Sis dècades esperant

Els refugiats palestins mantenen la reivindicació del dret al retorn, ni que sigui parcial i amb compensacions per a la resta, com a via per resoldre una qüestió fonamental en l’etern conflicte del Pròxim Orient

Fa 63 anys que es van veure forçats a deixar les seves cases i els pobles on vivien des de feia generacions. Des d’aleshores esperen una solució que no arriba i actualment ja són gairebé cinc milions de persones. Són els refugiats palestins, un dels factors clau per entendre la magnitud del conflicte més antic del Pròxim Orient i, alhora, un dels temes més espinosos en totes les anomenades converses de pau que des de fa més de 20 anys han mantingut els israelians i els palestins.

Fa algunes setmanes, el president dels Estats Units, Barack Obama, va anunciar la nova estratègia dels Estats Units en el món àrab. Un canvi, ja es veurà si real, forçat per la revolució que viu la zona. Entre altres coses, el màxim dirigent estatunidenc va apostar per la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres de 1967, és a dir, abans que la franja de Gaza i Cisjordània fossin ocupades per l’Exèrcit hebreu en la Guerra dels Sis Dies. La proposta va ser enèrgicament rebutjada pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que Obama descartava que en la negociació inicial s’afrontessin tant la qüestió dels refugiats com l’estatus de Jerusalem, dues qüestions fonamentals per resoldre el conflicte.

Ara bé, poques persones consideren que un acord entre les dues parts sigui viable si s’obvien aquests temes. «La qüestió palestina és, per damunt de tot, un tema de refugiats. Sense la plena implementació de drets fonamentals, com ara el dret que tenen aquestes persones a retornar, no és seriós plantejar una solució real del conflicte», afirma el periodista i pacifista israelià Michel Warschawski. En la mateixa línia, Christopher Gunness, portaveu de la UNRWA –l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins–, apunta que «si volem pau i estabilitat a la regió, resoldre aquest assumpte és fonamental».Camp refugiats Nablus

Origen: La Nakba

El fet que origina la qüestió dels refugiats palestins és la creació de l’Estat d’Israel, el 1948. El que els àrabs coneixen com la Nakba (‘catàstrofe’) va significar que al voltant de 750.000 persones fugissin o fossin expulsades de les seves llars, abandonant centenars de pobles (530). Només uns 160.000 palestins van quedar-se dins les fronteres del nounat Estat jueu, convertint-se des d’aleshores en la minoria més important –i més represaliada i perseguida– d’Israel.

Avui són 1,2 milions d’àrabs i constitueixen el 20% de la població. Pel que fa als qui van fugir, la majoria va establir-se a la franja de Gaza, a Cisjordània, a Jerusalem Est i a Jordània, tot i que també va haver-hi contingents nombrosos que van optar per Síria, pel Líban, per Egipte o pels països del golf Pèrsic. La Guerra dels Sis Dies (1967) va provocar una segona onada de refugiats, ja que uns 300.000 palestins van ser expulsats dels territoris ocupats pel Tsahal (acrònim de l’Exèrcit hebreu).

«El dret al retorn dels refugiats és reconegut internacionalment, però els mateixos estats que el van reconèixer neguen als palestins l’opció de portar-lo a la pràctica», denuncia Amjad Odeh, investigador de l’ONG Badil, dedicada fonamentalment als drets dels refugiats. Odeh deixa clar que es tracta d’un problema polític que necessita una «solució política» i lamenta que la comunitat internacional només es preocupi de la qüestió humanitària a través de la UNRWA però que en més de sis dècades hagi estat incapaç de trobar un camí per resoldre l’assumpte

La duresa dels camps

Els qui pateixen unes condicions més dures són el gairebé milió i mig de persones que encara viuen en camps de refugiats. Els camps van sorgir just després de la Nakba per allotjar l’enorme contingent de persones desplaçades. La UNRWA –que s’encarrega de donar-los serveis bàsics com educació, sanitat i alimentació– va llogar per 99 anys els terrenys, que inicialment van acollir tendes de campanya.Camp refugiats Nablus

En comprovar que el seu estatus de refugiats començava a eternitzar-se, els residents van començar a aixecar edificis d’obra durant els anys cinquanta i, a poc a poc, van anar creixent. De disposar d’una única habitació per família –i compartir la resta de l’espai amb altres famílies– a tenir accés a un petit habitatge. Durant molts anys, l’aigua corrent i l’electricitat van ser inexistents i a dia d’avui encara és habitual que el servei estigui interromput durant diverses hores per decisió israeliana, segons comenta Aysar Khaleal Dawoud, membre del Centre Cultural Ibdaa, establert al camp de Dheisheh (Betlem).

Els habitants dels camps s’han multiplicat àmpliament des del 1949, però l’espai per allotjar-los no. L’altíssima densitat de població és, probablement, el problema més greu que comparteixen tots els camps, s’ubiquin on s’ubiquin. L’elevadíssima taxa d’atur –supera el 40% a Cisjordània i el 50% a Gaza–, escoles desbordades amb més de 50 alumnes per aula i greus dèficits en el tractament de les aigües residuals són altres de les qüestions que pateixen els seus habitants.

El de Balata, situat a Nablus, al nord de Cisjordània, és un bon exemple de la duresa de  viure en un camp de refugiats. Amb 25.000 persones encabides en tot just un quilòmetre quadrat –on també hi ha les escoles, el centre mèdic i els comerços–, l’estrès i la manca d’intimitat són constants. «Saps perfectament què passa a la casa dels veïns i ells també coneixen els teus problemes», explica Mahmoud Subuh, responsable de les relacions internacionals del Centre Cultural Jaffa.

Subuh, que sempre ha viscut a Balata, relata que créixer en un camp com aquest implica fer-ho envoltat de pobresa, en un ambient depressiu i amb «molts problemes de violència» provocats per la manca d’expectatives d’un futur millor que tenen les persones que hi viuen. Balata, que té uns carrers increïblement estrets, no disposa d’espais específics per als infants i els joves i per això la tasca de centres com Jaffa, o Ibdaa en el cas de Dheisheh, és fonamental. «Els donem esperança i un espai on se sentin lliures. Els intentem mostrar que el món va molt més enllà de la sufocant atmosfera de Balata», subratlla Subuh en un impecable anglès.

Tot esperant l’Estat palestíCamp refugiats Balata Nablus

Tots parlen del dret al retorn, però també són conscients que la seva aplicació real és complicada. Subuh, amb un discurs pragmàtic, considera que el primer que cal fer és preguntar als refugiats què volen fer, si tornar als seus pobles –molts dels quals ja no existeixen–, instal·lar-se en un hipotètic Estat palestí o quedar-se on viuen actualment, «però podent viatjar sense problemes a les seves antigues terres i visitar sense impediments Jerusalem, la nostra capital».

El resident del camp de Balata aposta per un retorn parcial dels refugiats i compensacions a la resta com una via realista per posar fi a l’atzucac. «Necessitem, però, un Estat palestí real on els nostres compatriotes puguin tornar si ho desitgen i on els qui vivim en camps puguem deixar-los per instal·lar-nos en pobles o ciutats normals», hi afegeix Mahmoud Subuh. L’investigador Amjad Odeh es mostra escèptic sobre la creació de l’Estat palestí com a via per resoldre l’assumpte dels refugiats: «Volem garanties creïbles que Israel no tornarà a ocupar-nos i atacar-nos i, de moment, l’única cosa que sabem és que no vol ni sentir a parlar del nostre Estat».

«Aconseguir el reconeixement de la comunitat internacional té aspectes positius, perquè Palestina tindria veu i vot en organismes com l’ONU i això obriria la porta a resolucions i mesures contra l’Exèrcit hebreu i contra els assentaments, entre d’altres; però, d’altra banda, la qüestió palestina podria desaparèixer també de l’agenda internacional en considerar que ja tindríem el que volíem», reflexiona. Aysar Khaleal Dawoud, de la seva banda, es mostra esperançat que la revolució al món àrab arribi definitivament a Palestina i, amb ella, puguin posar fi a l’ocupació i, conseqüentment, resoldre la qüestió dels refugiats.

De moment, però, l’ocupació continua i els palestins que depenen de la UNRWA per tenir una vida mínimament digna veuen com la seva situació es complica. L’agència internacional ha retallat els seus fons i des dels camps lamenten que la qualitat de l’atenció sanitària o del menjar ha disminuït i que les aules estan cada cop més desbordades. «He passat la vida parlant del conflicte amb Israel i de política, com molts refugiats. Però l’únic que vull és preocupar-me de la salut i del benestar dels meus fills. Només desitjo que puguin tenir una vida millor que la meva», proclama Mahmoud Subuh. Volen una vida més normal, simplement.

Realitats divergents

La UNRWA té registrats actualment uns 4,8 milions de refugiats palestins, dels quals menys d’1,5 milions viuen encara en camps de refugiats. Jordània, amb prop de dos milions, és el territori amb més refugiats, per davant de Gaza (1.100.000, dues terceres parts de la població de la franja ho són), de Cisjordània (800.000 refugiats), de Síria (475.000) i del Líban (425.000). Els palestins que van anar a altres estats, molts d’ells descendents dels que van marxar per la Nakba, no tenen l’estatus de refugiats.

Les condicions de vida dels integrants del col·lectiu canvien completament en funció de si viuen en un camp o no i depenent de l’entorn. Els qui estan establerts a Gaza pateixen els mateixos problemes que la resta dels habitants del territori, agreujats els darrers anys pel bloqueig israelià. Els de Cisjordània són víctimes de l’ocupació militar. Els de Síria i Jordània gaudeixen de la ciutadania dels seus respectius països d’adopció, mentre que els del Líban pateixen segurament la pitjor situació. No solament no han obtingut la nacionalitat del país dels cedres, sinó que tenen vetat exercir desenes de professions –gairebé només fer feines manuals– i l’accés a la propietat de la terra.

 

Entrevista a Christopher Gunness (portaveu de la UNRWA)

“Els refugiats palestins són les grans víctimes del conflicte”

Els fons de la UNRWA han disminuït els darrers anys. Pot fer la seva feina correctament?

Sabem que afrontem una crisi financera i els donants estan disminuint les aportacions. De moment, no hem aturat els serveis que oferim, però sí que és cert que, per exemple, les aules de les escoles estan desbordades i l’atenció sanitària que podem donar no és la que desitjaríem. Potser arribarà un moment en què haurem de prescindir d’alguns serveis.

Això representaria un problema greu per als refugiats…

Dir als donants que les condicions econòmiques dels refugiats empitjoren pot ser molt greu per a l’estabilitat de la regió. Parlem d’un col·lectiu de 4,8 milions de persones. Cada euro que els estats aportin a la UNRWA és un euro per a l’estabilitat de la zona.

Amb un Estat palestí la qüestió pot convertir-se en un assumpte local?

Crec que la qüestió dels refugiats seguirà existint passi el que passi al setembre, perquè necessita una solució política. I, més enllà que hi hagi un Estat palestí, hi ha molts refugiats repartits en diversos països; per tant, es mantindrà com un assumpte internacional.

Així doncs, quin és el millor camí per solucionar el problema?

Primer necessitem escoltar i saber què volen els refugiats. És un assumpte complicat i no pots resoldre el conflicte israelianopalestí sense afrontar-lo. Són les grans víctimes del conflicte. El darrer procés de pau no tenia credibilitat per a ells, perquè els deixava al marge.

Els canvis regionals tindran conseqüències sobre aquest punt?

La revolució a Egipte, amb l’obertura del pas fronterer de Rafah, pot ser molt important per als refugiats de Gaza. Si a això hi sumem la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs i el possible reconeixement de l’Estat palestí a l’ONU la realitat és que som en un moment molt important.

*Reportatge publicat amb el número 1.021 del setmanari EL TRIANGLE (24 de juny). 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s