La maledicció nigeriana

El sempitern conflicte entre el nord i el sud del país s’accentua arran de la violència creixent entre comunitats, amb els islamistes de Boko Haram com a màxim exponent

Més de 160 milions d’habitants repartits en uns 250 grups ètnics; una immensa riquesa petroliera que el converteix en el principal productor del continent; una població majoritàriament pobra i sense expectatives de futur; una creixent violència de grups fonamentalistes islàmics que té, com a contrapartida, la radicalització de la comunitat cristiana, cada cop més adherida a fanatitzades esglésies evangèliques; una rampant i sempiterna corrupció política, amb uns dirigents que actuen en connivència amb les totpoderoses multinacionals petrolieres, i una constant corrua d’atemptats ecològics que contribueixen a engreixar els beneficis d’una elit molt i molt minoritària. Aquests són només alguns dels elements que defineixen a dia d’avui Nigèria, el país més poblat d’Àfrica i que viu un inici d’any enormement tens. Algunes veus, com la del mateix president, Goodluck Jonathan, han alertat que la situació els recorda la que hi havia a mitjan dècada dels seixanta del segle XX, amb l’esclat de la guerra de Biafra, després que el sud del país es declarés independent del Govern federal.

El Nobel de literatura Wole Soyinka també ha avisat del risc real d’un nou conflicte bèl·lic, atesa la violència creixent que viu el país. I és que, només l’any passat, s’atribueixen al grup islamista Boko Haram (literalment, ‘L’educació occidental és pecat’, en llengua haussa) uns 1.000 morts, segons dades d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch. Boko Haram, una organització nascuda el 2002 al nord-est de Nigèria, també és la responsable de la cadena d’atemptats que el proppassat divendres 20 de gener van causar uns 200 morts –fonamentalment cristians– a Kano, la segona ciutat del país. La detenció, uns quants dies després, d’uns 150 presumptes membres del grup no ha calmat els ànims.

Nigèria gasolina

A la violència entre comunitats, s’hi ha de sumar la vaga general que del 9 al 16 de gener va paralitzar el país i, sobretot, va danyar la producció de petroli, el producte que concentra el gros de les exportacions nigerianes. El motiu era la decisió governamental d’aturar els subsidis a la gasolina, que l’1 de gener va passar de costar 65 naires el litre (0,31 euros) a 150 (0,73 euros), fet que va provocar que en pocs dies es doblés també el preu de productes de primera necessitat, com ara el pa, i s’encarís enormement el transport, colpejant durament la depauperada població local. Les protestes, que van deixar diversos morts, van provocar que Goodluck Jonathan accedís a fixar el preu del litre de benzina en 97 naires (0,47 euros), a mig camí del que volia. I és que els subsidis a la gasolina són l’únic benefici directe que obté la majoria dels ciutadans nigerians dels ingents recursos energètics –al petroli, cal afegir-hi el gas– del país.

«El petroli ha estat una maledicció per a la majoria dels nigerians. És un país potencialment molt ric, però a l’hora de la veritat està empobrit, amb uns serveis molt dolents i una xarxa elèctrica catastròfica. Gran part [al voltant del 85%] de la gasolina que consumeix l’ha d’importar, perquè no té refineries en condicions. A tot això, s’hi han d’afegir la corrupció, la repressió que pateix la població i les constants violacions de drets humans i de drets ambientals», exposa el periodista Xavier Montanyà, autor del llibre L’or negre de la mort (Empúries, 2011).

Divisió Nord-Sud

Nigèria viu notables diferències entre el sud i el nord. Simplificant l’enorme complexitat del país, el nord és de majoria musulmana i, malgrat que la població és, massivament, pobra, ha concentrat les elits militars i bona part del poder polític del país. El seu sistema econòmic, però, és gairebé feudal, fet que perpetua també un baix nivell formatiu. Al sud, en canvi, s’hi troben les ingents reserves de petroli i de gas del delta del Níger, el cristianisme hi és dominant, el nivell educatiu hi és més elevat i existeix la sensació de greuge perquè bona part dels recursos que s’hi obtenen van a parar al Govern federal d’Abuja i no retornen. «El que existeix és una competència pels recursos i pel poder, però tradicionalment no hi ha hagut conflictes religiosos», subratlla Antoni Castel, professor de periodisme a la UAB i membre del Centre d’Estudis Africans (CEA), de Barcelona.

En els darrers anys, la religió ha accentuat el que no deixa de ser un conflicte socioeconòmic. Castel vincula l’aparició de Boko Haram –que, malgrat tot, no compta amb un suport massiu al nord– amb l’augment del malestar de la comunitat musulmana al Sahel que, sobretot després de l’11-S de 2001, va traduir-se en un creixement de la reivindicació islamista. Actualment, en diversos estats –Nigèria en té 36– del nord, hi impera la xaria, la llei islàmica, i Boko Haram vol que s’estengui arreu del país. Les seves accions, fonamentalment atacs contra policies, militars i població o interessos cristians, també busquen que els membres d’aquesta religió fugin. Molts ja ho han fet, majoritàriament en direcció als estats del sud, cosa que està contribuint a augmentar la tensió entre les dues comunitats, aspecte en què també hi contribueixen les molt radicals esglésies evangèliques que cada cop tenen més pes al país.

L’actual president, Goodluck Jonathan, és del sud i cristià i algunes veus apunten que la violència islamista pretén desestabilitzar-lo en el càrrec. Jonathan va succeir al musulmà, i del nord, Umaru Yar’Adua, ja desaparegut. La incidència de Boko Haram no ha deixat de créixer des del 2009, any en què el seu fundador i aleshores líder, el clergue Mohammed Yusuf, va liderar una insurrecció al nord-est del país que va ser aturada a la ciutat de Maiduguri, on Yusuf va ser detingut i executat. El balanç, però, va ser de centenars de morts. Un any més tard, Boko Haram va reaparèixer i des d’aquell moment acumula més de 1.000 víctimes mortals. Es creu que el seu líder actual és Abubakar Shekau, la mà dreta de Yusuf.

La violència al Delta del Níger

Malgrat els avisos de Soyinka i de Jonathan, Antoni Castel no creu que la situació actual acabi en l’escissió del país. En la cruïlla actual, però, hi ha altres elements a tenir en compte i a resoldre si no es vol que la situació, enquistada, s’agreugi. La proliferació de grups armats al delta del Níger, agrupats sota el paraigua del Moviment per a l’Emancipació del Delta del Níger (MEND, segons la sigla en anglès), pot obligar Jonathan a atendre les seves demandes d’una més justa redistribució dels beneficis del petroli –només el 13% va a parar al territori d’on s’obté, segons dades citades per Xavier Montanyà. El MEND, com altres grups del territori, també reivindica que s’acabi la sistemàtica contaminació, devastació mediambiental i violació dels drets humans que provoca l’actuació de les grans multinacionals petrolieres al Delta. L’angloholandesa Shell és, des de fa dècades, en el punt de mira d’ONG i d’activistes, que denuncien la impunitat amb què actua i la connivència de les autoritats polítiques de torn amb una companyia que al país té una història negra…

*Article publicat amb el número 1.048 del setmanari EL TRIANGLE, 27 de gener de 2012. 

Anuncis

Un pensament sobre “La maledicció nigeriana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s