Setge a la revista que ha destapat un dels grans escàndols de la sanitat catalana

Un assessor d’Artur Mas presenta una demanda contra ‘Cafèambllet’, el mitjà que ha denunciat tripijocs d’alguns gestors del Consorci de Salut i Social de Catalunya. El president del Grup Serhs aconsegueix contractes milionaris d’empreses publiques on ocupa càrrecs

Una revista comarcal es va endinsar a les entranyes de la sanitat catalana i va descobrir que diferents alts càrrecs d’organismes públics aconseguien contractes molt sucosos per a les seves empreses a través dels hospitals que gestionen. Els mitjans de més abast se’n van fer ressò i l’Oficina Antifrau va iniciar una investigació per possible conflicte d’interessos sobre un dels grans empresaris catalans i, alhora, factòtum convergent al Maresme. La Sindicatura de Comptes va presentar un informe que demostrava l’existència d’irregularitats en la construcció d’un centre sanitari públic, un procés en què l’empresari esmentat participava directament. Un assessor d’Artur Mas i –fet gens casual– company de l’home investigat en un consell d’administració va presentar una demanda contra la publicació comarcal per “atemptat a l’honor”.

Continua llegint

Anuncis

Canvi d’era fulminant a Malawi

El país del sud de l’Àfrica estrena presidenta després de la mort per un atac de cor del fins ara cap d’Estat, que apostava perquè el seu germà li succeís en el càrrec

Malawi s’ha convertit en el primer país del sud de l’Àfrica a tenir una dona com a primera autoritat, tot i que no ha estat conseqüència d’un procés electoral. Joyce Banda, la líder del Partit Popular (PP), és la presidenta d’aquest Estat del sud-est del continent des del dissabte 7 d’abril, el dia que es va confirmar oficialment la mort del seu predecessor, Bingu wa Mutharika, encara que el decés s’havia produït dos dies abans a causa d’un atac de cor. Mutharika, un antic economista del Banc Mundial de 78 anys, ha desaparegut quan es trobava al centre de les crítiques de l’oposició i dels països occidentals amb més interessos a Malawi (el Regne Unit, Alemanya i els Estats Units) com a conseqüència de la greu crisi política i econòmica que viu la nació. La seva mort obrirà un període d’una certa estabilitat, de manera que Banda gaudirà d’una treva política que li ha de servir per redreçar les relacions amb els països donants –el 40% del pressupost depèn d’aportacions internacionals– i, sobretot, per prendre decisions que li permetin rebaixar la tensió existent.

Continua llegint

“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”

El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l’organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n’és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?

Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació?

Continua llegint

Un recorregut pels cops d’estat africans del segle XXI

Els aixecaments militars segueixen ben presents al continent tot i que han perdut pes amb relació a dècades passades. Mali ha estat l’últim país a patir-ne un, el desè des que va començar el mil·leni

Mali ha estat l’escenari del primer cop d’Estat de l’any a l’Àfrica. L’onada d’independències durant la dècada dels seixanta del segle passat va anar seguida, pocs anys després, d’una successió de cops d’Estat en nombrosos països, en què sagnants dictadures militars eren rellevades per règims encara més salvatges. En les darreres dècades, però, bona part de l’Àfrica s’ha estabilitzat i el nombre d’alçaments militars, que ni de bon tros han desaparegut, s’ha reduït notablement. Els uniformats de Mali, que ja han anunciat que retornaran el poder a la societat civil mitjançant la celebració d’eleccions, han protagonitzat el desè cop d’Estat del continent durant el segle XXI, tot i que, si comptabilitzem els intents fracassats, la xifra supera amb escreix la vintena d’alçaments.

La majoria de cops de sabre s’han concentrat a l’Àfrica occidental. En alguns casos, el Govern militar només ha estat transitori i ha transferit el poder als civils després d’una convocatòria electoral, mentre que en d’altres el líder del cop ha concorregut als comicis, els ha guanyat –sovint amb sospites de frau– i ha continuat al poder. Mauritània i Guinea Bissau acumulen ja dos cops d’Estat més o menys reeixits en els darrers deu anys, mentre que països com la República Democràtica del Congo sumen almenys tres intents de derrocar per les armes el Govern de torn, sense que cap dels impulsors assolís el seu objectiu.

Continua llegint

Israel es blinda dels immigrants

El Govern de Netanyahu inicia la construcció del centre de detenció per a estrangers més gran del món, alhora que el Parlament aprova una llei que permet tancar els immigrants sense papers fins a tres anys abans de deportar-los

Per decisió dels seus governants, l’Estat d’Israel és cada dia més a prop de quedar completament envoltat per tanques i murs que, teòricament, protegeixen el seu territori dels enemics que l’envolten. Amb la sensació que no n’hi ha prou amb les barreres, Israel ha optat per fer nous passos per tancar-se en si mateix, obviant que es troba ubicat al Pròxim Orient i no a l’Europa occidental. Seguint el model de la UE, el Govern hebreu està a punt d’iniciar la construcció del centre de detenció d’estrangers més gran del món. Situat al costat de la presó de Ketzion, en ple desert del Nègueb, l’espai tindrà capacitat per a 8.000 persones, superant amb escreix les 3.086 que hi caben al centre de detenció Willacy, de Raymondville (Texas) i a anys llum de les 226 places que ofereix el centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca.

L’Executiu que encapçala Benjamin Netanyahu, líder també del Likud, va aprovar la construcció de la instal·lació al novembre de 2010, però les obres començaran tres mesos després que la Knesset (el Parlament israelià) donés el vistiplau a una llei que converteix Israel en l’estat desenvolupat que pot retenir més temps sense judici els immigrants sense papers, segons ha denunciat Amnistia Internacional. La normativa obre la porta a tancar-los fins a tres anys abans que siguin deportats. A més, fixa condemnes d’entre cinc i 15 anys de presó per a aquelles persones jueves que ofereixin refugi a l’immigrant sempre que aquest sigui detingut armat o per traficar amb dones o armes. Els milers d’africans sense la documentació en regla que treballen actualment com a mà d’obra barata a l’Estat hebreu també són penalitzats per una llei que permetrà empresonar-los per pintar un grafit o robar una bicicleta, entre altres infraccions menors que fins ara no comportaven detencions.

Continua llegint