El drama d’una família de la Vall del Jordà

Poc després que els primers rajos de llum del dia il·luminin l’habitació, sona el despertador. Són les sis del matí de diumenge i sóc a Jiflik, un poble situat al nord-est de Cisjordània, molt a prop de la frontera amb Jordània. L’activitat a la casa internacional de la Campanya de Solidaritat amb la Vall del Jordà ja és frenètica. Avui hi haurà feina. Un cop més tocarà posar-se al costat del més dèbil. Un cop més, caldrà està a punt per intentar aturar un abús. Un cop més, s’hi ha de ser per denunciar una nova violació dels drets humans. Un cop més tocarà arriscar-se, exposar-se a un arrest.

Els Oudeh són una família beduïna que viu a la comunitat d’Al Hadidya, en una àrea gairebé aïllada de la Vall del Jordà. Dormen en una tenda i tot i que han abandonat el nomadisme, les seves condicions de vida no difereixen massa de les dels seus avantpassats. No tenen aigua corrent ni electricitat. Bona part dels seus ingressos depenen de les ovelles i cabres que tenen, amb la llet de les quals fan formatges que venen al mercat de Nablús. Són pobres i la seva vida és difícil, molt difícil. I tenen uns veïns que fan tot el possible perquè és converteixi en impossible. Directament, els destrossen la seva llar i els volen expulsar de les terres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els seus veïns són colons i soldats israelians. I volen quedar-se amb les terres dels Oudeh per ampliar els assentaments jueus que, ara mateix, ja envolten la tenda. Divendres, diversos soldats els van visitar i els van demanar que tiressin a terra la seva llar. Els Oudeh, lògicament, s’hi van negar i els militars van optar per emmanillar el pare de família i el fill gran (en total 10 persones viuen a la tenda) i tirar a terra l’estructura, a banda de destrossar els dos tancats pel ramat. Tot i que, en principi, per poder demolir una casa l’exèrcit necessita una ordre administrativa, en aquesta ocasió no portaven cap document que justifiqués la seva actuació. Tant és. Ho van fer igualment. I van amenaçar amb tornar diumenge i expulsar-los definitivament

La ‘presència’ internacional

L’avantatge de viure en una tenda és que si la tiren a terra, és molt més fàcil tornar-la a aixecar que no pas una casa de ciment. I això és el que van fer els Oudeh, tot i que dos dels seus membres (el pare i el fill gran) van passar-se diverses hores arrestats. Diumenge, però, necessitaven suport. Potser no per aturar la demolició, però sí per pressionar i, sobretot, documentar el que estava passant. La Maria, una suggerent californiana voluntària de Jordan Valley Solidarity, i jo mateix, com a periodista, vam passar-nos bona part del dia amb la família.

Armats amb diverses càmeres, la intenció era ser-hi quan arribessin els soldats i gravar la seva actuació. Durant el matí, vam veure desfilar un membre de B’tselem, una organització israeliana de defensa dels drets humans, i un altre de la Creu Roja per la tenda dels Oudeh. Cap d’ells, però, va quedar-se a esperar els militars. Després de vuit hores, cap a les quatre de la tarda, vam poder saber que els soldats no vindrien. Ni la Maria ni jo, però, teníem la sensació de victòria. La família beduïna podia respirar un dia, però una ordre de demolició segueix pesant sobre ells i qualsevol dia s’executarà.

La situació a la Vall

La Vall del Jordà és una de les àrees més importants de Palestina, tant des d’un punt de vista econòmic com estratègic. Ara bé, és una zona poc poblada i els seus habitants denuncien que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) els té oblidats. La vida allà pels palestins i beduïns establerts no és gens fàcil. En canvi, els gairebé 7.000 colons israelians gaudeixen d’una vida prou còmoda. Les expulsions, les demolicions de cases i les amenaces contra la població autòctona són constants i per entendre-ho i explicar-ho vaig optar per passar-hi tres dies i intentar viure una demolició en directe, al costat dels qui la podien patir.

Amb uns recursos hídrics molt importants, provinents del riu Jordà, a la Vall hi trobem la frontera amb Jordània, que està controlada per Israel, així com bona part de l’aigua de la zona. Al sud de l’àrea hi ha el mar Mort, molt ric en diversos minerals. L’aigua i una terra increïblement fèrtil permet desenvolupar una agricultura molt productiva i això explica la importància econòmica de la zona. La frontera, en canvi, en marca el pes estratègic. Els dos factors motiven que el 95% de la superfície de la Vall (uns 1.300 quilòmetres quadrats) estiguin sota control israelià i només un 5% sota administració de l’ANP, entre els que destaca la ciutat de Jericó.

Nombrosos assentaments, diverses bases de l’exèrcit i algunes zones militars tancades queden fora de l’accés dels palestins, mentre que bona part del terreny restant és àrea C. Segons els acords d’Oslo de 1993, l’àrea C és territori palestí però en què la seguretat i també les qüestions administratives estan sota control israelià. Què significa això? Doncs per exemple que si els habitants volen construir una casa han de demanar el permís pertinent a l’autoritat hebrea que, en aquest cas, sempre té el no com a resposta.

Les ONG treballen molt a les àrees A i B, sota control com a mínim administratiu de l’ANP, però no ho fan a les C i, de fet, en els cas de la Vall del Jordà només hi és la campanya de solidaritat. A banda de denunciar els abusos als drets humans que pateix la població autòctona i d’intentar impedir demolicions, també reconstrueixen les cases ensorrades i per fer-ho, cada cop més, opten per aixecar-les amb maons de fang, un material molt barat i que dóna resultats sorprenents.

Mentre que a les àrees on viuen els palestins l’aspecte, sobretot a l’estiu, és molt semblant al d’un desert (les temperatures a partir de juny superen fàcilment els 40 graus), als assentaments la verdor és constant. I és que les principals explotacions agrícoles israelians es concentren aquí, amb Agrexco, participada per l’Estat, com a companyia insígnia. La seva producció es destina fonamentalment a l’exportació cap als mercats europeus i els activistes de la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) fa temps que la tenen en el punt de mira. Un cop més, dos móns totalment diferents separats per pocs metres de distància. Un cop més la injustícia queda impune.

Sort de gent com la Maria i la resta d’activistes de la Vall del Jordà. Gent com ells em fan pensar que la cooperació a Palestina no té gaire sentit, però sí que en té (i molt) l’activisme. Gent que s’oposa a l’ocupació i que no es limita a fer declaracions grandiloqüents sobre el seu compromís polític per després dedicar tot el seu temps a lliure a un oci totalment banal. Gent que se la juga constantment, amb arrestos i deportacions. Gent que actua i no es limita a parlar com les desenes de cooperants amb qui he topat per aquí. Gent compromesa i sense sou. Res a veure amb els altres. Res.

La galeria completa de fotos:

https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/JordanValley?authkey=Gv1sRgCP2zg9Sbk5fl6gE

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s