Llums i ombres del 20-N

Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Sí, Rajoy –un personatge que genera tant d’entusiasme com un plat de patates bullides que hagi passat diverses setmanes a la nevera- es pot treure la fama de perdedor que, amb justícia, arrossegava. Però la marea pepera crec que és menys important del que s’ha venut. El que realment és històric és la increïble davallada del PSOE que, amb només 110 diputats (el 28,7% dels vots) ha aconseguit el pitjor resultat en la seva història moderna. Els socialistes s’han deixat 4,3 milions de vots (gairebé el 40% dels qui els van votar el 2008 no ho han fet ara) i la carrera política d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha quedat ferida de mort. Toca retirada per a un personatge maquiavèl·lic que ha sobreviscut a diverses generacions de polítics socialistes, als escàndols de corrupció del seu partit, a la guerra bruta del GAL…Mapa autonòmic eleccions 20-N

El desastre socialista s’explica per diversos factors, però el més important és la crisi econòmica (i els 5 milions d’aturats) que assola l’Estat espanyol. Tots els governs europeus que han celebrat eleccions des que la crisi va esclatar amb força han canviat de color. En el cas del PSOE, la total submissió a l’ortodòxia neoliberal i dels mercats amb l’aplicació de les retallades socials l’ha deixat sense credibilitat com a alternativa econòmica al PP. I està clar que Rajoy accentuarà les tisorades, actuant al dictat de frau Merkel. Però en aquest àmbit, les diferències entre els dos grans partits espanyols fa molt de temps que van quedar diluïdes. En els drets socials sí que hi poden haver-hi canvis i aquí sí que es pot anar a pitjor. L’ultraconservadurisme del PP passarà factura.

El tema és que el PSOE s’enfonsa fins a límits desconeguts, perd més de 4 milions de vots i 59 escons, però el PP (que en guanya 33) només ha captat poc més de 500.000 noves paperetes a les urnes (amb 186 diputats ha superat la majoria absoluta del 2000 d’Aznar, però no ha arribat als 190 que li donaven algunes enquestes). El descens en la participació (ha caigut dos punts) no amaga que els conservadors estan molt a prop del seu sostre electoral i segueixen sense assolir els 11 milions de sufragis. Per tant, i això crec que és significatiu, el PP pràcticament no ha sumat nous votants, potser només part d’antics socialistes desencantats. Això ha obert les portes a altres opcions. I és que si el 2008 PSOE i PP van concentrar 322 dels 350 diputats, ara en tenen 296, un fet sens dubte positiu.

A nivell estatal, es pot subratllar la recuperació d’IU-ICV, que tindrà 11 diputats (tres són dels ecosocialistes catalans) i que gairebé ha doblat el suport, amb el 6,9% dels vots (prop 1,7 milions). UPiD, la formació neoespanyolista que encapçala Rosa Díez, ha multiplicat per quatre els vots i ara ja té 5 diputats, tot i que 4 es concentren a Madrid, el seu feu. Equo, l’invent ecologista de l’exdirector de Greenpeace Juan López de Uralde, s’ha estavellat i només ha rebut el 0,8% dels vots (215.000).  Mapa províncies eleccions 20-N

L’excepció catalana es manté

Si posem la lupa damunt els Països Catalans, descobrirem que un cop més el Principat és diferent. I és que, com he dit abans, Catalunya és una de les dues autonomies (l’altre és Euskadi) on el PP no ha guanyat. Tot i que els conservadors somiaven a convertir-se en la segona força, ni tan sols han arribat als 12 escons que van sumar el 2000 (s’han quedat en 11) i no han pogut ser segona força a cap demarcació, ni tan sols a Tarragona. El PSC només s’ha imposat a Barcelona, mentre que CiU ho ha fet a les altres tres demarcacions. La federació nacionalista ha guanyat sis diputats (16) i més de 200.000 vots, però el seu pes a Madrid segurament serà nul amb la majoria absoluta del PP. Duran pot fardar, després dels fracassos del 2004 i 2008, d’haver guanyat –fita històrica- al Principat, però veient la seva compareixença i els crits d’independència de la militància convergent aplegada al Majestic, sembla evident que les posicions pro-espanyoles que ell defensa han quedat relegades per gran part de l’elector convergent.

La notícia, però, en clau catalana és també la davallada socialista. Carme Chacón, la ministra de Defensa sortint, confiava en què la tradicional victòria del PSC als comicis espanyols li aplanaria el camí per assaltar el lideratge del PSOE en previsió de la desfeta de Rubalcaba. La segona variable s’ha complert, però no així la primera. Chacón queda molt, però molt tocada i dins d’un partit que queda en estat catatònic no sembla clar que pugui aspirar a res. D’altra banda, l’era dels capitans ha passat definitivament a la història. Els Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia han acabat portant el PSC al pitjor moment en més de tres dècades. Potser encara no han entès que la societat catalana ha virat i que més enllà del que voti cadascú, majoritàriament només aposta per persones que creguin en el dret d’autodeterminació (“una idiotada”, segons va dir Iceta fa uns anys).

El PP ha guanyat un escó a Girona, l’única demarcació on no tenia representació, però no ha superat el seu sostre i difícilment tindrà una ocasió millor en els propers anys per fer-ho. ICV-EUiA, que amb Joan Coscubiela ha recuperat el discurs més combatiu en l’àmbit econòmic –sempre des de dins del sistema, però- ha recollit els fruits i amb tres diputats ha aconseguit un bon resultat. Els ecosocialistes milloren, cosa que no es pot dir d’ERC. De moment –a l’espera del que passi amb el darrer diputat de Girona- els republicans mantenen els tres diputats del 2008, fet que seria un èxit tenint en compte la tendència a la baixa que arrossegaven. Bosch, un candidat que ha sorprès positivament a força gent, ha salvat els mobles, però ERC s’ha quedat amb 244.000 vots, 47.000 menys que fa quatre anys. Potser han parat el cop, però la recuperació encara està lluny. La xenòfoba Plataforma per Catalunya ha fracassat i no ha arribat als 60.000 vots, mentre que UPyD, un cop més, ha fet el ridícul al Principat (poc més de l’1% dels sufragis).

El valencianisme aterra a Madrid

Al País Valencià també hi ha fets importants. Les tòniques generals es repeteixen. El PSPV s’enfonsa (perd quatre representants, 14 punts i més de 300.000 vots), el PP puja –però només ho fa en percentatge, no en vots- i el bipartidisme es trenca. Els casos de corrupció sembla que no afecten el PP, però els conservadors ja no guanyen vots, fet que ja va passar a les municipals i a les autonòmiques del maig. El seu suport, per tant, sembla que ha tocat sostre i la baixada ha de ser a prop. El significatiu, però, és que Esquerra Unida, UPyD i, sobretot, Compromís han aconseguit cadascun un diputat a la demarcació de València. Joan Baldoví (polític del BLOC) serà el primer nacionalista valencià al Congrés des de la Segona Republicà. Per UPyD el diputat serà el patètic actor Toni Cantó. Sempre és una alegria que un individu així desaparegui dels escenaris, tot i que fot molta mandra que entre tots li haguem de pagar el sou (per cert, aquest també estava darrera del famós Manifiesto por la lengua común…és molt progre ell).

On no s’ha trencat el bipartidisme és a les Illes, on el PP ha guanyat (fa tres anys ho va fer el PSOE) i s’ha endut cinc diputats, per tres dels socialistes. La coalició nacionalista i ecologista que encapçalava el PSM ha rebut més del 7% dels vots (n’ha sumat més de 30.000), però probablement n’hauria necessitat set o vuit mil més per obtenir representants. Esquerra Unida, amb 21.000 vots, tampoc ha entrat. El tercer espai, però, ha crescut molt a les Illes amb relació al 2008.

El tsunami AmaiurAmaiur

Amaiur. Aquest nom donarà molt de joc en la legislatura que arrencarà en poques setmanes. La coalició formada per l’esquerra abertzale, EA, Alternatiba i Aralar ha seguit la línia de Bildu el proppassat maig en les municipals i amb 7 escons (un a Navarra) s’ha convertit en la gran triomfadora del 20-N a Euskal Herria. La Brunete Mediàtica ja té una nova bèstia negra. El PNB ha perdut un diputat (ara en tindrà 5), però ha pujat en vots i en escons. I és que Euskadi és l’únic territori on la participació ha pujat (gairebé cinc punts) i els partits d’obediència basca han aconseguit quatre escons més que els que han de trucar a Madrid per prendre segons quines decisions. El resultat posa de manifest què sent la societat basca i un reflex molt més fidel d’aquest poble que no pas al que hi ha al transgènic parlament de Vitòria. Patxi López ha quedat encara més deslegitimat com a lehendakari i sembla poc ètic que aguanti fins al 2013, data prevista de les eleccions. En aquests comicis, i amb un Arnaldo Otegi possiblement en llibertat, res fa pensar que l’esquerra abertzale no pugui aspirar a tot i quan dic a tot (com ja vaig dir quan ETA va anunciar que acabava amb la violència) em refereixo directament a la lehendakaritza.

Per tant, el panorama no és, ni molt menys, tant fosc. El PSC-PSOE s’ha enfonsat, arrossegat per la crisi i per una renúncia a l’esquerra que fa molts anys que arrossegava. Li toca reinventar-se i això passa per un projecte radicalment nou i no només per un canvi de cares. El PP governarà, però les brutals retallades que aplicarà (en part perquè hi creu i en part perquè hi estarà forçat per la UE i el BCE) li provocaran un desgast brutal. En poques setmanes hi haurà al Congrés menys diputat que depenguin de partits de Madrid. I és que, digueu-me utòpic, però estic segur que el 20-N ha estat un altre pas cap a les independències. Tant la nostra, com la dels bascos. Temps al temps.

Anuncis

3 pensaments sobre “Llums i ombres del 20-N

  1. Benvolugt Marc, molt bon anàlisi. Tocant els grans punts de la jornada electoral. No acabo de veure el paset més cap a les independències, ja que jo observo, a banda d'Amaiur, més unionisme que independentisme.M'agraderia fer uns comentaris però, per tal de seguir el debat. Per poder tenir una imatge complerta de les eleccions cal també tenir present algunes altres dades. El 20-N reflecteix també el desencantament polític i d'alguna manera també la indignació. Creix l'abstencionisme (tant de forma activa com passiva) i els vot nul i en blanc (tot que el vot en blanc afavoreix al bipartidisme i a les majories). La participació a Catalunya s'ha situat en el 66,8%, lleugerament per sota del 70,30% del 2008. Així, l'abstenció ha pujat 4 punts, del 29,70% al 33,18%. També han pujat els vots nuls (54.878), que han passat del 0,53% del 2008 a l'1,58% d'aquest diumenge. I els vots en blanc (63.154) han pujat també de l'1,54% a 1,85%. Pel que fa a l'Estat, la participació ha estat del 71,69%, un mica menys que al 2008, que es va situar en el 73,85%. L'abstenció ha pujat així del 26,5% al 28,31%. Els vots nuls (317.954) han augmentat del 0,64% del 2008 a l'1,29%, i els vots en blanc (333.095) també, de l'1,11% al 1,37%.També es pot intuir, que cert vot de protesta, potser vot influenciat per contiguts del 15M ha anat a formacions extraparlamentàries i en part també a Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya. Una altre dada important és que Plataforma per Catalunya (PxC) fracassa i es queda a 19.263 vots d'aconseguir representació al Congrés. Tot i així han tret 59.297 vots!Faltaria matisar que Equo, certament l’invent ecologista de López de Uralde, és un intent de reflexar a l'Estat espanyol els nous postulats de tendència eco-social-liberal de Els Verds alemanys o suissos.I per acabar un matís. No tots els governs europeus que han celebrat eleccions des que la crisi va esclatar amb força han canviat de color. L'executiu polonès de Donald Tusk de Plataforma Cívica (PO) una formació democràta cristiana, liberal i pro-UE escollit l'any 2007 va reelegit el passat octubre. El govern alemany tampoc ha "canviat" del tot. Angela Merkel (CDU i per extensió CSU) va ser escollida per primer cop l'any 2005; en aquella ocasió va formar executiu amb la socialdemocràcia del SPD, una gran coalició que s'anomena a Alemanya. A l'octubre de 2009 va revalidar la cancelleria però va canviar de soci de coalició i va escollir els neoliberals del FDP. A Estònia, Andrus Ansip va repetir legislatura el març de 2011. A Letònia, un país molt afectat per la crisi financera de 2008 i que es va declerar en recessió, el liberal Valdis Dombrovskis, escollit el 2009, va revalidar en les eleccions anticipades de 2011, també com a Alemanya canviant de soci de coalició. I si s'inclou Túrquia en l'àrea geostratègica europea, Recep Tayyip Erdogan també ha revalidat. Queda per veure que passarà amb les eleccions a Croàcia i Eslovènia d'aquest desembre.

  2. M'he deixat el govern de Suècia. Fredrik Reinfeldt, primer Primer Ministre conservador reelegit al país. Guanya les eleccions el 2006 i les torna a guanyar el setembre de 2010.

  3. Roger només dir-te que gràcies pels comentaris. Enriqueixen molt més el text. Totalment d'acord amb el que dius del desencantament polític i l'abstenció. Pel que fa als canvis de govern a Europa, certament no és cert que tots hagin canviat des que va esclatar la crisi, però pràcticament tots. El cas de Letònia se m'escapa, però entenc que Polònia és un país que, com a mínim a nivell macroeconòmic, manté un creixement molt per sobre de la mitjana de la UE, de manera que no sé fins a quin punt es pot dir que està crisi. Això explicaria, crec, la reelecció de Tusk davant del hooligan del Kaczinsky. A Alemanya és cert que Merkel va ser reelegida, però en la majoria d'eleccions regionals que s'han fet des d'aleshores la CDU ha obtingut uns resultats pèssims, en comparació amb la millora de l'SPD i els Verds. El cas turc també crec que, com el polonès, s'escapa. Turquia manté un ritme de creixement important, però, encara que per altres motius, els resultats d'Erdogan en els darrers comicis no van ser tan bons com esperaven al seu partit. I ja per acabar, Suècia, amb una política davant la crisi força diferent de la que patim nosaltres, crec que també està en una situació prou favorable en el context europeu. Ara bé, t'he de reconèixer que el meus coneixements sobre política europea (si més no, país a país) no són prou profunds per fer anàlisi en aquest àmbit. Això ho deixo pels que en sabeu 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s