Dos móns en només 20 quilòmetres

Només estan separades per 20 quilòmetres, però formen part de dos móns completament diferents. Una pretén ser moderna, avanguardista, oberta. L’altra s’intenta reinventar per sobreviure. Mentre que gratacels altíssims, extenses platges i, perquè negar-ho, contrastos brutals són alguns dels elements que defineixen la primera; a la segona gairebé tot és homogeni, transmetent un aire de pobresa. Modernitat? Cap. Passat? Molt. Present? Difícil. Futur? Dubtós.

Són Tel Aviv i Qalqília. La primera és la capital econòmica –i diplomàtica- de l’Estat d’Israel, amb més 450.000 habitants. La segona és la principal ciutat del districte homònim de Cisjordània i suma unes 30.000 persones. Fins fa pocs anys, les dues ciutats estaven molt connectades. Bona part dels adults de Qalqília treballaven a Tel Aviv i la seva àrea metropolitana. Aquest factor era fonamental per a la supervivència econòmica d’una ciutat que també rebia nombrosos visitants israelians que hi acudien els caps de setmana per comprar, aprofitant-se dels preus més baixos que sempre ha tingut Palestina.

Els intercanvis recíprocs, però, van tallar-se sobtadament el 2003, arran de la construcció del mur. Tot i que estrictament la paret de formigó té dos quilòmetres de longitud a Qalqília (i arriba als nou metres d’alçades), la realitat és que la ciutat està completament envoltada per una tanca excepte per un punt (vegeu mapa). A l’oest hi ha el territori de l’Estat d’Israel, i tant al nord, al sud com a l’est trobem assentaments de colons jueus. La vida en els darrers vuit anys ha canviat radicalment a la ciutat i els efectes per a l’economia del districte de la construcció del mur han estat devastadors.

Confiscació de terres

En Mohammad, un habitant de la ciutat acostumat a treballar amb internacional, em fa de guia. M’explica que en el passat havia treballat a Israel i que ara ho fa a un assentament al costat de Qalqília (la necessitat econòmica mana). Ara bé, només té permís per anar a la zona industrial de l’assentament, no pot ni trepitjar el nucli urbà i, òbviament, no té dret a visitar Tel-Aviv o Jerusalem, situació que pateixen actualment la majoria dels palestins.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És dissabte i l’ambient al centre és molt animat. Però en Mohammad m’aclareix que la resta de dies tot és més tranquil. Avui és el mercat setmanal i gent de la rodalies s’apropa a Qalqília. El mercat és fonamental per a una ciutat que, bàsicament, intenta viure del comerç i dels funcionaris de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). L’àrea té unes terres molt fèrtils, però bona part dels camps van perdre’s arran de l’aixecament del mur. Qalqília també té unes importants reserves d’aigua, però la construcció de la barrera de separació ha fet que els recursos hídrics i un nombre significatiu de terres passin a control israelià. El mur es va construir per seguretat o per interessos econòmics? Em sembla que la resposta és òbvia.

Un dels check-points més importants de Cisjordània es troba a la ciutat. Cada dia més de 6.000 treballadors palestins el creuen per entrar a Israel. Són dels pocs que encara tenen permís per treballar-hi. No només són de Qalqília. També vénen d’Hebron, de Nablús, de Jenín. Les condicions econòmiques entre treballar a una banda i a l’altra del mur no tenen res a veure. Mentre que els salaris a la ciutat oscil·len entre els 100-150 euros mensuals per a la majoria de feines i els 350-400 si es treballa per a l’ANP, a Tel-Aviv i rodalies els empleats s’enfilen sense problemes als 1.000 o 1.200 euros cada 30 dies. Al voltant del check-point s’ha obert una peculiar zona comercial, inexistent abans de sobreviure. D’alguna manera s’han de guanyar el jornal!

Inicialment, el mur impedia que els habitants dels poblets del voltant poguessin arribar a la ciutat. Per acabar amb aquest problema, el Govern israelià va decidir construir un túnel, que circula per sota de les carreteres utilitzades pels colons. Això sí, no va ser un acte de generositat. A canvi, es van confiscar més terres palestines. A prop del mur, també hi havia una de les principals artèries comercials de Qalqília. Avui el paisatge és dantesc. Tot està tancat. Moltes de les botigues van ser destrossades de nit per l’exèrcit israelià sense previ avís ara fa vuit anys.

Obertura social

Qalqília ha estat històricament una ciutat conservadora, però avui és més oberta que fa uns anys. Ha viscut un procés invers al de la societat palestina, que globalment ha involucionat en les darreres dècades pel que fa a costums socials. Segons en Mohammad els canvis van començar arran de l’arribada de nombrosos internacionals per protestar i solidaritzar-se amb els natius durant la construcció del mur. Des que la barrera va acabar-se, però, gairebé tots van marxar i avui Qalqília és una de les grans oblidades del conflicte palestino-israelià. Amb tot, no és estrany veure noies vestides de forma completament occidental. Ara bé, no espereu trobar-hi alcohol…

A la ciutat també hi ha el zoo més gran de Cisjordània, un espai que sembla tret dels anys 60 o 70 però que als palestins els ofereix una zona on relaxar-se, gaudir i pensar que la felicitat és possible, oblidant-se de la crua realitat. I és que el futur és molt complicat. Fins al punt, que de cara a una hipotètica solució al conflicte, nombrosos experts consideren que Qalqília només podrà ser regida per la comunitat internacional, ja que està completament envoltada per territori israelià, sigui legal (Tel-Aviv) o il·legal (els assentaments).

En Mohammad, però, té esperança. Parla alegrement de l’acord de reconciliació entre Fatah i Hamàs. I ho fa gairebé eufòric de la revolució que aquest 2011 recorre el món àrab. I no transmet odi. I en té motius. Fa poc més de tres anys, l’exèrcit israelià va demolir la seva casa i les de dos familiars més. El motiu? Segons la versió hebrea amagaven guerrillers de Hamàs. Res més lluny de la realitat. No van trobar-hi ningú, però van enderrocar els habitatges igualment. Poc després, el meu guia va coincidir amb israelians en un camp de treball per la pau a Xipre i va optar per parlar amb ells, sense odi, tot i la ràbia que sentia. Avui la seva família torna a tenir casa. Mentrestant, a Tel-Aviv la majoria de persones viuen alienes al conflicte, al que passa a vint quilòmetres de les seves cases. Lluny de la devota Jerusalem, a Tel-Aviv la festa no s’atura

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s