L’eterna qüestió dels refugiats

El 1948 van veure’s obligats a deixar les seves cases i terres. 19 anys més tard, molts d’ells van ser forçats a emprendre una segona marxa. Avui en dia són més de 4,5 milions de persones, escampats per camps de Cisjordània, Gaza, el Líban, Jordània i Síria. Són els refugiats palestins, probablement els grans oblidats en les encallades (i suposades) converses de pau entre el Govern israelià i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Juntament amb l’aigua –sota control israelià-, les fronteres, l’estatus de Jerusalem i els assentaments de colons escampats per Cisjordània, els refugiats han estat un dels grans temes a afrontar a l’hora de resoldre l’enquistat conflicte del Pròxim Orient. Actualment, però, sembla que ja no són una qüestió cabdal per l’ANP, que encapçala Mahmud Abbas (líder també d’al-Fatah). El govern palestí de Cisjordània, format bàsicament per tecnòcrates, intenta guanyar-se la confiança dels seus homòlegs europeus i dels Estats Units, els seus principals donants, construint estructures d’estat amb l’objectiu de proclamar la independència palestina el proper setembre. Per fer-ho, opta per molestar el mínim el seu veí israelià i si això implica oblidar els refugiats, doncs s’obliden.

Quan un té l’oportunitat de visitar un camp de refugiats i parlar amb les persones que hi viuen, però, se n’adona que aquesta gent no pensen oblidar els seus orígens, ni la seva identitat. Al Deisheh Camp (a Betlem), per exemple, ningú es defineix com a ciutadà de Betlem, sinó que tothom té clar que el seu poble és aquell que els seus familiars van deixar fa més de sis dècades. Les lleis internacionals reconeixen el dret a retorn dels refugiats, però sembla improbable que els palestins puguin veure’l satisfet, atès que bona part dels seus pobles d’origen formen actualment part de l’Estat d’Israel, que no està disposat de cap manera a acceptar el retorn dels refugiats, bàsicament perquè implicaria acabar amb el concepte d’Estat jueu que tant defensen (amb lleis incloses).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Problemes d’espai

Tots els camps comparteixen problemàtiques. Amb un urbanisme gairebé inexistent, els camps es van anar aixecant a partir de 1949. Primer, no eren res més que esplanades poblades de tendes de campanya i des de mitjans de la dècada dels 50 van anar-se construint edificis. Avui, la immensa majoria han esgotat el seu limitat espai i molts dels joves han de marxar perquè ja no tenen lloc on viure. Els carrers estrets, la immensa quantitat de nens (la població dels camps és increïblement jove), i els edificis de l’UNRWA –l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins, que es fa càrrec dels serveis bàsics dels residents- són alguns trets comuns.

Conscient que eren qualsevol cosa menys la classe privilegiada, els palestins en general, i els refugiats en particular, van entendre ja fa temps que la formació era bàsica. A Deisheh, sense anar més lluny, el volum de llicenciats universitaris és enorme i, per exemple, hi ha més de 50 metges. Problema? Els camps ocupen una superfície molt petita i les opcions de desenvolupament econòmicament són molt poques. D’aquesta manera, els índexs d’atur que presenten són molt elevats (al voltant del 50%). I a Deisheh hi ha un consultori mèdic, que paga la UNRWA. Però els recursos només arriben per pagar el sou d’un metge, que ha d’atendre 13.000 persones…

Per tal de donar esperança als seus habitants, sobretot als més joves, tots els camps tenen centres culturals, que desenvolupen una important tasca, tant social com política. L’Ibdaa i el Phoenix són aquests espais a Deisheh i ofereixen un ampli programa d’activitats. Els seus responsables m’explicaven que és molt important contribuir a l’educació dels infants del camp, però que també se’ls explica d’on són, què significa ser un refugiat palestí, tot plegat amb l’objectiu de no perdre la seva identitat.

Tradicionalment els camps de refugiats han estat focus de resistència contra l’ocupació israeliana. Tant en la primera com en la segona Intifada van jugar un paper importantíssim, fet que va provocar desenes de víctimes mortals a la majoria de camps. L’exèrcit israelià, per variar, no va tenir compassió i durant la Segona Intifada no va tenir inconvenient en bombardejar el Phoenix Center. Ara ja torna a funcionar. S’ha aixecat de nou. Potser és el caràcter palestí, un poble colpejat i massacrat un munt de vegades, però que sempre s’aixeca, sempre resisteix. Continuaré visitant camps (a Nablús, a Jenín…), de manera que ampliaré la informació sobre els refugiats en properes entrades.

Teniu més fotografies del camp de refugiats i del centre cultural Ibdaa al següent enllaç:

http://www.flickr.com/photos/56447475@N06/sets/72157626581711986/

Recomanacions

Avui aprofito per penjar-vos una cançó de Jamil Al-Sayeh, un cantautor palestí prou conegut per aquestes terres. Per casualitat (i per feina) vaig entrevistar el seu fill fa uns dies i em va explicar qui era el seu pare. Em sembla una bona manera d’il·lustrar el que faig aquí, anar coneixent gent que, a l’hora, em permeten anar coneixent en profunditat aquesta societat apassionant. També un poso l’enllaç amb Palestinian Refugees – Their Experience, un documental que parla dels refugiats.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s