El complex puzle maurità

El país viu una ebullició de moviments de protesta contra el president. Les mobilitzacions, però, ni són noves ni massives i, de moment, sembla difícil un canvi de règim

Ben aviat farà un any i mig que el jove tunisià Muhammad Bouazizi es va calar foc a si mateix –moriria 15 dies més tard– per denunciar la seva desesperada situació econòmica. El que, en altres ocasions, no hauria estat res més que un episodi aïllat va convertir-se en la guspira que va fer esclatar el que, posteriorment, s’ha conegut per primavera àrab i que, fins ara, ha suposat la caiguda dels dictadors de la mateixa Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh). Alguns països, com el Marroc, s’han vist obligats a adoptar reformes, ni que sigui cosmètiques, mentre que en d’altres les protestes ciutadanes han provocat una brutal repressió dels règims, amb els clars exemples de Bahrain i de Síria, en què, en el segon cas, la situació ha derivat des de fa mesos en pràcticament una guerra civil entre partidaris i opositors de Baixar al-Assad. D’una manera o d’una altra, gairebé tots els països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà s’han vist colpejats per una onada de revoltes que va sorprendre una gran part dels analistes occidentals.

Però, fins a on arriba la força de l’onada? Fa algunes setmanes, Algèria va celebrar eleccions legislatives, però els islamistes no van créixer com preveien les enquestes i, tot i les denúncies de frau que van fer contra el Govern del president Bouteflika, no van seguir els passos dels seus germans tunisians, egipcis o marroquins, que sí que havien guanyat els comicis legislatius respectius. Més a l’oest, hi ha Mauritània, Estat gairebé invisible informativament parlant des que no hi passa l’antic ral·li París-Dakar i que només apareix amb comptagotes a les pàgines dels rotatius quan hi ha algun cop d’Estat o un cooperant o turista occidental hi és segrestat. Mauritània és, actualment, escenari de protestes de diferents tipus, però la situació que s’hi viu no es podria considerar una conseqüència de la primavera àrab. Si més no, així ho veu Raquel Ojeda, professora de ciència política de la Universitat de Granada i bona coneixedora del país. «Les protestes són contínues des de fa diversos anys, però no són gaire massives. A diferència d’altres estats, les mobilitzacions no són espontànies ni tan massives, sinó que estan promogudes per sindicats d’estudiants o partits de l’oposició», apunta Ojeda, després de ser contactada per EL TRIANGLE via correu electrònic.

Ramon Bagó, negoci rodó a la sanitat

El president del Grup Serhs obté sucosos contractes per a les seves empreses a través del CSC, una entitat sanitària pública de la qual és dirigent. Només a Barcelona ha aconseguit 1,5 milions del CIS Cotxeres Borbó, centre del qual va dirigir el procés constructiu

Fundador i president del Grup Serhs, un enorme hòlding turístic, de distribució i alimentari amb 64 empreses i 2.600 treballadors que l’any passat va facturar 473 milions d’euros, Ramon Bagó no és únicament un empresari d’èxit. Pes pesant i històric dirigent de CDC al Maresme -va ser alcalde de Calella per CiU del 1979 al 1991, director general de Turisme de la Generalitat en el primer Govern de Jordi Pujol (1980-1984) i guardonat amb la Creu de Sant Jordi-, també és un alt càrrec del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), una entitat pública que aplega 76 ambulatoris i 44 hospitals i que rep ingents quantitats de recursos provinents de la Generalitat des de la seva fundació el 1983. I és aquesta doble vessant d’empresari i gestor de fons públics que l’ha situat darrerament en el primer pla mediàtic.

L’Oficina Antifrau investiga des del gener si Bagó ha incorregut en alguna incompatibilitat pel fet de ser proveïdor, a través de les seves empreses, d’alguns dels hospitals i centres sociosanitaris gestionats pel CSC -prèviament anomenat Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC)- i, alhora, alt càrrec de l’organisme, que va contribuir a fundar i va presidir durant uns anys. A més a més, el proppassat 27 de març, la Sindicatura de Comptes va presentar un informe en què identifica diverses irregularitats en el procés de construcció i adjudicació del Centre Integral de Salut (CIS) Cotxeres Borbó, ubicat al districte de Nou Barris. Ramon Bagó va jugar un paper clau en el procés i, en pocs mesos, empreses del Grup Serhs van rebre sucosos contractes per proveir diversos serveis del CIS.

Els nous botins dels pirates

L’èxit electoral a l’estat més poblat d’Alemanya consolida el creixement del Partit Pirata, una jove formació amb respostes i funcionament allunyats de les forces tradicionals

Els 20 diputats obtinguts al Parlament de Rin del Nord – Westfàlia, l’estat més poblat d’Alemanya, després de rebre el 7,8% dels vots en els comicis celebrats diumenge, 13 de maig, són l’últim botí que ha arreplegat el Partit Pirata, una formació nascuda el 2006 a Suècia i que, progressivament, s’està implantant arreu del continent europeu. La irrupció dels pirates en un parlament ja no suposa una novetat, sinó que mostra la consolidació d’una formació que s’allunya dels partits tradicionals, apostant per l’horitzontalitat en la presa de decisions, la defensa de la participació ciutadana i la reclamació de transparència en les administracions. En només vuit mesos, els pirates alemanys han hissat la seva bandera en quatre parlaments estatals, després de la primera conquesta a Berlín, on el 18 de setembre van sumar 130.000 vots (8,9%) i 15 diputats. Slesvig-Holstein (sis escons) i Saarland (quatre) completen els bastions dels pirates.

Totes les enquestes els donen representació al Parlament federal d’Alemanya després de les eleccions de l’any vinent. En les anteriors, celebrades el 2009, ja van sumar gairebé 845.000 sufragis, insuficients, però, per aterrar al Bundestag. Ara, en canvi, ho tenen tot de cara per superar el 5% dels vots, fet que, sens dubte, multiplicaria la projecció internacional d’un partit que només té sis anys de vida. «Les perspectives que tenim són molt bones, de creixement, perquè fem bandera d’aspectes com ara la lluita per la transparència o el foment de la participació ciutadana, que són reivindicats per molta gent arreu del món», explica a EL TRIANGLE Kenneth Peiruza, portaveu de Pirates de Catalunya, membre de ple dret de Partits Pirata Internacional, la confederació que agrupa les formacions nacionals dels pirates.

“Com a moviment, encara no hem arribat als límits de la desobediència civil”

Una de les claus del 15-M és la seva transversalitat, la capacitat d’unir en una mateixa lluita persones d’orígens molt diversos. Activistes de tota la vida i gent que va a començar a militar fa un any van trobar-se a les places i ara caminen juntes. En aquesta xerrada-debat que vam fer a LA DIRECTA el proppassat dissabte 5 de maig, hem volgut donar a conèixer la visió de cinc persones amb un perfil diferenciat implicades en un moviment que, en la majoria dels casos, els ha canviat. Les virtuts, les amenaces, el futur del moviment i la repressió són alguns dels temes sobre els quals van debatre durant més de dues hores.

Com us impliqueu en el 15-M?

Ricard: M’incorporo a l’Assemblea d’Hostalric arran de l’ocupació del CAP, que va durar tres mesos, contra el seu tancament per les nits. A partir d’aquí, hi he anat participant cada vegada més. Ara, a banda de la lluita sanitària, treballem en diversos camps que hem creat, com ara un banc del temps, una cooperativa de consum o un grup d’economia local, que busca fomentar un altre tipus de dinàmiques. També hem entrat a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Jordi Aros: El 16 o el 17 de maig, sortint de la feina, vaig passar per plaça Catalunya i vaig tenir una sensació molt especial, que no havia sentit mai. Vaig començar a participar en l’assemblea i a participar en accions i ara sóc membre d’Acampada Barcelona.

Propers canvis al mapa d’Àfrica?

Les fronteres del continent estan qüestionades per nombroses moviments d’alliberament nacional escampats pel territori. Sembla difícil, però, que puguin seguir a curt termini els passos del Sudan del Sud

El Sudan del Sud i l’Azawad són dos dels territoris africans que més atenció mediàtica han despertat els darrers mesos. El primer va proclamar-se oficialment independent del Sudan el 9 de juliol de l’any passat, convertint-se en el 193è Estat membre de l’assemblea de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El segon, de la seva banda, va anunciar la secessió de Mali fa poc més d’un mes, el 6 d’abril, però no ha estat reconegut internacionalment. L’un i l’altre tenen en comú l’existència prèvia de moviments polítics que, des de feia anys, en reclamaven la independència, un fet que es dóna també en altres zones del continent.

Les fronteres dels estats africans, que fonamentalment provenen de la Conferència de Berlín (1884-85), en què les potències europees van repartir-se un territori que tot just començaven a colonitzar massivament, estan qüestionades, però «això no significa que en els pròxims anys assistim a una successió de naixements de nous estats», diu l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs. La descolonització, si més no formal, de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, va culminar la plasmació de gran part de l’actual mapa africà, amb unes fronteres en molts casos totalment artificials –amb unes línies rectes, traçades des de despatxos europeus, impensables en altres continents–, que separaven pobles i encaixonaven en un mateix territori ètnies i cultures que no tenien res a veure.

Deute subordinat i preferents, els enganys de la banca a jubilats

Luisa Vicente denuncia que La Caixa li va falsificar la signatura en contractar un producte financer d’alt risc, que li haurien venut amb la garantia d’una alta rendibilitat i l’opció de recuperar el capital quan volgués

Centenars de milers de persones han descobert, els darrers mesos, que no poden accedir als seus estalvis, que estan dipositats en productes financers d’alt risc adquirits seguint els consells dels càrrecs responsables de les seves oficines de confiança. A diferència del que els van dir en el seu dia, les afectades han vist que no podien recuperar els diners quan volien i que, si ho feien, s’exposaven a perdre bona part del capital aportat en el moment de subscriure participacions preferents, deute subordinat o altres productes que s’escapen dels coneixements financers de la immensa majoria de la població.

Luisa Vicente és una de les damnificades per aquest corralito monumental, que ha colpejat fonamentalment persones jubilades. En el seu cas, ha acabat denunciant el director de la seva oficina de La Caixa, a qui acusa d’haver falsificat la seva signatura. Tot va començar el gener de 2009, quan va rebre una trucada del director de l’oficina, a qui coneixia des de feia tres dècades. “Em va insistir molt perquè contractés deute subordinat i em va assegurar que era un producte segur, amb una rendibilitat inicial del 7% que mai no baixaria del 4%, i que podria recuperar els diners quan volgués”, explica l’afectada, que va adquirir un total de 60.000 euros amb dues setmanes de diferència. Uns mesos més tard, a més, va invertir 9.000 euros en participacions preferents, després de rebre, segons subratlla, la mateixa garantia de seguretat i rendibilitat. Els diners provenien de l’estalvi del treball de tota la vida i del cobrament d’una herència familiar.

L’etern obstacle per a la pau

Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost–grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.