La maledicció nigeriana

El sempitern conflicte entre el nord i el sud del país s’accentua arran de la violència creixent entre comunitats, amb els islamistes de Boko Haram com a màxim exponent

Més de 160 milions d’habitants repartits en uns 250 grups ètnics; una immensa riquesa petroliera que el converteix en el principal productor del continent; una població majoritàriament pobra i sense expectatives de futur; una creixent violència de grups fonamentalistes islàmics que té, com a contrapartida, la radicalització de la comunitat cristiana, cada cop més adherida a fanatitzades esglésies evangèliques; una rampant i sempiterna corrupció política, amb uns dirigents que actuen en connivència amb les totpoderoses multinacionals petrolieres, i una constant corrua d’atemptats ecològics que contribueixen a engreixar els beneficis d’una elit molt i molt minoritària. Aquests són només alguns dels elements que defineixen a dia d’avui Nigèria, el país més poblat d’Àfrica i que viu un inici d’any enormement tens. Algunes veus, com la del mateix president, Goodluck Jonathan, han alertat que la situació els recorda la que hi havia a mitjan dècada dels seixanta del segle XX, amb l’esclat de la guerra de Biafra, després que el sud del país es declarés independent del Govern federal.

El Nobel de literatura Wole Soyinka també ha avisat del risc real d’un nou conflicte bèl·lic, atesa la violència creixent que viu el país. I és que, només l’any passat, s’atribueixen al grup islamista Boko Haram (literalment, ‘L’educació occidental és pecat’, en llengua haussa) uns 1.000 morts, segons dades d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch. Boko Haram, una organització nascuda el 2002 al nord-est de Nigèria, també és la responsable de la cadena d’atemptats que el proppassat divendres 20 de gener van causar uns 200 morts –fonamentalment cristians– a Kano, la segona ciutat del país. La detenció, uns quants dies després, d’uns 150 presumptes membres del grup no ha calmat els ànims.

Torna la revolta a la universitat pública

La fi del període d’exàmens farà tornar les mobilitzacions contra les retallades, amb centenars d’acomiadaments, i l’encariment dels estudis

Biblioteques plenes d’alumnes. Classes amb una activitat docent sota mínims. I sensació de tranquil·litat. I és que, majoritàriament, els universitaris catalans es troben aquests dies en període d’exàmens. La calma, però, només és aparent. La comunitat universitària, forçada pel calendari acadèmic, ha declarat una treva després de les mobilitzacions de mitjan desembre que, si no hi ha un improbable canvi en els plans d’Artur Mas i d’Andreu Mas-Colell, tornaran al primer pla al febrer. Les retallades, amb la consegüent precarització de l’ensenyament superior; l’encariment dels estudis, amb el més que previsible increment de taxes; la progressiva privatització de la universitat pública, i el nou model de governança que es vol implantar als centres són els elements que uneixen en la protesta estudiants, personal administratiu i de serveis (PAS) i una gran part del personal docent i investigador (PDI).

El 2011, les vuit universitats públiques del Principat van veure com la Generalitat reduïa la seva aportació en 114 milions d’euros. Lluny de compensar la retallada, enguany la tisorada continua i els centres rebran 918 milions, 9 menys dels que van obtenir l’any previ. A més a més, diverses universitats, com la Politècnica (UPC) o l’Autònoma (UAB), no van poder compensar amb ajustos la disminució de l’aportació governamental, de manera que, quan tanquin els números del 2011, ho faran amb un notable dèficit, fet que les portarà a continuar enguany amb mesures draconianes, fonamentalment acomiadaments i pèrdua de drets laborals dels treballadors.

El tancament de rotatius dibuixa un escenari amb menys pluralitat informativa

Acomiadaments massius i tancaments de capçaleres marquen un sector que ha traït la seva funció original per dedicar-se a altres coses

La davallada publicitària, la caiguda de les subvencions i subscripcions institucionals, unes vendes –en general- cada vegada més minses i una progressiva pèrdua de prestigi han deixat els mitjans del país en la situació més complicada que es recorda. Des del 2008, el nombre de periodistes a l’atur als Països Catalans s’ha triplicat i actualment s’apropa als 2.200, gairebé el doble que a finals del 2010, segons les dades de l’Informe Anual de la Profesión Periodística, elaborat per l’Asociación de la Prensa de Madrid i que no inclou les acomiadades des de l’octubre passat. Tot i que tothom està rebent, inclosos els mitjans públics, el sector més colpejat és la premsa en paper, que suma més de 700 professionals sense feina, bona part de les quals (424) treballaven al Grup Zeta –sobretot a El Periódico-, Hermes Comunicacions (més de 140), l’editora d’El Punt Avui, o al Grup Godó (125), concretament a La Vanguardia.

Encara que cada cas presenta algunes particularitats, el secretari d’Organització del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), Quico Ràfols, apunta en declaracions a La Directa que moltes empreses “han perdut la informació com a element referencial i s’han dedicat altres coses”, fet que s’accentua en la premsa de paper on es “viu amb més intensitat la pèrdua de l’aposta per la informació”. D’aquesta manera, el lector s’ha trobat amb productes “que no li interessen, perquè no són fiables o creïbles”, en paraules de Ràfols. La casuística varia des de diaris que formen part d’un gran hòlding de comunicació en el que no són, ni de bon tros, l’element més important de negoci –casos d’ADN o Público-, fins als que són el buc insígnia de grups molt més petits, com el mateix El Punt Avui o el lleidatà La Mañana.