats Units, malgrat que ambdós països van oposar-se inicialment al seu cop d’Estat. Ojeda hi afegeix que la resta de la UE, incloent-hi l’Estat espanyol, aposta per la seva continuïtat per la por que un procés de democratització provoqui «la islamització del règim», així com per qüestions de «seguretat, immigració i pesca». Caldrà veure si l’actual convulsió que viu el Sahel, amb la declaració d’independència de l’Azawad respecte a Mali per part dels tuaregs, pot acabar afectant Mauritània, un «Estat molt dèbil que amb prou feines controla les seves fronteres i, en tot cas, gràcies a l’armament dels EUA i de França». La presència de cèl·lules d’Al-Qaida del Magrib Islàmic és un altre element que se suma a la complexitat del puzle maurità, el país més desconegut del nord d’Àfrica i escenari d’una ebullició de protestes que semblen no fer trontollar el seu president.

*Article publicat amb el número 1.065 del setmanari EL TRIANGLE, 25 de maig de 2012. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s