Reclosos per evitar l’expulsió de casa seva

Dos parlamentaris de Hamàs i un exministre, escollits després de les eleccions del 2006, fa més d’un any que viuen a la seu de la Creu Roja a Jerusalem per esquivar la deportació per part de les autoritats israelianes, que els van retirar el permís de residència. La seva situació il·lustra els problemes dels palestins a la ciutat

Tres anys i mig a la presó. Tot just un mes en llibertat i, posteriorment, més d’un any tancats a la seu de la Creu Roja de Jerusalem, conscients que si surten seran arrestats i deportats de la seva ciutat. Aquest és, a grans trets, el cost que estan pagant els dirigents de Hamàs escollits diputats per la circumscripció de Jerusalem Est en les eleccions legislatives palestines del 2006. “La comunitat internacional ens va demanar democràcia, però després Israel ens ha castigat pels resultats d’uns comicis democràtics i la resta del món es manté en silenci”, denuncia Mohammad Totah, un dels membres del moviment islamista que des de l’1 de juliol de 2010 viu al quarter de la Creu Roja, situat al barri de Sheikh Jarrah, juntament amb Ahmad Attoun i Khaled Abu-Arafeh, antic ministre palestí per assumptes de Jerusalem. El quart parlamentari afectat, Mohammad Abu Tier, en canvi, es troba empresonat des del 30 de juny de l’any passat i es nega a signar l’ordre d’extradició que li permetria quedar en llibertat però, per altra banda, legitimaria la decisió israeliana.

Les eleccions palestines de fa cinc anys van comportar la victòria de Hamàs, que va obtenir 74 dels 132 escons del legislatiu. Els resultats, inesperats per la comunitat internacional i molt mal vistos per Israel, suposaven l’arribada del moviment islamista al poder, en detriment d’Al-Fatah, la històrica formació de Iasser Arafat i Mahmud Abbas, l’encara president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Poc després de la constitució de l’executiu, van començar les maniobres de desestabilització del nou Govern. Així, el 29 de juny de 2006, les autoritats israelianes van detenir al voltant de 60 diputats i ministres, que van ser castigats per la justícia hebrea a penes d’entre tres i quatre anys de presó, que van complir integrament.

Continua llegint

Ciutadans invisibles

Gairebé la meitat dels beduïns del Nègueb viuen en pobles no reconeguts per l’Administració israeliana, que els nega qualsevol tipus de servei, demoleix les seves cases i intenta expulsar-los

Sense carrers asfaltats, clavegueram o electricitat i amb un subministrament precari d’aigua corrent, la pobresa és ben visible a Khasem Zaneh, un poble beduí d’uns 2.500 habitants situat uns 15 quilòmetres a l’est de Beersheva, al Nègueb. Pràcticament totes les cases són barraques, no hi ha botigues i buscar l’escola o algun tipus de centre mèdic al poblat és absurd. No té ni l’una cosa ni l’altra. Un munt de runa escampada és el testimoni de la darrera demolició que les autoritats israelianes hi han portat a terme. Qualsevol construcció és il·legal a Khasem Zaneh. Tots els immobles del nucli tenen l’amenaça d’una ordre de demolició, encara que, segons Atia Atameen, el president del Consell Local, els edificis precaris que tenen més d’un any d’antiguitat són tolerats,mentre que aquells que s’han aixecat en els darrers 12 mesos tenen tots els números per ser tirats a terra després d’una de les inspeccions regulars que hi porta a terme la policia israeliana. Perquè, oficialment, Khasem Zaneh no existeix, és un poble no reconegut.

No és un cas aïllat: dels 200.000 beduïns que viuen al Nègueb, pràcticament la meitat ho fan en algun dels 45 pobles  que l’Administració hebrea no reconeix. Són ciutadans israelians, poden votar en les eleccions a la Knesset (el Parlament israelià) i paguen impostos, però no reben serveis bàsics, com ara llum, ni tenen un accés en condicions a l’educació o a la sanitat. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, tots els governs han intentat expulsar-los de les seves terres –en gran part ho han aconseguit– i els qui s’han negat a fer-ho han hagut d’acceptar els riscos de residir en cases «il·legals», sempre segons la llei de Tel-Aviv. I és que pobles com Khasem Zaneh ni tan sols apareixen als mapes oficials. 

Continua llegint

Recordant que és el somriure

“ETA alardea de sus asesinatos y emplaza el gobierno a negociar” (El Mundo). “ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (ABC). “Mil asesinatos después, ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (La Gaceta). “ETA cesa su actividad armada sin entregar las armas” (La Razón). “El fin del terror” (El País). Un cop més, Spain is different. Durant anys s’ha demanat la fi de la violència d’ETA, però quan la banda armada basca fa el pas i decideix que ja n’hi ha prou (sóc dels que també pensa que el gest és irreversible), ens trobem com la reacció generalitzada de la premsa espanyola no és d’alegria, sinó de crispació. D’odi. De repugna. De ràbia. I, per variar, els grans partits espanyols també han tingut –amb comptades excepcions- un comportament força diferent del que els seus homòlegs britànics van tenir els anys noranta, durant el procés que acabaria amb la violència –si més no a gran escala- al nord d’Irlanda, tant per part de l’IRA com per part dels grups paramilitars unionistes.

Tots els mitjans amb seu a Madrid miren al passat. Afortunadament, a l’epicentre del conflicte polític la visió és una altra. Gara –diari, en la meva opinió, de consulta obligada per conèixer què es cou al voltant de l’esquerra abertzale- aposta per mirar al futur. “Un nuevo tiempo para Euskal Herria”, complementat per “Decisión histórica: Todo una vida por delante”, l’opinió d’Iñaki Soto, director del rotatiu, a la contraportada. Com us podeu imaginar, el to no té res a veure. Aquí hi ha esperança, optimisme, sensació (i certesa) que acaba una etapa i que en comença una altra marcada per la política, pensant que res ha de posar límits a allò que, ara sí en absència de violència, els bascos decideixin.Porta Gara fi ETA

Malauradament, els catalans sabem que tot i l’absència de violència, l’Estat espanyol es nega acceptar conceptes tan democràticament inqüestionables com el dret a l’autodeterminació dels pobles. Que és incapaç de reconèixer que els ciutadans d’Euskal Herria o dels Països Catalans han de tenir l’opció de decidir si volen formar part del seu estat o, al contrari, volen marxar-ne per formar-ne un de nou. Ara bé, l’enrocament no podrà mantenir-se eternament. Cada cop són més els catalans que aposten per la independència com l’únic camí que pot seguir el Principat (la setmana passada el diari ARA indicava que en un hipotètic referèndum els partidaris del sí s’elevaven al 42%, superant en nou punts als del no). I no tinc cap dubte que al País Basc passa el mateix i que, a diferència de a casa nostra, això sí que tindrà una translació clara als resultats electorals del proper 20-N.

Continua llegint

lsrael viola la legalitat internacional al deportar excarcerats palestins

Després de més cinc anys de reclusió a Gaza, el soldat israelià Gilad Shalit va ser alliberat dimarts i va poder tornar a casa seva, al poble de Mitzpe Hila, al nord de l’Estat d’Israel. Com a contrapartida, 477 presoners palestins van abandonar les presons israelianes on han estat tancats durant anys. A diferència de Shalit, però, molts no tenien com a destí les seves llars. Es tracta de la primera fase de l’acord assolit entre Hamàs, la formació islamista que governa la franja de Gaza i va capturar el soldat hebreu el juny de 2006, i l’executiu israelià de Benjamin Netanyahu, assolit gràcies a la mediació egípcia. En un parell de mesos, 550 reclusos palestins més també seran posats en llibertat. L’operació, però, amaga diversos punts foscos ignorats pels mass media.

En total 1.027 presos palestins a canvi d’un soldat israelià. Mentre que no hi ha hagut mes en els darrers cinc anys que la premsa internacional no hagi dedicat algun article a la situació de Gilad Shalit, els reclusos àrabs han estat ignorats i només ara han centrat part de l’atenció mediàtica. Amb tot, no s’ha fet cap menció als centenars de persones víctimes de detencions administratives i sense judici per prendre part en actes de resistència no violenta contra l’ocupació, com ara manifestacions contra el mur, sinó que s’ha volgut destacar només els casos dels que tenen delictes de sang i han quedat en llibertat, irritant les famílies de les víctimes.

Continua llegint

El nen que no ha pogut créixer

Milers de persones atapeïdes en un espai que difícilment supera el quilòmetre quadrat. Carrers estrets. Increïblement estrets en alguns casos. Taxes d’atur que voregen o superen el 50% de la població activa. Sensació de derrota combinada amb una indestructible capacitat de resistència i lluita. Aquests trets són comuns a tots els camps de refugiats palestins. Sorgits a partir del 1948 arran de la creació de l’Estat d’Israel, que va comportar l’expulsió de les seves llars d’unes 750.000 persones en el que es coneix com la Nakba (‘catàstrofe’) pel poble àrab, avui en dia els refugiats segueixen sent un tema clau per resoldre el sempitern conflicte palestinoisraelià.

Res no fa pensar, però, que les actuals negociacions de pau canviïn la situació i els refugiats puguin retornar a les seves llars, malgrat que aquest continua sent el seu anhel, com simbolitzen les claus dels antics habitatges que molt d’ells encara conserven malgrat les dècades passades.

Continua llegint

Israel se’n fot de l’ONU

Una setmana després de les compareixences dels màxims dirigents de Palestina i Israel a l’Assemblea General de les Nacions Unides res fa pensar que la creació d’un Estat palestí independent i sobirà estigui més a prop. Israel, un cop més, ha demostrat que actua al marge de la comunitat internacional i que té impunitat per fer el que vulgui, transmetent la sensació que se’n riu de tots els acords i propostes que provinguin, fonamentalment, de les cancelleries occidentals. Sí que sembla probable que Palestina es converteixi en Estat no membre de l’ONU en uns mesos, però això no implicarà canvis reals sobre el terreny, com a mínim a curt termini.

Als 76 anys, Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), va viure el proppassat divendres 23 de setembre el seu moment de glòria gràcies al vibrant discurs que va pronunciar davant l’Assemblea General de l’organització internacional. La intervenció va reforçar-lo als ulls del seu poble, que probablement per primera vegada va sentir-se orgullós del també líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –al que va rebre massivament fa uns dies quan va tornar a Ramal·lah- i va ser molt aplaudida per la majoria del plenari de l’organització internacional, però no ha canviat la intransigència israeliana, l’alineament de Washington amb Tel Aviv i la tebior i indecisió tradicional de la UE.

Continua llegint