Una mirada al cinema palestí

Paradise NowIntervención Divina, Iron Wall o Till When? Quatre pel·lícules de directors palestins que tenen en comú –sobretot les dues primeres- haver assolit cert èxit i impacte internacional. Sense anar més lluny, Paradise Now va arribar a optar a un Oscar. En els darrers quinze anys, diversos directors palestins s’han consolidat i han destacat en festivals d’arreu del món. Tot plegat podria fer pensar que la salut del cinema palestí és bona. I, certament, el ressò que avui dia obtenen les obres de, sobretot, Eila Suleiman és notable, impensable fa unes dècades.

Ara bé, el cinema palestí existeix realment? Ihab Jadallah, un director novell de Jerusalem format a Barcelona, considera que no. “Per tenir un cinema propi has de tenir una indústria pròpia i un estil reconegut i ens manquen les dues coses”, m’explica mentre consumim diverses cerveses a un conegut cafè de Jerusalem Est. “Et posaré un exemple. Si hi ha dos directors que estan treballant al mateix temps en una pel·lícula, serà impossible que els dos rodin simultàniament a Palestina, perquè hauran de compartir l’equip tècnic, no hi ha prou gent formada”, exposa.

Pel que fa a l’estil propi, Jadallah encara és més contundent. “Tenim un cinema despersonalitzat, és a dir, molt semblant a cert estil nord-americà o europeu, sobretot francès, perquè gairebé totes les pel·lícules estan finançades amb diners que vénen d’alla. En canvi, la influència de l’escola egípcia o d’altres països àrabs és gairebé inexistent”, explica per afegir que “només sabem fer cinema propagandístic. Totes les pel·lícules parlen de l’ocupació i del conflicte, però encara no hem arribat a fer cap pel·lícula que simplement expliqui una història humana”.Paradise NowUn país sense cinemes

El problema més gran, però, del cinema palestí és que és un cinema sense espectadors. Abans de la creació de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Jerusalem Est actuava com a capital del país en tots els àmbits: econòmic, política, social i cultural. La creació d’una administració pròpia –fruit dels Acords d’Oslo- va venir acompanyada de la instauració de nombrosos punts de control (els check-points) i, a partir del 2002, de la construcció del mur de l’apartheid –l’argument israelià va ser que era necessari per garantir la seguretat dels seus ciutadans davant dels atacs dels suïcides palestins-. Tot plegat va suposar la separació de Jerusalem Est de la resta de Cisjordània, tenint en compte que són molt pocs els ciutadans del segon territori que tenen el permís pertinent per entrar a la ciutat tres vegades santa.

L’ANP des del seu naixement va optar per convertir Ramal·lah, fins aleshores un poble cristià no especialment important, en la nova capital Palestina. La pluja de milions que han arribat des dels Estats Units i la UE les dues darreres dècades han permès aixecar una ciutat dinàmica, vital i animada, amb una important activitat econòmica, tot i que basada fonamentalment en la construcció i els serveis. Ramal·lah també s’ha convertit en la capital cultural de Cisjordània. Ara bé, la cultura és un sector totalment descuidat i oblidat pels jerarques palestins.Els Llimoners

En tot el territori, només hi ha dos cinemes (un a Ramal·lah i un altre a Jenín), amb nivells d’assistència més aviat baixos i quan s’hi estrena una pel·lícula palestina difícilment arriba a congregar mil espectadors. La rendibilitat interna del cinema palestí, per tant, és nul·la i les empreses privades nacionals no hi aposten. Què fa l’ANP? Res…o pràcticament res. El pressupost del ministeri de Cultura és paupèrrim i són les ONG –culturals o no- les que contribueixen a la producció de pel·lícules, fonamentalment documentals, que utilitzen per explicar la realitat palestina i, a la vegada, “per mostrar com complicada és la situació, fet que els serveix per recaptar més diners als seus països d’origen per a les seves activitats”, apunta Jadallah.

La procedència dels fons és un factor fonamental que, segons el cineasta, condiciona enormement els films. “No podem fer les pel·lícules pensant en el públic local, sinó que les hem d’escriure pensant en les persones que posaran els diners. Després, el nostre primer públic serà el dels festivals europeus i, després, la pel·lícula passarà per les sales europees. En canvi, la incidència entre la població autòctona serà gairebé nul·la, de manera que no podem fer històries pensant en ells”, lamenta Ihab. Quan els fons arriben, vénen condicionats a la presència d’equips tècnics formats fonamentalment per professionals europeus, de manera que és la mirada i l’estil d’aquest continent el que acaba marcant el producte final.

Jadallah, que està treballant en un llarg –té problemes amb el finançament- i ha dirigit dos curts, considera fonamental “educar” culturalment el públic palestí. I és que, en aquest sentit, no només el paper de l’ANP ha estat ben galdós. Durant la primera Intifada, Israel es va dedicar a tancar tots els espais culturals dels palestins, de manera que durant molts anys anar al teatre o al cinema ha estat impossible. En aquest temps, la religió i l’integrisme –gens amics de qualsevol expressió artística- també han guanyat pes.

Una història que arranca el 1935

A nivell internacional, el cinema palestí es considera un fenomen força nou. Malgrat tot, la seva història arrenca el 1935 amb el documental The Realized Dreams, que mostra la visita del rei Saud de l’Aràbia Saudita a Palestina. Fins el 1948, hi ha haurà diversos projectes més, però la creació de l’Estat d’Israel i la conseqüent Nakba (catàstrofe) palestina provocarà un buit en el sector durant dues dècades.  A partir de la segona meitat dels seixanta, amb la creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), el cinema reneix a través de nombrosos documentals polítics que volen exportar la causa nacional arreu del món.

Finalment, la darrera etapa del cinema palestí, que és la vivim actualment, comença als anys vuitanta i combina el documental amb el gènere de ficció, tot i que amb un seguit de temes sempre presents: l’ocupació, l’absència d’un Estat, la lluita pel dret a retorn dels refugiats. La qüestió és construir una identitat nacional que arribi a una diàspora fragmentada. Potser s’aconsegueix, però l’impacte del cinema palestí és més significatiu als festivals europeus que no pas als carrers de Nablús o Hebron, per citar només dues de les grans ciutats del país. Tenint en compte això, encara sobta més que l’ANP no hi dediqui més recursos com a potent eina propagandística.

Si cal destacar un director, aquest és Eila Suleiman. Autor d’obres com Crónica de una desaparición (1996), Intervención Divina (2002) o El tiempo que queda (2009), s’ha convertit en un referent, en el model a seguir, tot i que sovint se’l critica per fer un cinema massa introspectiu, que s’ajusta poc al gustos palestins i, fins tot, de la resta del món àrab. Un cop més pesa la influència europea…Abu Assad, el director de Paradise Now, és l’altre gran nom del cinema palestí.

Recomanacions

Si us interessa i us hi voleu submergir unes hores, aquí us deixo unes recomanacions. A banda de les pel·lícules que esmento al text, podeu veure:

The Olive Harvest (Los Oliveros; 2003)

The Color of Olives (2003)

Iron Wall (2006)

Taste the Revolution (2008)

Till When (2008)

Òbviament, també teniu l’opció d’apostar pels centenars i centenars de documentals que hi ha sobre el conflicte. Només us en citaré dos, que em semblen especialment significatius del que va significar la Segona Intifada:

Jenín, Jenín

Los hijos de Arna (2003)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s