Vuit hores confuses: la meva detenció al Caire

El protagonista d’aquesta història sóc jo mateix, tot i no desitjar-ho. La por, la paranoia, les sospites injustificades, l’excés de zel i les pràctiques molt arrelades del que ha estat (i malauradament em temo que encara és) un estat policial em van costar una detenció. El motiu? Exercir el periodisme. Afortunadament, tot sembla que acabarà bé i quedarà com una anècdota. Durant les diverses hores que ahir vaig passar retingut en una comissaria del Caire, el desenllaç positiu no era tan clar, segons em va comentar el representant de l’Ambaixada espanyola que va acudir a donar-me un cop de mà.

Què va passar? Com les tres tardes anteriors, vaig decidir apropar-me a la plaça Tahrir, a seguir coneixent i vivint la revolució egípcia des de dins. Un noi, molt amable, s’estava dedicant a explicar-me a quina organització pertanyia cada una de les tendes plantades a un dels laterals de la plaça, quan Haitham Ismail, membre de la Unió de Joves Revolucionaris, se’m va apropar i em va exigir la documentació. Després d’alguns incidents en setmanes prèvies, els controls per accedir ara al Tahrir són estrictes i estan formats per voluntaris, membres de les diverses organitzacions que van impulsar l’aixecament popular del 25 de gener.

En veure que el meu passaport contenia segells d’entrada i sortida d’Israel, les alarmes se li van encendre a Ismail, a qui curiosament havia entrevistat el dia abans sense cap tipus de problemes. Em va exigir la meva acreditació egípcia per exercir de periodista el Tahrir, document que no tenia. El fet de moure’m com a freelance i tenir clar que la meva etapa egípcia serà curta (algunes setmanes, menys d’un mes segur) va fer que ni tan sols em preocupés d’acreditar-me. Entenc que aquest va ser el meu error.

Ell va desaparèixer, però al cap d’una estona me’l vaig trobar a la plaça. Em venia a buscar, acompanyat de dos nois més. Amb un to sospitós em van convidar a deixar Tahrir i em van explicar que per la meva seguretat havia de tenir l’acreditació per estar allà. Així que, segons em van assegurar, m’acompanyaven a un lloc on podria obtenir la credencial. Ara bé, de cop i volta em vaig veure envoltat de policies, que em demanaven el passaport cada dos per tres i em feien preguntes. Tot era cada cop més confús, perquè es dedicaven a parlar exclusivament en àrab i era evident que ho feien de mi, però jo no entenia res.

Trasllat a la comissaria

Una hora més tard, un policia em va portar a la comissaria més propera. Allà vaig estar més de dues hores en una saleta i sense passaport, sense saber què carai estava passant. Era evident que la suposada acreditació periodística no me l’expedirien allà. El temps passava i passava. La sensació era que estava perdent la tarda, però sincerament començava a preocupar-me. Poc després em van enviar al despatx del sotinspector, per estar “més còmode”. De cop i volta va arribar una noia egípcia que resideix a l’Estat espanyol i a través d’ella (unes tres hores després que comencés tot plegat) vaig saber que estava detingut. Que m’havien denunciat (el senyor Haitham Ismail) per fer de periodista al Tahrir sense estar acreditat i per “causar-hi disturbis”.

Com us podeu imaginar, l’acusació em va descol·locar bastant. Cert, no tenia acreditació. Que això sigui un motiu per detenir-me ja em sembla lamentable, però entenc que m’he d’adaptar a les lleis locals. Ara bé, quan em van dir que la meva presència al Tahrir havia generat disturbis, sí que vaig començar a pensar que tot plegat s’estava posant complicat. Segons la versió del denunciant, quan ell el dia anterior va parlar amb mi, hi havia molta gent que li va recriminar i que es van posar nerviosos. Divendres vaig parlar tranquil·lament amb més de 15 persones i tothom va ser encantador amb mi, i dissabte tampoc estava tenint cap problema.

A poc a poc, i amb la traductora explicant-m’ho tot, va quedar clar que sospitaven de mi pel meu segell israelià i que no es creien les meves explicacions que visqués a Palestina per fer de freelance. La no existència d’un Estat palestí i, per tant, la impossibilitat de tenir un segell d’aquest país al passaport es veu que no era un bon argument per part meva…Em van recordar que fa poc havien detingut un espia israelià. No pot ser que això m’estigui passant!!! No és possible que aquesta gent pensi que sóc un informant de l’Estat jueu!!! Això és el que em passava pel cap. Em semblava un guió massa de pel·lícula (dolenta) d’espies per ser real. Però era real, ho estava vivint.

Que la cosa començava a ser seriosa m’ho va confirmar l’arribada del responsable polític de l’Ambaixada espanyola. Al cap d’una estona em confirmaven que l’endemà (avui al matí) hauria de comparèixer davant el jutge i allà es decidiria què es faria amb mi: si deixar-me en llibertat, si deportar-me o bé empresonar-me a Egipte. Segur que vaig pecar d’ingenu, però en tot moment em vaig dedicar a explicar la veritat, però res semblava funcionar. Fins i tot el comissari va assegurar que jo al gener havia estat present al Tahrir i no em creia quan l’hi deia que jo era Belfast, estudiant anglès, per aquelles dates.

La nit tancat, en principi

La cita al jutjat l’havia d’esperar a comissaria. Estava detingut i em van col·locar a una sala prou bruta i molt incòmode on entre unes cadires hauria de passar la nit. Des de l’ambaixada al·legaven que tot plegat podia ser una falta administrativa, però que en cap cas jo era un perill per a la seguretat pública egípcia i que, per tant, era absurd que em retinguessin a la seu policial. “Això és el procediment, no ho podem fer d’altra manera”, era la resposta. Així que, tothom va marxar cap a casa i em vaig quedar a comissaria, sol i tancat. Arrestat.

Un parell d’hores més tard van tornar al representant espanyol i la traductora. Els havien convocat allà, però no sabien perquè. Em van fer sortir i em van explicar que la fiscalia considerava que la meva falta no era important i que no se’m podia tenir tancat ni fer-me comparèixer al jutjat. Que tenia el dret d’acreditar-me i que ho havia de fer si volia fer de periodista, però que no era un delinqüent, ni un espia ni res de res. Un sensació d’alleugeriment va recórrer el meu cap. Per fi algú posava una mica seny!!!

Les sospites s’esvaïen i reconeixen que sí, que havia demostrat que era periodista. El denunciant em deia que l’havia d’entendre, que ell havia de vetllar per la seguretat del seu país i que no volien israelians ni persones que simpatitzin amb l’Estat hebreu al país. Li vaig dir que s’havia equivocat totalment, que només hauria de llegir un dels meus articles per entendre quina és la meva posició envers el conflicte israeliano-palestí. Que només hauria de mirar-me els ulls per saber que a mi també m’emociona estar al Tahrir. Que també vull el triomf de la revolució egípcia. Que em genera una certa enveja sana que el poble d’aquest país hagi dit prou i s’hagi aixecat per construir-ne un de nou lliure i just. I que, en resum, en cap cas era un enemic, ni un contrarrevolucionari, ni un espia, ni res d’això.

A quarts de dues de la nit, unes vuit hores després que comencés tot plegat, quedava en llibertat. Avui la propietària de l’hostal on m’allotjo m’ha explicat que durant la nit s’hi van apropar membres de la seguretat nacional preguntant per mi i demanant de veure el meu ordinador. Ella (una crack) se’ls va treure de sobre, però em va dir que vigili. Que hi ha gent molt, molt nerviosa i que intenti passar desapercebut, sense dir ni que sóc periodista si fa falta. M’he passat part del matí fent gestions i, si tot va bé, demà al matí espero tenir una acreditació que m’eviti problemes d’aquest tipus. La revolució continua i la vull seguir explicant. Espero completar el tràmit i que tot sigui només una nova experiència en l’àlbum de cromos d’un periodista itinerant.

Anuncis

2 pensaments sobre “Vuit hores confuses: la meva detenció al Caire

  1. ostres!!! buf quin patiment pq que et detenguin ja és dur però q es creguin que ets espia israelià és molt fort!!molts ànims company i a seguir així!!des de la teva terra un grapat d'abraçades solidaries pq agafis força!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s