Els ‘indignats’ israelians

Benjamin Netanyahu està descol·locat. De moment, el primer ministre israelià no sap com afrontar una crisi que creix dia rere dia a l’Estat jueu. En aquesta ocasió, els palestins no hi juguen cap paper, sinó que milers i milers de ciutadans israelians han despertat i s’estan mobilitzant per denunciar el brutal increment del cost de la vida que ha viscut el país els darrers anys i que té l’encariment del cost dels habitatges com a màxima expressió. El que va començar fa un parell de setmanes al bulevard Rotschild de Tel Aviv, una de les avingudes benestants més conegudes de la ciutat, amb algunes tendes de campanya, s’ha convertit en una gran protesta que arriba a tots els racons del país.

Els seus protagonistes són, bàsicament, ciutadans de classe mitjana que temen pel seu futur. “Això no és una revolució, és una crit d’auxili”, m’explicava fa un parell de dies en Daniel, un home d’uns 40 anys que participava a l’acampada de Tel Aviv. No volen transformar el país de dalt a baix, sinó que volen mantenir el seu estatus. “Volem seguir sent classe mitjana, sobreviure”, afegia la Hadas, una jove actriu. Des d’aquest punt de vista, el moviment no és revolucionari, sinó conservador, però mostra fins a quin punt està fent mal a la majoria dels ciutadans hebreus la política econòmica de l’executiu de Netanyahu. 

Continua llegint

Anuncis

La mort palestina de la Vall del Jordà

Territori de gran importància estratègica i econòmica, la proliferació d’assentaments israelians i l’ús gairebé exclusiu dels recursos per part dels colons està destruint la població autòctona, que denuncia l’abandonament per part de l’ANP

Abu Saqr té 70 anys i és el líder d’un clan beduí establert a la comunitat d’Al-Hadidiya, ubicada al districte de Tubas, en plena vall del riu Jordà. Al llarg de la seva vida ha vist com el territori passava per mans britàniques, jordanes i israelianes. Des del 1967, després de la Guerra dels Sis Dies, l’Estat hebreu ocupa militarment tot Cisjordània i, consegüentment, també la vall del Jordà. L’Autoritat Nacional Palestina (ANP) administra la ciutat de Jericó –la més important de la regió– i el seu entorn més proper des del 1994, l’any en què es van començar a implementar els Acords d’Oslo.

El 94% de la superfície de la vall del Jordà, però, està sota control israelià, ja sigui perquè arran de l’esmentat procés té la categoria d’àrea C (administració i seguretat en mans hebrees) o perquè directament la considera territori propi, ja que s’hi ubiquen els 36 assentaments jueus que hi ha a la zona. Al-Hadidiya forma part de l’àrea C i això implica, entre altres coses, que els seus habitants hagin de demanar permís a les autoritats israelianes si volen aixecar qualsevol edifici. L’autorització, però, sempre és denegada, de manera que els soldats hebreus ja tenen l’excusa per demolir molts habitatges de la població autòctona, amb l’argument que «són il·legals».

Continua llegint

Els Skallots no moriran

Els somriures ens delaten. Els ulls ens brillen. Ni rastre de preocupacions. Tots volem xalar. Fa un any que ho esperem. I el dia, finalment, ha arribat. Avui toca Korrekintus. I això significa Skallots. I això vol dir retrobar-se amb persones amb qui només parles un cop l’any. I anhelar-ho. I buidar got rere got de cervesa. I consumir barril rere barril. I ballar amb els Labradores. Grans, com sempre. I vestir, amb orgull, uniformats. I cantar. I saltar. I xumar (sobretot). I sí, estar eufòrics, però també esperançats. Pensar que tot pot ser molt fàcil. Que la vida és bon rotllo. Que potser la festa no s’acaba. Que la farem molt grossa. Que tot segueix, però tot es transforma. Que una noia, finalment, és campiona mundial del Duro. Que el relleu és un èxit. Que els nou són uns motivats. Que els vells, ara sí, descansen i només gaudeixen. Que el que va començar fa més d’una dècada, ara ja és una tradició i una cita inexcusable. Que no ha estat un somni. Que si cal creuar el Mediterrani per arribar-hi, es fa. Que la Festa dels Skallots mai morirà i ningú hi és imprescindible, però per a alguns la Festa sí que ho és d’imprescindible. Que la vida són dos dies i encara som joves, tot i que un 3 ens comenci a alertar que ens fem grans. Que encara som capaços de fer bogeries. Que abracem, petonegem, riem, dansem i bevem. Que a l’Orient Pròxim es persegueixen somnis, però al Baix també n’hi ha i de més gran. Que l’únic real, l’única certesa la trobem en el món oníric. Perquè sóc un somniador. Que Skallots és felicitat. Que és vida. Que és alegria. Per això i molt més: Moltes gràcies!!!! La vella Comissió ha mort, però una de nova n’ha pres el relleu. Visca els Skallots!!! Visca Sant Vicenç!!!

Gent valenta

Acabi com acabi, la revolució egípcia té una cosa molt positiva. Ha despertat un poble, ha creat consciència i a partir d’ara serà molt difícil que el govern de torn o els militars facin el que els roti sense provocar una onada massiva de protestes. Ciutadans que mai havien participat en una manifestació, que no havien pogut o volgut assistir a un acte polític, que eren verges en el fet de debatre sobre els problemes del seu país o blasmar la rampant corrupció del règim de Mubàrak s’han unit a la revolució i han canviat les seves vides. Han dit prou, han passat a l’acció i a partir d’ara doblegar-los i dominar-los no serà gens fàcil.

La pèrdua de la por és un dels grans èxits de la revolució egípcia. Passejar per l’emblemàtica plaça Tahrir i posar-se a parlar amb qualsevol de les persones que hi són concentrades et permet entendre fins a quin punt estaven reprimits abans, fins a quin punt havien assumit que no podien aixecar-se contra un règim policial, que entre agents i informants sumava més de dos milions de col·laboradors. Però ara tot ha canviat. Com a mínim, senten que poden parlar del que volen, que finalment no només es limiten a pensar, sinó que també actuen. I per això s’han tornat a aixecar. Per això han tornat a ocupar la plaça Tahrir, per dir al Govern titella d’Essam Xaraf i a la Junta Militar –que té el poder real- que aquest no és el camí, que ells volen un nou Egipte, un país lliure, democràtic i basat en la justícia social.

Continua llegint

El canvi trontolla

L’idil·li que el poble egipci i els militars van viure durant els 18 dies de protestes que van culminar l’11 de febrer amb la renúncia del dictador Hosni Mubarak s’ha acabat. El Govern que encapçala el civil Essam Xaraf està cada dia més desacreditat als ulls d’una societat que vol i exigeix canvis reals. La frustració per la lentitud a l’hora de tirar endavant reformes profundes i la poca voluntat del nou règim per jutjar els personatges clau de l’era de Mubarak i els membres dels cossos de seguretat responsables de l’assassinat de 846 persones durant la revolta expliquen per què els egipcis han tornat en massa als carrers els últims dies.

Centenars de milers de persones van concentrar-se a l’emblemàtica plaça Tahrir, del Caire, el proppassat divendres 8 de juliol per enviar el missatge que «la revolució continua». Els manifestants van deixar clar que no estaven satisfets amb l’evolució de la transició. La protesta –que també es va estendre per altres ciutats com Alexandria o Suez– va continuar amb una altra concentració massiva el dimarts 12 i, a tot això, cal afegir-hi que Tahrir torna a estar ocupada pels revolucionaris. Continua llegint

La Ciutat de la Brossa

Carrers sense asfaltar, un clavegueram escàs per no dir inexistent, greus mancances en el subministrament d’aigua i electricitat, uns serveis públics del tot insuficients i tones i tones d’escombraries arreu. Aquestes són algunes de les característiques de Manshiyat Nasser, un depauperat barri ubicat als afores del Caire on viuen unes 60.000 persones. La Ciutat de la Brossa és l’altre nom amb què es coneix l’àrea, que amb el temps s’ha convertit en la ciutat de les escombraries més gran del món. Què vol dir això? Doncs que és impossible fer dues passes sense veure deixalles arreu, bàsicament perquè els habitants de Manshiyat Nasser s’encarreguen de recollir les escombraries de tot el Caire -20 milions d’habitants.

Ningú els paga per fer-ho, sinó que la recol·lecció de la brossa és el procés previ al reciclatge i a la venda del material per a la seva posterior reutilització. Aquest és el negoci de la majoria de les persones que resideixen a la Ciutat de la Brossa. Canviar el Downtown del Caire –l’àrea comercial i moderna per excel·lència de la ciutat- per aquest barri suposa entendre de cop perquè Egipte és considerat un país del Tercer Món. Sense pretendre dir que la pobresa a Manshiyat Nasser sigui absoluta, si que és cert és que el barri transmet qualsevol cosa menys benestar econòmic. Les mancances, en tots els àmbits, són evidents i els problemes que l’assetgen són molt i molt greus.

Continua llegint

L’esquerra palestina busca el seu lloc

Després de més de cinc anys sense passar per les urnes, als palestins se’ls acumularà feina, electoralment parlant, en els pròxims 12 mesos. En aquest termini, s’han de celebrar les eleccions presidencials i legislatives a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i els comicis al Consell Nacional Palestí, el principal òrgan electe de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Així va quedar segellat en l’acord de reconciliació nacional signat al Caire al principi de maig entre Al-Fatah i Hamàs, després de quatre anys d’amarga i sagnant divisió.

Ningú no dubta que el mapa polític patirà una sacsejada important amb relació a les últimes cites electorals. Les enquestes apunten ara mateix a una victòria clara d’Al-Fatah i a una pèrdua de suports notable per part de Hamàs, el partit islamista que va guanyar les eleccions legislatives a l’ANP el 2006, quan va sumar 74 dels 132 diputats del Parlament. Les dues grans formacions del país van rebre conjuntament més del 85% dels vots i van repartir-se 119 escons. Continua llegint