Armar els colons, l’última bogeria israeliana

La societat israeliana està, en línies generals, obsessionada per la seguretat. Malgrat tenir l’exèrcit més poderós de la regió i comptar amb unes ingents ajudes econòmiques i militars dels Estats Units, els dirigents hebreus mai han deixat de vendre la imatge que el seu país està amenaçat pel reguitzell d’estats àrabs que l’envolten i, òbviament, pels palestins. Com segurament sabreu, en poques setmanes l’Assemblea General de les Nacions Unides ha de decidir si accepta Palestina com a nou membre, sempre i quan abans hagi superat el difícil escull del Consell de Seguretat, on previsiblement l’administració de Barack Obama exercirà el seu dret de veto per impedir que la proposta tiri endavant. En tot cas, Palestina podria optar a convertir-se en membre observador de l’ONU, un estatus equivalent al que a dia d’avui té el Vaticà.

El moviment no agrada a Tel Aviv i els mitjans israelians ja parlen dels preparatius que el seu govern està portant a terme en previsió d’un aixecament palestí en funció del resultat de la votació. En comptes de plantejar-se que la creació d’un Estat palestí –tot i que personalment considero que no és ni molt menys la solució idònia per acabar amb el conflicte- és un camí pacífic per acabar amb l’enquistada violència –sobretot d’una banda- del Pròxim Orient, l’executiu de Benjamin Netanyahu es dedica a amenaçar i escampar la preocupació entre una població que, malauradament, defensa àmpliament posicions sionistes i no acceptaria en cap cas la retirada dels territoris ocupats, fet que implicaria renunciar a Judea i Samària –els noms bíblics de Cisjordània-.

Continua llegint

Anuncis

Sense colpejar les portes de Jerusalem

Aprofitant el darrer divendres de Ramadà (el mes sagrat de l’islam),Olive Revolution –un grup que advoca per una revolta popular i nacional no violenta contra l’ocupació israeliana- va llançar la campanya Colpejant les Portes de Jerusalem, amb l’objectiu de reunir el màxim nombre possible de manifestants palestins als accessos de la seva capital històrica des de Cisjordània per, entre d’altres coses, denunciar les limitacions que pateixen per accedir-hi i anar a resar a l’Esplanada de les Mesquites. Tot i que les tradicionals manifestacions que es fan els divendres a pobles com Bil’in, Nabi Saleh o Al Massarah s’han suspès per intentar augmentar el nombre d’assistents a la protesta, a l’hora de la veritat només unes 150 persones s’han apropat a Qalàndia, l’accés nord a Jerusalem i el punt de control que hi ha entre la ciutat i Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Palestina.

Durant molta estona s’han barrejat els manifestants amb les persones que creuaven el punt de control per, efectivament, anar a resar a Al-Quds (el nom àrab de Jerusalem). Tots els homes menors de 50 anys tenien l’accés prohibit a la seva capital des de Cisjordània, de manera que només 300.000 persones han pogut apropar-s’hi avui per honrar el seu Déu (dic només, perquè el darrer divendres del Ramadà la xifra normalment s’eleva fins al mig milió). A l’hora de la pregària, i enmig d’un silenci només trencat per les paraules de l’imam, homes i dones s’han agenollat manta vegades per pregar, davant la mirada impertèrrita i dura dels soldats israelians, ja a punt per a la confrontació. Una batalla, per dir-ho d’alguna manera, com sempre desigual. L’última tecnologia en armament contra pedres… 

Continua llegint

El perquè del control de Hamàs i la relativa contenció israeliana

L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.

Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.

Continua llegint

Els ‘refusenik’: els joves que diuen no a l’exèrcit israelià

En la societat israeliana, l’exèrcit hi té un paper central. En un estat ultramilitaritzat, totes les enquestes d’opinió coincideixen a assenyalar que és la institució més ben valorada del país. És molt estrany trobar famílies sense soldats. I és que els homes han de servir-hi dels 18 als 21 anys –moment en què passen a la reserva i són cridats un mes a files cada any fins que en fan 45-, mentre que les dones ho fan dels 18 als 20. Israel també és un país molt, però molt masclista i l’exèrcit encara és una plataforma ideal per convertir-se després en membre del consell d’administració d’una empresa o esdevenir un líder polític. És molt normal que, en els dos casos, hi trobem homes amb una exitosa carrera militar al darrere.

No és cert, però, que tothom vagi a la mili, ni que tots els israelians adults hagin completat el servei a l’exèrcit. Més de la meitat de la població no l’acaba. Molts perquè directament mai hi accedeixen, mentre que d’altres perquè, per motius diversos, deixen els quarters abans de completar-hi l’estada fixada. D’entrada els àrabs (els palestins israelians) no estan obligats a fer el servei militar i, de fet, pràcticament cap palestí s’hi allista. Sí que hi van, però, drusos i beduïns. Els jueus ultraortodoxos (els haredim o temerosos de Déu) estan també exempts de l’obligatorietat de servir a les Forces de Defensa d’Israel, gràcies a un acord de David Ben Gurion amb els líders religiosos el 1948. En un error de càlcul, però, Ben Gurion no va preveure l’enorme creixement demogràfic que amb els anys tindria aquest sector del judaisme, deixant l’exèrcit sense la presència de molts homes. La realitat és que en els darrers anys alguns haredim han començat a entrar a les forces armades, tot i que en un percentatge ínfim amb relació al col·lectiu al qual pertanyen.

Continua llegint

Arriba la calma (tensa)

Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

Continua llegint

24 hores sagnants: la implacable venjança israeliana

22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.

Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.

Continua llegint

El vell guerriller que no es rendeix

El compromís pot tenir un preu molt alt. Sobretot si defenses una causa noble. Especialment quan ho fas en un país sota ocupació militar. Passar una part important de la teva vida a la presó, tenir seqüeles permanents al teu cos i a la teva ment, estar a punt de morir en diverses ocasions són alguns exemples del cost que ha pagat Mamun Istetye pel seu compromís amb el seu país, Palestina. Superats els 40 anys i amb cinc fills, la seva vida és de pel·lícula.

Va participar a la Primera Intifada –la de les pedres- i el seu activisme contra l’ocupació li va comportar una llarga temporada –sis anys- a les presons israelianes. Una dècada més tard, amb altres companys de lluita va agafar les armes per unir-se a la Segona Intifada. En aquesta ocasió, les brutals i desiguals batalles que es van desenvolupar a Nablus en aquells anys van estar a punt de costar-li la vida. Un tret que li va travessar el rostre –i que li han suposat hores i hores de cirurgia per reconstruir-li el rostre- va ser la conseqüència més visible del seu pas per la resistència armada palestina.

Continua llegint