Sis dècades esperant

Els refugiats palestins mantenen la reivindicació del dret al retorn, ni que sigui parcial i amb compensacions per a la resta, com a via per resoldre una qüestió fonamental en l’etern conflicte del Pròxim Orient

Fa 63 anys que es van veure forçats a deixar les seves cases i els pobles on vivien des de feia generacions. Des d’aleshores esperen una solució que no arriba i actualment ja són gairebé cinc milions de persones. Són els refugiats palestins, un dels factors clau per entendre la magnitud del conflicte més antic del Pròxim Orient i, alhora, un dels temes més espinosos en totes les anomenades converses de pau que des de fa més de 20 anys han mantingut els israelians i els palestins.

Fa algunes setmanes, el president dels Estats Units, Barack Obama, va anunciar la nova estratègia dels Estats Units en el món àrab. Un canvi, ja es veurà si real, forçat per la revolució que viu la zona. Entre altres coses, el màxim dirigent estatunidenc va apostar per la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres de 1967, és a dir, abans que la franja de Gaza i Cisjordània fossin ocupades per l’Exèrcit hebreu en la Guerra dels Sis Dies. La proposta va ser enèrgicament rebutjada pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que Obama descartava que en la negociació inicial s’afrontessin tant la qüestió dels refugiats com l’estatus de Jerusalem, dues qüestions fonamentals per resoldre el conflicte.

Ariel: el cor de l’ocupació i la "capital de Samaria"

D’una quarantena de famílies instal·lades en les agrestes muntanyes del nord de Cisjordània, a una ciutat moderna amb 18.000 habitants. D’edificis prefabricats, a cases cada cop més grans i còmodes. De tenir una petita escola, a ser la seu d’una universitat. D’estar poblada fonamentalment per jueus asquenazis, a tenir un 40% de persones nascudes a l’antiga Unió Soviètica. D’una manca gairebé absoluta d’equipaments, a comptar amb un dels centres culturals més innovadors i coneguts d’Israel i un espectacular pavelló esportiu. De no poder oferir oportunitats laborals als vilatans, a sumar dues zones industrials amb més de 130 empreses…

Així podríem resumir, a grans trets, l’evolució d’Ariel, un assentament jueu ubicat uns 15 quilòmetres més enllà de la Línia Verda (les fronteres prèvies a la Guerra del 1967). Per tant, en ple cor de Cisjordània, territori palestí segons la legislació internacional. És la versió que em van intentar vendre –amb molta amabilitat, ensenyant-me la ciutat i oferint-me la possibilitat de parlar quan vulgui amb l’alcalde, Ron Nachman- en la visita que dimarts vaig fer a l’assentament, un dels que més dificulta la creació d’un Estat palestí mínimament viable.

La primavera àrab tensa Israel

La revolta popular que viu la regió descol·loca el Govern israelià, que aposta per reprimir amb duresa les creixents protestes als territoris ocupats. Els joves es mobilitzen contra Al-Fatah i Hamàs per reclamar llibertat i democracia

Nerviosisme i esperança. Aquestes dues paraules són, probablement, les que millor defineixen l’estat d’ànim que l’anomenada primavera àrab ha portat a Israel i a Palestina. Mentre que el Govern de l’Estat hebreu veu amb preocupació l’expansió d’un moviment que no pot controlar, la població dels territoris ocupats segueix il·lusionada la revolta dels seus germans d’Egipte, de Tunísia o de Síria amb l’esperança que l’alçament aterri també a Palestina i els ajudi a assolir l’alliberament nacional.

La caiguda, després de 30 anys com a dictador, de l’egipci Hosni Mubarak, aliat tradicional de Tel-Aviv, i l’aixecament que viu Síria contra el règim de Baixar al-Assad –considerat un enemic de l’Estat jueu, però amb el qual la tensió sempre s’ha mantingut sota control– són dos elements que preocupen, i molt, el Govern de Benjamin Netanyahu. L’obertura del pas fronterer de Rafah, al sud de Gaza, executada fa algunes setmanes pel nou Govern egipci és un primer pas per posar fi al bloqueig econòmic de la franja i suposa un gest que deixa enrere la complicitat política que durant les tres darreres dècades han mantingut Tel-Aviv i el Caire.

Els haredim, els temorosos de Déu

Endinsar-se a Mea Sharim equival a entrar a una dimensió desconeguda. Oblideu-vos de la vitalitat de la Ciutat Vella de Jerusalem, situada a pocs centenars de metres d’aquest barri, poblat gairebé exclusivament per jueus ultraortodoxos. Pels carrers de Mea Sharim hi circulen cotxes, però no hi ha massa més senyals de vida moderna. L’estat de conservació de les cases deixa bastant que desitjar i probablement el que més crida l’atenció a primera vista sigui la uniformització en el vestuari. Els homes vesteixen amb camisa blanca, pantalons negres, amb jaquetes o gavardines també fosques. I, òbviament, es cobreixen el cap amb grans barrets (sí, sí, negres!) i porten llargues barbes i els famosos tirabuixons. Pel que fa a les dones, l’austeritat també és la norma. Mocadors al cap, llargues faldilles fosques, camises…tot molt sensual, en resum.

El xoc cultural en passejar per Mea Sharim és brutal. És un altre món. Res a veure amb el que estem acostumats a trobar-nos. Alçant la vista es poden veure cartells que recomanen vestir recatadament per no importunar els veïns o, directament, que demanen directament no passejar pel barri. Els visitants no som benvinguts. I acaparem mirades. Si no voleu ser temeraris, no us hi acosteu el shabath, on potser us rebran amb una pluja de pedres i un devessall d’insult. També us trobareu amb pòsters a les parets. Són informatius. I és que, com a norma, els haredim (paraula que significa temorosos de Déu) rebutgen la televisió, la premsa tradicional, la ràdio…Amb aquest sistema poden informar els veïns del que passa a la comunitat. El que succeeix a l’exterior, en general, no existeix. No interessa. No és el seu món.

Bil’in: el triomf de no rendir-se

Soldats de l’exèrcit israelià han començat a desmantellar avui diumenge la tanca de seguretat, segons la seva pròpia terminologia, que impedia als habitants de Bil’in accedir al 60% de les seves terres, bàsicament plenes d’oliveres. Fa uns dies, els reclutes del Tsahal ja van iniciar el  desmuntatge de les estructures defensives que des de feia anys encerclaven el poble, de tot just 2.000 habitants i situat a uns 15 quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’exèrcit no fa altra cosa que complir una sentència de al Cort Suprema d’Israel, que donava parcialment la raó als habitants de Bil’in i que obligarà a fixar un nou recorregut de la tanca. La sentència és del 2007, per tant han trigat quatre anys a complir-la…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Divendres, en la tradicional manifestació setmanal que des del 2005 reuneix centenars de vilatans i activistes israelians i internacionals, l’ambient era d’alegria, tot i que amb la convicció que cal seguir lluitant per recuperar tota la terra confiscada. Fins i tot, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, hi era present. Una munió de periodistes no van faltar a una cita a la qual, malauradament, no vaig poder anar. Avui, en canvi, mentre la maquinària israeliana començava a tirar a terra la tanca, només hi havia unes desenes de ciutadans de Bil’in i un únic periodista.   

El boicot a l’Estat hebreu genera un èxode empresarial que espanta el govern

La campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) s’ha fet gran. Cada setmana, alguna companyia anuncia que abandona els seus projectes a Israel. Cada pocs dies, un ajuntament, una gran universitat o un sindicat fa públic el seu boicot a l’Estat hebreu. El que inicialment es percebia gairebé com una anècdota (molesta, això sí) des del govern israelià, ara ja es veu com un element molt perillós que està danyant l’economia i la imatge del país. El líder del Partit Laborista i ministre de Defensa del govern de coalició que encapçala l’ultradretà Benjamin Netanyahu, Ehud Barak, va reconèixer, en una entrevista al diari Haaretz, els temors que té l’executiu.

“Diversos elements arreu del món, entre els quals hi ha sindicats, acadèmics, consumidors i partits polítics, volen arraconar-nos tal com es va fer amb la Sudàfrica de l’apartheid. El moviment del BDS és molt més perillós del que la gent pensa dins d’Israel. Si el setembre es reconeix l’Estat palestí, veurem com s’incrementa el boicot per part de les universitats, les organitzacions de treballadors i els governs i tot plegat infringirà un dany significatiu a la nostra economia”, comentava el ministre.

La Flotilla i la submissió turca

La segona edició de la Flotilla de la Llibertat és a punt de salpar. Si no hi ha cap sorpresa monumental, en els propers dies una dotzena de vaixells partiran d’un port mediterrani encara no revelat amb l’objectiu d’arribar a les costes de la Franja de Gaza carregats d’ajuda humanitària. El material en si és secundari, ja que l’objectiu principal de l’expedició és denunciar el bloqueig israelià sobre aquest territori palestí que ja fa cinc anys que dura. Les conseqüències són devastadores. Més de dues terceres parts de la població de Gaza viu per sota del llindar de la pobresa i un recent informe de les Nacions Unides assegurava que la taxa d’atur a la Franja s’apropa al 50%, una de les xifres més altes del món.

La recent obertura, tot i que encara amb restriccions, del pas fronterer de Rafah, que comunica Gaza amb Egipte, ha pal·liat parcialment la situació, però no n’hi ha prou per atendre les necessitats d’un territori de 360 quilòmetres quadrats on viuen amuntegades 1,7 milions de persones, el 60% de les quals tenen l’estatus de refugiats i, per tant, reben l’atenció –cada cop més limitada, per cert- de la UNRWA, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins. Un cop més, però, Israel s’ha sortit amb la seva i durant aquest temps les condemnes de la comunitat internacional al bloqueig de Gaza no han passat de les paraules. Hamàs, una organització titllada de terrorista per la UE i els Estats Units, governa el territori i això es veu que ja justifica el bloqueig a ulls de les potències occidentals…