Una empresa militar té el 70% d’accions de la planta de biomassa de Juneda

Sener, societat proveïdora de material militar al ministeri de Defensa, és sòcia majoritària de la promotora de la central de les Garrigues 

Si el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Lluís Recoder, hi dóna el vistiplau definitiu, durant el segon semestre d’aquest any podrien començar les obres de la planta incineradora de biomassa de Juneda. El projecte, que compta amb el suport entusiasta de l’Ajuntament d’aquest municipi de les Garrigues de 3.500 habitants, és una iniciativa de la societat local Urgesneda, que té el 10% de l’accionariat, de la multinacional alemanya RWE Innogy, que en té el 20%, i de la basca Sener, que acapara el 70% del capital. Precisament aquesta darrera firma està estretament vinculada a la indústria armamentística des de fa més de quatre dècades. Entre d’altres coses, es dedica al disseny i a la producció de míssils, segons ha denunciat la Plataforma Garrigues per la Defensa del Territori, que encapçala el rebuig ciutadà a la planta de biomassa. La mateixa entitat explica, però, que és el propietari d’Urgesneda, Teòfil Camí, qui “fa la feina bruta” i “ven” el projecte, mentre que Sener queda més amagada.

L’empresa no amaga la seva activitat com a proveïdora de material militar. En la seva pàgina web es presenta com una “referència internacional” en diversos àmbits, com l’enginyeria civil i arquitectura, l’enginyera aeroespacial, l’aeronàutica, els sistemes d’actuació i control, l’enginyeria naval o l’energia. Així mateix, exposa que en els darrers 40 anys ha subministrat “equips, integració de sistemes i serveis d’enginyeria als mercats internacionals de defensa i del sector aeroespacial, camps en els que el seu negoci principal és l’enginyeria i producció de mecatrons i sistemes de guiatge, navegació i control, així com sistemes ISR (sigles en anglès d’intel·ligència, vigilància i reconeixement)”.

La sacsejada de ‘Kony 2012’

La campanya d’Invisible Children que demana la captura d’un ‘senyor de la guerra’ ugandès demostra la necessitat de les ONG de generar grans impactes per poder recaptar fons

El reclutament de nens soldat s’ha situat en el primer pla mediàtic els darrers dies. Dos fets ho expliquen. El darrer és la decisió del Tribunal Penal Internacional (TPI) de dimecres, dia 14, quan va declarar culpable de «crims de guerra» Thomas Lubanga, antic líder de la Unió de Patriotes Congolesos i del seu braç armat, les Forces Patriòtiques per a l’Alliberament del Congo. El tribunal va considerar provat que les milícies de Lubanga havien reclutat menors de 15 anys per participar en la contesa bèl·lica a la província d’Ituri, al nord-est de la República Democràtica (RD) del Congo. Però l’autèntic impacte sobre el reclutament de nens soldat ha estat el vídeo Kony 2012, que fa un parell de setmanes va penjar l’ONG de San Diego (Califòrnia)InvisibleChildren i des d’aleshores l’han vist més de 80 milions de persones.

El film, d’uns 30 minuts, transmet el missatge que cal capturar l’ugandès Joseph Kony, el líder de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor (LRA, segons la sigla en anglès), abans d’acabar l’any. El TPI busca Kony des del 2005 per crims contra la humanitat, però se sap que ja fa alguns anys va deixar Uganda i ara es mou entre el Sudan del Sud, la República Centreafricana i l’RD del Congo, els estats on actualment opera l’LRA, que en aquests moments comptaria amb centenars de membres que actuarien mitjançant petites cèl·lules. A la milícia se li atribueix el segrest d’uns 30.000 nens, molts dels quals han estat emprats com a soldats i esclaves sexuals –en el cas de les nenes–, durant les tres dècades de la seva història. L’impacte de la campanya ha estat enorme i estrany és el mitjà occidental que no se n’hagi fet ressò. Avui, Kony i l’LRA són més coneguts que mai. Ara bé, les imprecisions i la transmissió d’una imatge errònia de la realitat han provocat una allau de crítiques i un agre debat al voltant de l’impactant vídeo. 

“Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra”

Com viuen els grecs les draconianes mesures que està aplicant el seu govern actuant el dictat de la Troika que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional? Tenen esperança en el futur? Què els empeny a sortir al carrer i a lluitar contra aquestes mesures? Per intentar donar resposta a aquestes preguntes i entendre una mica millor com estan vivint una situació a la qual, potser, també ens hi veurem abocats nosaltres, publico l’entrevista que vaig fer recentment per a La Directa a l’activista Jristina Lantzi, que durant molts mesos ha estat al peu del canó a la plaça Syntagma. 

Implicada en la lluita antiracista i antifeixista i defensora dels drets de les persones migrades, Jristina Lantzi ha participat els darrers mesos en les convocatòries de l’oposició contra les mesures draconianes que ha imposat la troica a Grècia com a contrapartida al rescat financer. Un malestar que s’ha visualitzat especialment a la plaça Syntagma d’Atenes, on Jristina ha pres part en les diferents protestes. Als seus 33 anys, ha passat per més de deu feines diferents, però ja en fa quatre que treballa en una llibreria céntrica de la ciutat. Amb un sou precari, afirma que ha après a viure amb molt poc i subratlla que continuarà lluitant per canviar les coses.

Occident deslocalitza refugiats i els ‘forma’ abans d’acollir-los

Romania i Eslovàquia tenen els dos únics centres de trànsit d’emergència del món, uns equipaments on, gràcies a l’ACNUR, hi van a parar refugiats que han fugit, per exemple, del conflicte de Líbia

George, un iraquià de 67 anys, i Yonas Ali, un eritreu de 36, tenen vides paral·leles. Tots dos van fugir del seu país a la recerca d’un futur millor i van establir-se a Líbia. Allà van experimentar realitats completament diferents, però l’esclat de la revolta contra la dictadura de Moammar al-Gaddafi, que acabaria en la seva caiguda i assassinat, els va portar ambdós a emprendre de nou el camí de fugida. George i la seva família van creuar la frontera amb Egipte i van estar-se sis setmanes al país abans de ser traslladats a Romania, concretament a Timisoara. A la ciutat van coincidir amb un grup d’una trentena d’eritreus, entre els quals hi havia Yonas Ali. En el seu cas, el pas previ havien estat diverses setmanes al camp tunisià de Choucha, on van compartir espai amb 15.000 refugiats més en unes condicions molt dures.

L’estada a Timisoara no és casual. I és que en aquesta ciutat de l’oest de Romania hi ha un dels dos únics centres de trànsit d’emergència per a refugiats del món. Impulsats per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), els centres van néixer –el 2008 en el cas del de Timisoara, mentre que l’altre s’ubica a la ciutat eslovaca de Humenné i data del 2010– amb l’objectiu de «proveir una protecció d’emergència per a persones refugiades que seran reassentades a curt termini», segons exposa la mateixa ACNUR en un informe recent en què relata també les històries de George i Yonas Ali, tots dos noms falsos per raons de seguretat.

La fi de la impunitat dels altres Guantánamo?

Després d’anys de denúncies, el Govern espanyol es compromet a regular els Centres d’Internament d’Estrangers, on les persones migrants són tancades pel simple fet de no tenir els papers en regla i a l’espera de ser deportats. Fins ara els centres, com el de la Zona Franca, han funcionat opacament

El guineà Idrissa Diallo va morir el 6 de gener al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. Segons la versió oficial, i a l’espera que es coneguin els resultats de la investigació encarregada per la jutge, el decés es va produir “arran d’una aturada cardíaca provocada per causes naturals”. La desaparició de Diallo, de 21 anys, sembla haver marcat un punt d’inflexió en els centres on els estrangers sense la documentació en regla són retinguts a l’espera de ser deportats als seus països d’origen. Des de fa anys, entitats i organitzacions en denuncien l’existència, la total opacitat amb què funcionen, les violacions de drets humans que s’hi donen i els maltractaments que, en alguns casos, han exposat els migrants. Diverses persones han mort en els nou CIE que hi ha a l’Estat espanyol. Només al centre de la Zona Franca, inaugurat el 2006, tres persones hi han perdut la vida.

Les habituals condemnes de les entitats van aconseguir en aquesta ocasió trencar el silenci informatiu que els grans mitjans mantenien sobre unes instal·lacions que en les darreres setmanes han estat denunciades per la Síndica de Greuges de Barcelona, advocats i partits polítics, entre d’altres, a causa de les enormes mancances que presenten i la falta de drets dels migrants detinguts. La pressió va fer que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, es comprometés el proppassat 31 de gener a consensuar un reglament que reguli el funcionament d’uns espais que, fins ara, han funcionat segons el criteri del director de cada centre.

Empresonen un advocat que ha denunciat repetidament la prevaricació judicial

La història de José Ángel Gallegos arrenca vint anys  enrera, quan es va sentir estafat per Gilera

Denunciar que la majoria dels jutges de l’Estat espanyol prevariquen i qüestionar el funcionament de la justícia li ha sortit car, a José Ángel Gallegos, un advocat que, des del dia 10 de febrer, està empresonat a la presó Model de Barcelona per complir una sentència de l’Audiència provincial de Barcelona que el va condemnar, el 2009, a set mesos i quinze dies de presó per amenaçar i injuriar diverses jutges.

El lletrat col·labora amb la Campanya 500×20 (que demana la creació d’un parc públic d’habitatges de lloguer), l’Assemblea de Vilafranca del Penedès o l’Oficina de Drets Socials de Nou Barris, entre d’altres entitats, i acumula una llarga llista d’ingressos a centres penitenciaris. Entre el 9 de març de 2007 i l’11 de juny de 2009, va estar empresonat a la Model (els tres primers mesos) i a Brians II (la resta del temps), condemnat per amenaçar de mort unes magistrades, fet que ell nega.