Revolucionant el vi palestí

Contemplar embadalit les vinyes que s’enfilen en terrasses per superar pendents impossibles. Escoltar les explicacions de l’enòleg sobre les característiques d’un terreny erm, sec, difícil. Entrar al celler i ensumar aquella flaire coneguda de les periòdiques visites al Priorat. Obrir la primera ampolla. Observar el color del líquid, veure la llàgrima, intentar (sovint sense èxit) distingir tots els aromes possibles a través de l’olfacte i, finalment, aixecar la copa i provar el vi. Sensacions enyorades retrobades en una càlida tarda de divendres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si sou aficionats al vi, a Israel no tindríeu problemes. Tel Aviv i Jerusalem Oest (la part jueva de la ciutat) tenen un munt de botigues especialitzades. Als restaurants de tot l’Estat és fàcil trobar caldos locals i internacionals i, les coses com són, en diverses zones d’Israel es fa un vi de qualitat. Ara bé, si el que voleu és donar un cop de mà als palestins, consumir els seus productes i, d’aquesta manera, intentar també combatre l’ocupació que pateixen, les vostres opcions vinícoles es redueixen espectacularment.

La Champions a Ramal·lah

Una estona d’alegria. Uns minuts per xalar. Unes hores sent feliç. Potser un dia sencer per oblidar els problemes, per no pensar en l’ocupació. Potser sí que el futbol és l’opi del poble, però de tant en tant hi ha gent que necessita d’aquest opi per tirar endavant, per il·lusionar-se, per veure que sí, que la vida val la pena. I el triomf del Barça ahir contra el Manchester United en la final de la Lliga de Campions de futbol va provocar un esclat de felicitat entre molts palestins, pràcticament entre la meitat de la població de Jerusalem Est, la franja de Gaza i Cisjordània.

Futbolísticament parlant, Palestina és un país dual. Com a persones mediterrànies que són, els palestins viuen l’esport de la pilota amb passió, però sembla que només tenen ulls per a dos equips: el Barça i el Reial Madrid. La resta pràcticament no existeix. Mentre que el reguitzell de clàssics –partit de lliga, final de la Copa del rei i semifinals de la Champions- van provocar que els bars i cafès locals s’omplissin de gom a gom i visquessin una rivalitat total, ahir la cosa va ser una altra història.

Els mizrahim: els jueus discriminats que van revoltar-se

La discriminació és la norma en la societat israeliana. Els palestins que resideixen a l’Estat hebreu -1,2 milions de persones, el 20% de la població total- ocupen el nivell més baix en la piràmide social del país. Pel simple fet de no ser jueus, queden relegats en molts aspectes i per bona part dels seus conciutadans són vistos com els quintacolumnistes de l’enemic palestí. Des del 1948, any de la creació de l’Estat d’Israel, l’administració de Tel-Aviv no ha fet gran cosa per guanyar-se la seva adhesió al règim, ans al contrari. Viuen als barris i les ciutats més pobres, estan vetats en moltes professions, tenen menys drets que els jueus…

La discriminació, però, no va únicament contra els palestins. També hi ha nivells socials molt diferents entre els propis jueus. A dalt de tot de la piràmide social hi ha els asquenazites, que procedeixen del centre i l’est d’Europa. Sempre han copat el poder polític i econòmic a Israel, amb alguna excepció. David Ben Gurion, considerat el pare de la independència, era asquenazita, com també Yitzak Rabin –primer ministre que va signar els acords d’Oslo el 1993- i ho són Shimon Peres, actual president, i Benjamin Netanyahu, el primer ministre al càrrec.

Les dones que han dit prou a Israel

Fa onze anys van dir prou. Tenien clar que les coses no podien continuar igual i que havien de fer quelcom per canviar-les. Acabava d’esclatar la Segona Intifada i els abusos militars israelians sobre la població palestina van elevar-se fins a límits desconeguts. No eren gaires i van optar per unir-se per guanyar força. De la suma d’organitzacions prèvies en va néixer la Coalició de Dones per a una Pau Justa. Avui segueixen actives, lluitant contra l’ocupació israeliana de Palestina, defensant la igualtat de drets per a tots els ciutadans de l’Estat d’Israel i anhelant també que s’acabin els abusos a les dones en aquestes terres.

En la Coalició hi ha tant dones jueves com palestines residents a l’Estat d’Israel. A banda de prendre part en accions més o menys típiques contra l’ocupació, com ara manifestacions, concentracions o impulsar comunicats, les Dones es dediquen des del 2006 a la campanya Who Profit from the Occupation (Qui guanya amb l’ocupació). Esti Micenmacher em comenta que sovint ens oblidem del factor econòmic que impulsa la dominació i el control polític i militar de Palestina.

Assecant Palestina

Desconnectats territorialment, amb governs totalment independents l’un de l’altre, amb realitats socials cada cop més divergents, els palestins de Gaza i Cisjordània segueixen tenint coses en comú. Sense anar més lluny, els habitants d’ambdós territoris tenen seriosos problemes per satisfer les seves necessitats hídriques. I a les dues zones, bona part dels edificis tenen dipòsits als terrats per recollir l’escassa aigua de pluja. No és una pràctica casual, sinó gairebé una obligació per sobreviure.

Els problemes d’abastament són provocats, fonamentalment, per la política en aquesta matèria d’Israel, que no fa altra cosa que perjudicar els palestins en benefici dels ciutadans jueus. L’Estat hebreu opta per violar la legislació internacional, tal com fa en altres matèries com els assentaments de colons a Cisjordània o l’annexió de Jerusalem Est. Informes d’organitzacions com Amnistia Internacional demostren que la distribució dels recursos hídrics de la zona, bàsicament sota control israelià, és qualsevol cosa menys equitativa i això està tenint greus conseqüències per a la salut dels palestins i per al medi ambient.

Dos móns en només 20 quilòmetres

Només estan separades per 20 quilòmetres, però formen part de dos móns completament diferents. Una pretén ser moderna, avanguardista, oberta. L’altra s’intenta reinventar per sobreviure. Mentre que gratacels altíssims, extenses platges i, perquè negar-ho, contrastos brutals són alguns dels elements que defineixen la primera; a la segona gairebé tot és homogeni, transmetent un aire de pobresa. Modernitat? Cap. Passat? Molt. Present? Difícil. Futur? Dubtós.

Són Tel Aviv i Qalqília. La primera és la capital econòmica –i diplomàtica- de l’Estat d’Israel, amb més 450.000 habitants. La segona és la principal ciutat del districte homònim de Cisjordània i suma unes 30.000 persones. Fins fa pocs anys, les dues ciutats estaven molt connectades. Bona part dels adults de Qalqília treballaven a Tel Aviv i la seva àrea metropolitana. Aquest factor era fonamental per a la supervivència econòmica d’una ciutat que també rebia nombrosos visitants israelians que hi acudien els caps de setmana per comprar, aprofitant-se dels preus més baixos que sempre ha tingut Palestina.

Entre copes, mines i ocupació

Sota ocupació israeliana des del 1967, envoltats d’un paisatge espectacular –amb cims que superen àmpliament els 2.000 metres-, amb una de les terres més fèrtils de la zona i amb quantitats ingents d’aigua, els Alts del Golan tenen poc a veure amb el que un pot trobar a Cisjordània o Gaza. Per començar, parlem d’un territori sirià i no pas palestí. Tot i que la presència de militars israelians és constant a la zona, la sensació és que fa anys que els xocs violents van quedar-hi aparcats. Els sirians del Golan van tenir la seva pròpia Intifada el 1982, però històricament han apostat per la resistència no violenta per combatre l’ocupació. Tenint en compte que només són 20.000 persones –al territori ocupat per Israel també hi ha 18.000 colons jueus- s’entén que l’opció d’una resistència més activa i per la via armada no tindria cap possibilitat d’èxit.

Explico tot això després de passar un dia i mig a Majdal Shams, un poble de 10.000 habitants que és el més important dins la zona ocupada (uns 500 quilòmetres quadrats de la regió sí que estan sota control de Síria, incloent-hi la capital de l’àrea, Quneitra). Diumenge i dilluns molts mitjans van esmentar el nom d’aquest poble, perquè milers de refugiats palestins i residents a Síria s’hi van acostar i un centenar va saltar la tanca que marca la frontera –òbviament no reconeguda internacionalment. Reclamaven el dret a retornar a les seves terres, a la seva pàtria. Com van reaccionar els soldats? Amb violència, per variar. Van disparar amb munició real i quatre palestins van morir assassinats. Uns quants més van ser ferits.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.