La revolució continua

La sensació que cinc mesos després de la caiguda de Mubarak els canvis han estat més estètics que reals. La certesa que la justícia militar segueix ben viva i no té cap presa per jutjar el dictador i els seus sequaços. La por a què alguns dels que es van acabar unint a les protestes de Tahrir per oportunisme –com ara els Germans Musulmans- no tenen cap interès en què s’avanci cap a la llibertat i la democràcia real. La irritació provocada pel fet que la immensa majoria dels repressors que van assassinar gairebé 850 persones durant la revolta no han hagut encara d’afrontar un judici.

Tots aquests elements units són l’origen de la massiva concentració de protesta que s’ha fet avui divendres a la ja mítica cairota plaça Tahrir. La calor sufocant no ha estat impediment perquè desenes de milers de persones s’apropessin al Tahrir i enviessin un missatge ben clar: “La revolució continua, no ha acabat, i no hi haurà ningú que podrà aturar el poble egipci, perquè ara tots tenim molt clar què volem i cap a on anem”, m’explicava en Haytam, un dels portaveus de la Unió de Joves Revolucionaris, una de les organitzacions involucrades en les protestes que van començar al Tahrir el proppassat 25 de gener i que, 18 dies després, van forçar la renúncia del dictador, Hosni Mubarak.

Escarmentats per experiències passades, el servei de seguretat format per voluntaris –no hi havia presència policial ni al Tahrir ni als voltants- ha treballat eficientment per evitar la infiltració i la presència d’elements violents amb l’únic objectiu de rebentar una protesta que ha estat contundent i massiva, però també absolutament pacífica. “L’única diferència Concentració Tahriramb el passat, és que Mubarak ja no mana, però molts dels que estaven el seu costat encara tenen el poder. De fet, molts dels militars del Consell Suprem de les Forces Armades –l’organisme que regeix el país des del derrocament de l’últim faraó-, van ser nomenats per Mubarak. Utilitzen les mateixes tècniques i la mateixa repressió”, expressa la Salma, una manifestant amb qui converso una estona.

Crítiques als militars

La sensació general és que tot va molt a poc a poc i que moltes de les demandes dels milers i milers de concentrats al Tahrir durant l’hivern estan sent completament ignorades. Fa unes setmanes, a més a més, una estranya concentració en memòria dels 846 màrtirs de la revolució va acabar en nous incidents amb la policia i desenes de ferits. Fruit d’això, els revolucionaris han optat per incrementar els controls per accedir al centre del Tahrir i la veritat és que ni sé quantes vegades m’han demanat el passaport i m’han mirat la motxilla.

“Volem acabar amb la justícia militar, volem judicis civils i un Govern civil, no militar”, comenta Abdelrahman Mesref, un jove periodista que també participa a la protesta. I és que el Consell Suprem de les Forces Armades cada cop té més detractors i de la seva lentitud desperta molt i molts recels. A la plaça hi ha gent de tot tipus: famílies amb nens, devots musulmans, joves d’aspecte occidentalitzat, avis que recorden la independència…Tot plegat fa que en alguns moments m’envaeixi una sensació de caos. Cada partit, cada organització busca el seu espai i el reguitzell de proclames i discurs és abassegador. Concentració a Tahrir

Tot i que són la força més ben organitzada, no em trobo ningú a la plaça que em defensi els Germans Musulmans. Tothom amb qui parlo considera que és un error posar la religió per davant de les necessitats de la gent i que l’islam no ha de governar el país, sinó que ha quedar limitat a un espai personal i íntim de cadascú. Ara bé, això no significa que no hi siguin i no tinguin presència. Inicialment escèptics, els Germans Musulmans –els grans favorits per guanyar les eleccions legislatives si aquestes se celebren el setembre, com inicialment està previst-, van sumar-se finalment a la protesta, per por de quedar apartats d’un moviment incontrolable.

Construir un nou paísParlaments des de Tahrir

Avui els egipcis han donat un pas endavant i han proclamat amb força que no pensen aturar-se fins que la “revolució es completi”. “Tots els egipcis ho volem i sabem on anem, així que ningú podrà parar-nos”, adverteix Ahmad Abdenhalhad, un treballador a l’atur de 45 anys, molt crític amb els partits islamistes, amb els militars i amb la policia. I és que, malgrat tot, la imatge que transmet el poble egipci és molt i molt positiva. Gent com l’Emad reconeix que no l’importava la política ni el que passés al seu país fins que el 25 de gener van optar per unir-se a la protesta del Tahrir. “Vam enviar un missatge al món i vam demostrar que teníem dignitat”, m’explica amb orgull. Perquè avui, sense saber encara com acabarà la revolució, el poble egipci és un poble orgullós. Perquè tenen la sensació de fer història i d’estar construir un país nou, més just, més lliure, més igualitari i més democràtic. Perquè Tahrir, en definitiva, significa revolució.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s