Tortura sense judici a les clavegueres de l’Estat

“Durant dos dies em van interrogar sense descans. No em van deixar dormir ni un minut. Cada sis hores s’anaven rellevant per continuar amb les preguntes. Volien respostes i no tenien cap tipus de problema en allargar la meva agonia. Vaig perdre totalment la noció del temps. No sabia on era ni quanta estona feia que estava detingut. El dolor a les mans –que em van lligar i forçar a posar-les darrere l’esquena- era cada vegada més intens i, amb els ulls tapats, ni tan sols podia veure el rostre de les persones que em martiritzaven. Desitjava que tot s’acabés d’una vegada. El que desconeixia aleshores, però, és que allò només era l’inici. Els interrogatoris –i les tortures- van allargar-se durant diversos mesos. Després, un cop farts o satisfets amb les respostes que –sense ser-ne conscient- els vaig donar, em van començar a ignorar.”

Qui parla és Mohnad al-Azeh, que ha passat tres anys (entre el 2004 i el 2007) en presons israelianes. El van detenir com a integrant d’un grup involucrat en la resistència palestina durant la Segona Intifada. Mohnad, que és originari d’un camp de refugiats proper a Betlem, admet que donaven suport a “tot tipus” de resistència durant el darrer gran aixecament palestí contra l’ocupació israeliana i que ara, quan fa quatre anys que torna a ser lliure, té clar que no poden quedar-se de braços creuats, que pateixen l’ocupació més llarga del planeta i que han d’emprar totes les eines al seu abast per liquidar-la.

La cara més fosca d’Israel

Dijous 18 d’agost. Al voltant de les 12 del migdia un grup d’homes armats porta a terme una sèrie d’atacs coordinats prop de la ciutat israeliana de vacances d’Eilat, fronterera amb Jordània i Egipte. L’assalt [podeu llegir-ne més informació aquí] va acabar amb vuit ciutadans israelians morts i que va suposar la previsible venjança israeliana, que provocaria que cinc agents de seguretat egipcis perdessin la vida, la mateixa sort que van córrer una vintena de palestins en els següents 10 dies.

El mateix dijous, poques hores després de l’assalt i sense temps per portar a terme cap tipus d’investigació seriosa, el ministre de Defensa hebreu, l’exlaborista Ehud Barak, va declarar que calia buscar els responsables de l’assalt a la franja de Gaza, el territori palestí governat pels islamistes de Hamàs. Dit i fet. Durant la tarda, avions de les Forces de Defensa Israelianes (IDF, en anglès) van bombardejar alguns punts de Gaza, assassinant cinc dirigents dels Comitès de Resistència Popular, una organització independent de Hamàs a la que l’exèrcit i la intel·ligència hebrees van atribuir immediatament l’autoria dels atacs d’Eilat.

Els kibbutz, d’un somni igualitari excloent a l’economia de mercat

Són un símbol del sionisme i, com a tal, de l’Estat d’Israel. Avui n’hi ha 270, però només una quarantena mantenen una part significativa dels trets originals. En ells, hi viuen unes 100.000 persones. Mai han acollit més del 4% de la població hebrea, però el seu pes ideològic, polític, social i, com ja he dit, simbòlic ha estat enorme. Són els kibbutz, les comunitats col·lectives que van esdevenir laboratoris sobre el terreny en què es combinava el socialisme amb el sionisme. Van néixer fa un segle [el primer kibbutz es va establir a Deganya el 1909] i històricament han estat lloc de residència de nombrosos líders jueus, la majoria vinculats al Mapai (el precedent del decadent Partit Laborista). David Ben Gurion (primer ministre del 1948 al 1954 i del 1955 al 1963), Golda Meir (que va tenir el mateix càrrec del 1969 al 1974) o Moshe Dayan (ministre de Defensa) són només tres exemples de dirigents sionistes vinculats al moviment kibbutzim.

Què queda avui en dia d’aquest moviment? Poca cosa. L’esperit igualitari que impregnava les comunitats kibbutzim en els seus inicis s’ha anat diluint i l’economia col·lectiva s’ha anat substituint per un model fonamentalment privatitzat. Sí que es conserva l’esperit sionista, és a dir, si preteneu trobar persones crítiques amb la idea de l’existència d’un Estat per als jueus, no els busqueu a kibbutz. I és que la pretesa igualtat només afectava la població jueva, perquè els habitants autòctons de les àrees on es van anar implantant les comunitats col·lectives mai hi van tenir accés.

El dia de Mahmoud Abbas

Abu Mazen, com se’l coneix popularment, no és carismàtic. Com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) és el màxim dirigent palestí, però després que les eleccions presidencials faci més de dos anys que se suspenen, la seva legitimitat per ocupar el càrrec es pot posar en dubte. Als 76 anys ha viscut el seu gran dia. El moment que, potser, en un futur permetrà situar-lo a un nivell similar al de Iàsser Arafat, el seu predecessor tant a l’ANP com a l’OAP, l’històric guerriller mort el 2004.

Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, Mahmoud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de l’organització. Tothom sap que, com a mínim ara, la proposta no tirarà endavant perquè d’aquí unes setmanes els Estats Units utilitzaran el seu dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU per aturar-la. Ara bé, potser sí que és el primer pas per canviar les coses i, si més no, ha sacsejat un conflicte en què durant masses anys s’han escenificat negociacions que no eren tal cosa i que, a més a més, quedaven en paper mullat davant la política de fets consumats d’una de les dues parts (Israel, of course). 

El show de Qalàndia i les suposades manifestacions violentes

Com un gran espectacle, on tot està perfectament planificat i cadascú interpreta el paper que ha de fer. Així han estat les hores prèvies a l’esperada intervenció del president de l’Autoritat Palestina (ANP), Mahmoud Abbas, davant l’assemblea general de l’ONU per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. La petició, que no pot tirar endavant perquè necessita rebre l’aval del Consell de Seguretat de l’organització internacional on serà vetada pels Estats Units, ha molestat a la gran potència mundial, no ha agradat a molts dels cagadubtes membres de la UE i, per damunt de tot, ha irritat i ha generat pànic, alhora, a Israel.

Divendres, coincidint amb el dia sagrat de l’islam, a diversos municipis de Cisjordània es fan cada setmana protestes contra el mur i la confiscació de terres palestines que porta a terme Israel. Avui no ha estat una excepció, però res a veure amb la temuda [si més no pels mitjans hebreus] allau de manifestacions violentes que ha provocat un brutal desplegament –uns 22.000 soldats repartits als punts més calents, és a dir, a prop de Jerusalem i dels principals assentaments jueus- de l’exèrcit israelià. 

L’arqueologia com a excusa per fer la vida impossible als palestins

Samir Sarhan, un adolescent de 16 anys, va morir assassinat el proppassat 13 de maig a Silwan, antigament un poble i avui un gran barri aclaparadorament palestí de Jerusalem Est. Un vigilant privat d’un dels assentaments jueus que hi ha dispersos per l’àrea l’hi va disparar un tret. A l’agressor no li va passar res, però la mort de Sarhan va provocar l’enèsima onada de violència i tensió a un barri oblidat, que només és notícia quan algú perd la vida –gairebé sempre és un palestí- o quan la població autòctona, farta de l’opressió que pateix, protagonitza xocs amb l’exèrcit o la policia israeliana, si no és directament amb els colons i la seva seguretat privada.

Però Silwan no és un barri més. Tant és que aquí els activistes israelians i internacionals –amb la incansable presència, i no ho dic amb ironia, del Moviment de Solidaritat Internacional- hi siguin absents, a diferència del que passa a Xeic Jarrah, un altre barri de Jerusalem Est. Tant és que parlem d’un dels barris amb una pitjor situació socio-econòmica de la ciutat (el 70% dels 56.000 habitants viu per sota del llindar de la pobresa). Tant és que la manca d’inversió pública –l’administració jueva es cuida molt de gastar diners en els barris o ciutats àrabs, amb independència que en recapti quantitats destacables via impostos- sigui evident i els serveis brillin per la seva absència. Tant és que la violència juvenil i el consum de drogues siguin problemes molt més accentuats que en d’altres àrees palestines.

El reconeixement de l’ONU provoca pànic a Israel

L’hora del reconeixement internacional de l’Estat palestí s’apropa. El calendari marca que Mahmoud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), s’adreçarà a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper divendres, 23 de setembre. Recentment va confirmar que sol·licitarà un reconeixement total, per tal que l’Estat palestí, basat en les fronteres prèvies a la Guerra de juny del 1967, es converteixi en el 194è membre de les Nacions Unides.

Aquesta opció, però, no pot prosperar davant l’anunci dels Estats Units de vetar la iniciativa al Consell de Seguretat de l’organització internacional, de manera que el discurs s’interpreta com un gest per deixar clar que les pressions diplomàtiques, tant dels Estats Units com d’Israel i la Unió Europea, no aturaran l’objectiu palestí d’assolir un suport unànime. I és que tant Washington, com algunes de les principals capitals del Vell Continent, com Berlín, Londres o París, segueixen defensant la represa de les negociacions bilaterals entre hebreus i palestins com a única via vàlida per trobar una solució al conflicte i miren amb escepticisme, si no directament amb rebuig, el fet que Abbas opti per anar a l’ONU. La iniciativa, però, ja no té marxa enrere, malgrat les amenaces proferides pels espantats dirigents israelians.