Els palestins d’Israel i les històries del Mediterrani occidental

Néixer, créixer i morir a la teva terra. Allà d’on són els teus pares. On la teva família fa segles i segles que està assentada. Però sentir-te diferent. Saber que ets mal vist per l’Estat que et dóna el passaport. Que no ets dels seus. Que tens menys drets que els seus. Que no importa fins a quin punt els teus ancestres hagin trepitjat els carrers polsegosos pels que camines cada dia. Que estàs per sota d’ells, del poble escollit. Que t’intenten fer colar que són un país democràtic.

Demo…què? Un estat que exclou més del 20% de la seva població no és democràtic. Israel, malgrat la propaganda, no és l’única democràcia de l’Orient Pròxim. Israel, directament, no és una democràcia. I ho saben molt bé els 1,3 milions de palestins que viuen dins les fronteres de l’Estat hebreu reconegut internacionalment. Pel simple fet de no ser jueus estan marginats. Els seus pobles reben menys inversions i tenen multitud de problemes (com ara les dificultats per accedir a una feina) que no tenen els seus conciutadans jueus. I és que Israel es defineix a si mateix com un Estat jueu i democràtic. Però una cosa és incompatible amb l’altre.

Al voltant d’una quarta part dels ciutadans d’Israel no en són de jueus, de manera que tenen menys drets i oportunitats que els jueus. No existeix la igualtat. La democràcia israeliana només existeix, i amb tots els defectes que també pot tenir a l’Estat espanyol, per a la població jueva. La coexistència, si més no aquí, és una fal·làcia. No hi ha mescla. El contacte és mínim. Viuen en pobles i ciutats o palestines o jueves. Només hi ha algunes excepcions. Com Haifa, com Tel Aviv-Jaffa, com Acre. Però aquí el contacte tampoc és real. Viuen en barris separats.

De ruta

I camines per Haifa i descobreixes els Bahai’s, una religió diferent. I veus els jardins més ben cuidats que t’has trobat mai. I te’n vas de copes. I te n’adones que els palestins del 48, com se’ls coneix, estan molt putejats, però que viuen millor que els seus compatriotes de Jerusalem. Que la majoria estan oblidant. Però que un nucli resisteix. Que mai se sentirà Israel. Que somien amb un únic estat, on es respectin els drets de tothom, independentment del seu origen, de la seva religió. Un país realment democràtic. Però quan t’ho plantegen reconeixen que ara mateix és una utopia. Quina llàstima. Quina pena. Quina merda.

I te’n vas a Acre, ciutat sempre palestina, durant segles cristiana, ara majoritàriament jueva, però amb el cor musulmà. Una joia del Mediterrani Oriental. Molta història condensada en pocs carrers. Grandesa decadent. I sopes de peix, però l’intregrisme religiós et deixa sense l’anhelat vi. I arribes a Nazaret. Una ciutat de pessebre. I la ruta pels territoris del 48 s’apropa al seu final. Però somrius. Te n’adones que el català a l’altra banda del mar sona diferent. Interessant, inacabable, inabastable. Sempre suggerent. Sempre despert. Sempre present, fins i tot quan Oniris et controla. I els aires del Mediterrani Occidental et suposen una anhelada increïblement refrescant. I rius. Estàs content. Perquè Palestina mai s’acaba. Perquè tot sempre comença. Perquè ets més viu que mai. I perquè fa un any eres aquí. I hi tornes a ser. I descobreixes que les històries també arriben de l’altra banda del mar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s