El Freedom Theatre i la por

El 4 d’abril, un encaputxat va assassinar Juliano Mer-Khamis. Actor, director teatral, cineasta i activista polític, Mer-Khamis –de mare israeliana i de pare palestí- també va ser l’impulsor del Freedom Theatre, que des del 2006 permet els nens i joves del camp de refugiats de Jenín tenir una oportunitat de comprovar que l’art els pot canviar la vida. Que el teatre i el cinema són eines potentíssimes per modificar mentalitats, per activar-los la creativitat i, què carai, també per denunciar i lluitar contra l’ocupació. Personatge venerat per aquells que van treballar al seu costat, Mer-Khamis també tenia la seva part contradictòria, com ara haver servit a l’exèrcit israelià.

Jenín és una ciutat conservadora situada al nord de Cisjordània. El camp de refugiats de la ciutat, que va ser en gran part arrasat per l’exèrcit israelià durant la Segona Intifada, no seria precisament un exemple de progressisme i mentalitat oberta. Juliano, però, va intentar trencar tots els esquemes i ensenyar els infants i joves del camp que hi havia esperança i camins que se sortien d’allò que marcaven les seves famílies. Els actors del Freedom Theatre reconeixen que havien de ser molt curosos a l’hora de fer una obra. D’una banda, volien agradar la seva gent, però per altra banda també aspiraven a fer gires internacionals. I en l’art de satisfer dos públics tan diferents, expliquen que Mer-Khamis era tot un mestre. Ara bé, els aires transgressors, moderns i, perquè no dir-ho, occidentals que va introduir l’actor al camp de refugiats no eren ben vistos per tothom. 

Aliança amb ZakariaFreedom Theatre

Durant la Segona Intifada, el camp era un bastió de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, el braç armat d’al-Fatah, el partit d’Arafat i Mahmud Abbas, l’actual president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Bona part dels dirigents de les Brigades, van ser assassinats durant la Segona Intifada i un dels pocs que va quedar va ser Zakaria Zubeidi, amb qui Juliano va aliar-se per obrir el Freedom Theatre. Zakaria havia pacificat el camp després de l’aixecament –diuen que gairebé tot déu anava armat- i se n’havia convertit en l’amo i senyor. Aquesta aliança no va agradar a certa gent, que hauria evolucionat cap a posicions més extremistes, passant primer per Hamàs i després anant més enllà. Els enemics de Juliano van anar augmentant la intensitat de les amenaces i el 4 d’abril, la seva vida va arribar al final.

Amenaces i porFreedom Theatre

Per què explico tot això? Doncs perquè fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de visitar el Freedom Theatre. A l’estiu, durant la primera visita a Palestina, ja havia estat al camp de refugiats de Jenín. Aleshores, no em va semblar especial. És a dir, la història que té darrere  -fa poc més de vuit anys va ser destrossat!- és brutal, però no vaig tenir la sensació que fos més pobre ni perillós que els altres camps pels quals vam passar. En aquells moments, desconeixia fins i tot qui era Juliano Mer-Khamis i l’existència del Freedom Theatre.

Des de l’assassinat de qui n’era l’ànima, el teatre està tancat –properament reobrirà- i bona part dels joves que feia tres anys que treballaven amb ell han deixat durant un temps Jenín per anar a Ramal·lah. Per què? Per por. Les amenaces de mort van més enllà de Juliano. I aquest va ser el gran canvi que vaig notar en tornar a Jenín. La por, la tensió que es palpava a l’ambient. Ens van obrir el teatre per nosaltres i la persona amb qui ens vam reunir –el gerent de la companyia- ens reconeixia que sí, que estaven espantats. Que tenien clar que continuarien la tasca de Juliano, tot i que veuen molt complicat millorar-ne el llegat.Freedom Theatre

“Juliano era com set persones en una, tenia una energia desbordant. Quan estaves amb ell, et feia sentir especial, capaç de tot. I això li passava a tothom. A mi se’m podia dirigir d’una determinada manera, perquè sabia com motivar-me, però segur que si t’hagués conegut amb tu ho hauria fet d’una altra forma, també efectiva”, ens va etzibar. Els actors del Freedom Theatre també el veneraven i quan en parlaven –vaig coincidir amb ells poc després d’aterrar aquí, el 12 d’abril- un percebia que havien perdut algú molt important.

La visita al teatre va ser molt especial. Brutal. Magnífica. Suposo que era fàcil quan anava acompanyat d’una persona boja pel món de l’espectacle, fascinada per un projecte sorgit en un context tan complicat. I la conversa, molt intensa i interessant. Al marxar, però, no ens va deixar anar a peu. Gairebé ens va suplicar que tornéssim amb taxi al centre de Jenín. Que no veia segur que dues persones de fora passegessin pel camp després del que ha passat. La por se li veia als ulls. No era fingida. Volen continuar el projecte. Volen mantenir el Freedom Theatre –l’únic teatre existent al nord de Cisjordània, per cert-. Però queda clar que allà on més bé ha fet el projecte, hi ha gent que no el vol, que no els accepta. Que només creuen en les armes de foc i en la violència com a element per lluitar contra l’ocupació. Que l’art no serveix per res. Optimista? Buff, en aquestes terres és molt difícil ser-ho. Foscor, molta foscor.

RecomanacionsFreedom Theatre

Avui és molt fàcil. Primer de tot, us recomano (i us poso l’enllaç) d’Arna’s Children, el magnífic documental que Juliano va dirigir i que explica la història de la seva mare i d’alguns nens del camp. Ja aviso que és prou dur. El segon, també un docu, és Jenin, Jenin, on podreu comprovar què va passar al camp de refugiats durant la Segona Intifada.

http://video.google.com/videoplay?docid=9004838847737803917#   (Arna’s)

http://video.google.com/videoplay?docid=-6006251982389677883#  (Jenin, Jenin)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s