Hamàs torna als carrers

Una de les conseqüències de l’acord de reconciliació nacional entre Fatah i Hamàs és que els seguidors d’ambdues formacions han pogut tornar a sortir als carrers de Gaza i Cisjordània, respectivament. Han deixat enrere la clandestinitat. La cruenta divisió palestina que va començar el 2006 sembla que ha arribat al final. Crec que és una bona notícia i, de fet, el nerviosisme que transmet la classe dirigent israeliana no fa altra cosa que refermar aquesta opinió. Des de Tel-Aviv s’havia contribuït a generar i augmentar la separació intrapalestina. Ara han quedat descol·locats.
La setmana passada les banderes de Fatah van reaparèixer a Gaza després de quatre anys amagades. El mateix va passar amb les ensenyes de Hamàs a Cisjordània. No he pogut (de moment) entrar a Gaza, però gairebé cada dia trepitjo Cisjordània i vaig coincidir amb marxes de seguidors del moviment islamista tant a Nablus com a Ramal·lah. No eren manifestacions massives, però impressionaven. La contundència dels càntics, la convicció dels assistents, les seves constants proclames religioses i la presència absolutament minoritària de dones.
Un parell de dies abans havia topat amb celebracions per la reconciliació palestina. De trobar-me gent que transmetia alegria perquè s’acabava amb una sagnant divisió, a trobar-me seguidors d’un moviment que tornen a marcar paquet (com diríem en política catalana) i a prendre els carrers. Ja he dit que em sembla una bona notícia la unitat palestina. Crec que és necessària per plantar cara a l’ocupació. I veig legítim que els seguidors i militants d’ambdós partits puguin sortir als carrers després de recuperar la legalitat. Però no tinc tan clar que els palestins necessitin més dosis de Hamàs o Fatah al poder.
Cansament

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La majoria de gent amb qui he parlat des que sóc per aquestes terres m’han transmès cansament amb relació als grans partits palestins. Estan cansats de la corrupció de Fatah. Estan farts del fanatisme i les imposicions de Hamàs. Estan descontents amb certes concessions dels primers cap a Israel. Estan desitjant que els segons deixin de fer declaracions grandiloqüents i després acabin jugant a la real-politik com la resta.
Els palestins de Cisjordània, com a mínim aquells que no tenien cap càrrec a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), denuncien la imposició d’un règim policial per part de Fatah. Els de Gaza fan el mateix amb Hamàs, a qui acusen de practicar també una repressió moral difícilment acceptable per una societat que ja viu engabiada en els 360 quilòmetres quadrats del territori. Malauradament, la que probablement era la societat àrab socialment més avançada ha retrocedit les darreres dècades. L’ocupació n’és la principal causa, ja que ha donat ales al creixement de les opcions religioses, com ara Hamas. Qui no té una esperança real a què agafar-se, sovint opta per camins divins…
Potser caldria l’entrada de sang nova a la política del país, però els mesos de marge que s’han donat fins a les eleccions segurament ajudaran els dos partits a enfortir-se i a apropar-se als resultats que van aconseguir el 2006 (entre els dos van sumar més del 85% dels vots). Diversos analistes afirmen que si els comicis es fessin avui, el veredicte de les urnes seria molt diferent.
Sigui com vulgui, tant de bo aquesta vegada Occident accepti el resultat. I deixi de vendre la moto que vol expandir la democràcia arreu del món si després ha de boicotejar el que decideixin els ciutadans d’un país. Perquè, al cap i a la fi, s’ha de tractar d’això. Del que els palestins decideixin. Ens pot decebre la corrupció gairebé endèmica de Fatah (sembla que els darrers anys ha hagut de posar fi a part dels seus excessos) i ens pot disgustar el fanatisme religiós de Hamàs (que és això de no trobar cervesa a Gaza????). Però són els palestins qui han de decidir qui els representa.
Hem de deixar de mirar i analitzar la realitat del món àrab amb ulls occidentals i amb les enormes dosis de paternalisme que gastem.. I tot i compartir certa por o prevenció davant els moviments islamistes, també hem de tenir clara la responsabilitat europea i nord-americana en el creixement d’aquest tipus de partits. No m’agrada Hamas. No m’agrada Fatah. Tinc clar quin seria el meu partit palestí, però no deixa de ser una opció marginal pels autòctons. Respectem-los, tot i que un calfred ens recorri el cos quan veiem centenars de persones enfervorides cridant Al·là és gran i marxant pels centres de les ciutats.

Galeria de fotos:

https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/MarxaHamas?authkey=Gv1sRgCMqwuKeLv8rtFw#

 
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s