Llums i ombres del 20-N

Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Continua llegint

Anuncis

“La Rambla és l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu”

La Rambla ha passat de ser l’últim carrer d’Europa, l’espai i la caixa de ressonància on es reflectien els debats, les protestes i les confrontacions polítiques i socials de l’època moderna, a esdevenir l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu, el traster de la millor botiga del món, el contenidor del mal gust: magatzem dels efectes de l’horterada especulativa i els seus elements més emblemàtics, com el barret mexicà o el mantó de Manila. Qualitat zero, xavacaneria i borratxeria”. Qui s’expressa així és el periodista i documentalista Xavier Montanyà, un dels participants a Tornem a la Rambla!, un recorregut crític amb la situació que viu l’emblemàtic espai barceloní, organitzat el 5 de novembre pel Col·lectiu Accions Urbanes i l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri Gòtic.

L’activitat, que va congregar un centenar de persones, va constar de sis parades al llarg de la Rambla, on diverses ponents van exposar les problemàtiques que s’hi viuen i, en alguns casos, van proposar algunes solucions per tal que la població se’n torni a apropiar. “La Rambla és un espai que intentem evitar en la nostra vida quotidiana, perquè ens hi sentim exclosos”, va apuntar a l’inici un dels organitzadors de la passejada crítica, Albert Sancho. La seva opinió va ser ratificada al final per l’arquitecte Josep Maria Muntaner, per qui aquest carrer “no es recorre, sinó que només es travessa per anar a algun lloc”.

Continua llegint

La mutació del pacifisme israelià

El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.

Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

Continua llegint

Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO

Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Continua llegint