L’Estat somiat pels tuaregs

Discriminats i menystinguts durant dècades, membres d’aquest poble berber nòmada s’alcen en armes contra el Govern de Mali i reclamen la independència de l’Azawad

Chinagoder és un petit i empobrit poble de la regió de Tillabéri, a l’oest del Níger. En poques setmanes ha passat de tenir menys de 1.700 habitants a ser el refugi de més de 6.500 éssers humans. El sobtat esclat demogràfic s’explica per l’arribada de milers de persones provinents del nord de Mali, d’on han fugit a causa dels enfrontaments entre les forces governamentals i el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA), un nounat grup rebel tuareg. Format per «bandits i traficants de drogues armats» segons la versió del Govern malià –ubicat a Bamako, la capital del país–, l’MLNA no és altra cosa que l’enèsima demostració de malestar per part del poble tuareg envers els poders estatals que tradicionalment l’han discriminat i maltractat, aprofitant-se dels seus recursos naturals –sobretot els minerals- i desatenent-ne les reivindicacions.

Amb uns dos milions d’individus, aquest poble nòmada berber s’escampa entre els actuals estats d’Algèria, de Líbia, de Burkina Faso, del Níger i de Mali i, des de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, els alçaments en armes contra els governs centrals respectius s’han anat succeint. Dedicats fonamentalment a la ramaderia i establerts en zones semi-desèrtiques, els tuaregs han estat víctimes recurrents de sequeres i de fams. El seu poc pes demogràfic ha limitat la seva influència en uns governs històricament controlats per grups més poblats. En el cas de Mali, mentre que els també coneguts com a homes blaus del desert s’escampen principalment pel nord-est del país i representen tot just el 10% dels habitants, el sud acull el 90% de la població, amb els pobles bambara –al qual pertany el blaugrana Seydou Keita– i fula –que entre els seus membres té el president, Amadou Toumani Touré– com a principals exponents. 

Continua llegint

Anuncis

Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

Continua llegint

El nepotisme del ‘Vell’ Wade revolta els senegalesos

El 26 de febrer, el Senegal celebrarà eleccions presidencials. Si no hi ha una sorpresa monumental, l’actual cap d’Estat, Abdoulaye Wade, tornarà a imposar-s’hi, tal com ja va fer en els comicis del 2000 i del 2007. No seran, però, unes eleccions més. El país de l’Àfrica occidental viu el moment més convuls en dècades, amb manifestacions a Dakar –la capital–, i en altres grans ciutats com ara Tambacounda o Saint-Louis, per esmentar-ne només alguns exemples. Les protestes, que han comportat la mort d’almenys dues persones i n’han deixat desenes de ferides, van esclatar el 27 de gener, després que el Tribunal Constitucional validés la candidatura de Wade per als comicis. En canvi, el popular cantant Youssou N’Dour va veure com se li impedia concórrer-hi.

La carta magna va ser reformada el 2011, ja amb l’actual president al capdavant del Senegal, i especifica que només es pot ser cap de l’Estat durant dos mandats consecutius de set anys. Wade, que ha comptat amb l’assessorament de la firma jurídica nord-americana McKenna Long & Aldridge LLP –que va cobrar uns 200.000 dòlars per la feina–, argumenta que la modificació es va aprovar amb posterioritat a l’inici del seu primer mandat i, per tant, que aquest no comptaria de cara a la limitació constitucional. L’oposició, però, no ho veu de la mateixa manera i el Moviment 23 de Juny (M-23), que agrupa nou dels 14 candidats a les presidencials, a banda de moviments ciutadans, ha parlat de «cop d’Estat constitucional que serà el preludi del cop d’Estat electoral» el 26-F.

Continua llegint

Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d’altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Continua llegint

100 dies en lluita

L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 persones del barri.

“Stop retallades” o “Disculpin les molèsties, estem treballant pel seu futur” són dues de les pancartes que ens donen la benvinguda a l’entrada del CAP, que a l’interior també és ple de crítiques a la política de tisorades contra la sanitat pública duta a terme pel govern. Un dels revoltats, José María, denuncia: “No només estem indignats, ara ja estem emprenyats. Fa més de tres mesos que ens vam tancar i, fins ara, els polítics no fan res. Ens han donat bones paraules, però, a la pràctica, encara no ha canviat res”.

Continua llegint