Ciutadans invisibles

Gairebé la meitat dels beduïns del Nègueb viuen en pobles no reconeguts per l’Administració israeliana, que els nega qualsevol tipus de servei, demoleix les seves cases i intenta expulsar-los

Sense carrers asfaltats, clavegueram o electricitat i amb un subministrament precari d’aigua corrent, la pobresa és ben visible a Khasem Zaneh, un poble beduí d’uns 2.500 habitants situat uns 15 quilòmetres a l’est de Beersheva, al Nègueb. Pràcticament totes les cases són barraques, no hi ha botigues i buscar l’escola o algun tipus de centre mèdic al poblat és absurd. No té ni l’una cosa ni l’altra. Un munt de runa escampada és el testimoni de la darrera demolició que les autoritats israelianes hi han portat a terme. Qualsevol construcció és il·legal a Khasem Zaneh. Tots els immobles del nucli tenen l’amenaça d’una ordre de demolició, encara que, segons Atia Atameen, el president del Consell Local, els edificis precaris que tenen més d’un any d’antiguitat són tolerats,mentre que aquells que s’han aixecat en els darrers 12 mesos tenen tots els números per ser tirats a terra després d’una de les inspeccions regulars que hi porta a terme la policia israeliana. Perquè, oficialment, Khasem Zaneh no existeix, és un poble no reconegut.

No és un cas aïllat: dels 200.000 beduïns que viuen al Nègueb, pràcticament la meitat ho fan en algun dels 45 pobles  que l’Administració hebrea no reconeix. Són ciutadans israelians, poden votar en les eleccions a la Knesset (el Parlament israelià) i paguen impostos, però no reben serveis bàsics, com ara llum, ni tenen un accés en condicions a l’educació o a la sanitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, tots els governs han intentat expulsar-los de les seves terres –en gran part ho han aconseguit– i els qui s’han negat a fer-ho han hagut d’acceptar els riscos de residir en cases «il·legals», sempre segons la llei de Tel-Aviv. I és que pobles com Khasem Zaneh ni tan sols apareixen als mapes oficials. 

«La lluita és per la terra. L’Estat la vol i busca concentrar-nos en alguns nuclis urbans per quedar-se-la. Si em queixo, en nom del poblat, per la manca de serveis que patim, sempre em diuen que, si en vull tenir, m’he de traslladar a un municipi o ciutat reconeguda, tot i que això impliqui renunciar per sempre als terrenys que tinc ara i acceptar una forma de vida imposada», relata Atia Atameen.

Des del 1948, els beduïns han anat quedant confinats en una àrea cada cop més petita i actualment només són propietaris del 2,7% de la superfície del Nègueb. El nomadisme que havien practicat durant segles ja fa dècades que és història, però cada cop ho tenen més complicat per sobreviure com a ramaders o agricultors sedentaris.

Ignorant les demandesBeduins neguev

El proppassat 11 de setembre, l’Executiu encapçalat per Benjamin Netanyahu va aprovar un pla per recol·locar fins a 30.000 beduïns de pobles no reconeguts en assentaments que sí gaudeixen del vistiplau oficial. El projecte, que segueix les recomanacions de l’informe Prawer –amb referència al nom de l’autor-, preveu certes indemnitzacions per a les persones que hagin d’abandonar les seves cases i instal·lar-se en ciutats ja existents, com Rahat o Khura. Atef Abu Rabia, investigador del Consell Regional per als Pobles Beduïns no Reconeguts –organisme que els representa i que té la seu a Beersheva–, denuncia que el pla s’ha fet sense tenir en compte l’opinió dels afectats i que només es busca expulsar-los en contra de la seva voluntat i apropiar-se la terra que ocupen.

«Aquest Govern estúpid serà el responsable de la Intifada beduïna al Nègueb», va assegurar després de conèixer l’aprovació del projecte Taleb al-Sana, diputat de la Llista Àrab Unida i únic beduí amb seient a la Knesset. L’amenaça explica fins a quin punt està canviant l’actitud de la població autòctona, que tradicionalment ha estat fidel a l’Estat jueu, fins al punt que la majoria dels homes han servit voluntàriament a l’Exèrcit.Beduins

Paral·lelament, l’Administració israeliana també té un altre pla per expulsar els 27.000 beduïns que viuen a Cisjordània, encara que tots ho fan a l’anomenada àrea C, és a dir, sota control total hebreu. L’objectiu és que s’estableixin en altres zones del territori palestí per deixar el camí lliure a l’expansió dels assentaments jueus, tots il·legals segons la llei internacional. El primer grup que serà forçat a marxar són els més de 2.000 beduïns que viuen prop de Jerusalem, per aplanar el projecte d’expansió de Maale Adumim, l’assentament jueu més gran, amb una població superior als 40.000 habitants.

Les demandes dels beduïns del Nègueb són clares i simples. Tenint en compte que són ciutadans israelians i, com a tals, paguen impostos, reclamen rebre serveis bàsics, com ara electricitat, aigua corrent, clavegueram, unes carreteres en condicions per accedir als seus pobles –actualment són camins de terra en molt mal estat–, centres mèdics, escoles i, òbviament, el reconeixement dels nuclis en què viuen, fet que els permetria construir-hi immobles legalment i posar fi a les demolicions. L’Executiu de Netanyahu, però, no preveu en cap cas atendre les seves demandes, malgrat que la Comissió Goldberg –formada per experts internacionals i locals– va recomanar- li l’any passat que aturés les polítiques discriminatòries cap als beduïns i escoltés les seves peticions.

El més pobres d’IsraelBeduins

El naixement de l’Estat d’Israel va suposar un drama per als beduïns del Nègueb, una regió desèrtica però fronterera amb Egipte i Jordània. La població nativa, formada per unes 90.000 persones, va ser expulsada o va fugir massivament cap a Gaza, Cisjordània, la península del Sinaí (Egipte) i Jordània. El contingent que s’hi va quedar –reduït a 11.000 ànimes- va veure’s obligat a concentrar-se, amb algunes excepcions, al Siyaq [‘tanca’ en àrab], una àrea de tot just 1.100 quilòmetres quadrats amb Beersheva i Dimona marcant-ne els límits externs. Com la resta dels palestins d’Israel, els beduïns van viure sota un règim militar fins al 1966, però la seva situació no es pot dir que hagi millorat gaire des d’aleshores.

Del 1968 al 1990 es van construir set localitats per absorbir la població beduïna, fins aleshores dispersa en diversos pobles sense cap tipus de servei, entre les quals destaca Rahat, que, amb més de 30.000 habitants, és la principal ciutat. Les persones que s’hi van traslladar, però, van haver de signar documents pels quals renunciaven a qualsevol reclamació sobre la terra que havien tingut –o com a mínim on havien viscut– fins al 1948. Amb una superfície molt limitada, els set municipis presenten una alarmant manca de serveis, com a conseqüència de la pràcticament nul·la inversió estatal, un deficient transport públic, una taxa d’atur que supera sense problemes el 40% i uns elevats nivells de delinqüència, provocats per l’elevada pobresa i la manca d’expectatives.

Les condicions de vida són dolentes, però no arriben als nivells dels pobles no reconeguts, on dues terceres parts dels habitants viuen per sota del llindar de la pobresa i són, amb diferència, els que pateixen una pitjor situació econòmica de l’Estat. «Tenim una mortalitat infantil cinc vegades superior a la dels jueus, però no tenim clíniques. Diuen que no hi tenim dret, fins al punt que les ambulàncies no s’apropen als pobles perquè això seria una forma de reconèixer-los», exposa Atef Abu Rabia.

La insistència del Consell Regional dels poblats beduïns ha aconseguit que en els darrers anys se’n reconeguin 11, però Abu Rabia admet que això no ha significat una inversió estatal ni una millora de les condicions, sinó que simplement s’han acabat les demolicions de cases. Als 45 nuclis que no apareixen als mapes, en canvi, no han deixat de créixer des del 2001, passant de vuit a més de 400 el 2008, segons dades de la Comissió Goldberg.

Dècades d’expulsions massives, desplaçaments, destrucció d’habitatges i de pobles –amb casos com el d’Al-Araqib, demolit més de 20 vegades el darrer any, severes restriccions a l’hora de construir i l’eliminació d’un mode de vida basat en el cultiu i la ramaderia han acabat indignant una comunitat on l’islamisme polític no deixa de guanyar força i ja té, per exemple, l’alcaldia de Rahat. L’elevadíssim creixement demogràfic dels beduïns –cada dona té una mitjana de 5,5 fills- també preocupa Tel-Aviv, que vol preservar la majoria jueva al Nègueb. «Potser ens expulsaran, però no ens convenceran amb la seva oferta per anar a les ciutats. Tenim dret a decidir on i com volem viure, tot i que ells no ho acceptin», conclou Atia Atameen des de la seva modesta llar de Khasem Zaneh.

*Reportatge publicat amb el número 1.034 del setmanari El Triangle. 21 d’octubre de 2011.

Advertisements

Un pensament sobre “Ciutadans invisibles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s