Resistència no violenta contra repressió armada

El fum s’escampa al teu voltant. Sensació d’ofec. De no poder respirar. Cada intent d’omplir d’aire els teus pulmons es converteix en una tortura, en un martiri. Estossegues. Et tapes tota la cara per evitar més contacte amb aquest gas pestilent, fastigós, destructor. Els ulls se t’irriten. No els pots obrir. No t’hi veus. Te’ls vols rascar, però l’únic que aconsegueixes és que la coïssor s’escampi encara més. Escoltes més trets. Sents un crit. Moments d’histèria al teu voltant. Nerviosisme. L’ambulància s’obre pas. Un arbre. Un cotxe. Un mur. Tot et serveix per recobrar l’alè i protegir-te. Pares. Respires. Penses. Et relaxes. I al cap de pocs minuts hi tornes. Surts. I el cercle torna a començar. Sents trets, el fum s’escampa, no pots respirar, no t’hi veus…

No és un paràgraf robat. No és literatura. És un resum del cúmul de sensacions que he viscut a Bil’in, un dels pobles de Cisjordània coneguts perquè cada divendres celebren una manifestació no-violenta contra el mur de l’apartheid que penetra i divideix el territori palestí. La protesta ha estat l’últim acte del 6ena Conferència de Resistència Popular, que va començar dimecres, el primer dia que vaig visitar el poble. Centenars de persones i de totes condicions (joves, grans, dones, infants, homes, palestins, internacionals, periodistes, metges, polítics…) hi han pres part amb l’objectiu d’intentar accedir als camps dels que els israelians s’han apropiat il·legalment, amb una tanca al mig que en barra el pas.

Era la primera protesta seriosa contra l’ocupació a la que prenia part. Era una acció de resistència no-violenta. Tots estàvem desarmats. Però això no té cap importància pels soldats jueus. Ells, protegits darrera la tanca, tenen armes i semblen desitjosos de fer-les servir. El balanç de l’acció d’avui ha estat de 15 ferits, un nombre prou significatiu si tenim en compte que a la marxa hi han participat unes 350 persones. No sé quants pots de gas lacrimogen han llançat, ni quantes bales de goma recobertes d’acer han disparat. A punt de fer-ne 30, el seny s’imposa i no era a primera línia, davant la tanca. Allà eren la majoria dels ferits. Però no tots. Perquè les bales de goma i els pots de gas arriben a centenars de metres de distància i quan menys t’ho esperaves veies com el teu voltant s’omplia de fum i respirar era una autèntica putada. Prendre mal és possible. Però quedar-se quiet i no fer res contra l’ocupació vivint aquí és impossible. Potser si entre tots estirem serem capaços d’enderrocar-la. Potser si..

Sis anys de marxes

La protesta a Bil’in se celebra setmanalment des del 2005, quan els israelians van robar part de les terres dels agricultors palestins del poble. Com cada protesta en aquestes terres, hi ha màrtirs. Són els germans Bassem i Jawaher Abu-Rahma, morts respectivament el 2009 i l’1 de gener d’enguany. Els ferits, en canvi, es compten per milers i els arrestats, per centenars. Entre els primers es pot mencionar Luisa Morgantini, eurodiputada italiana de 70 anys, membre de Refundazione Comunista i líder del moviment pacifista al seu país. Avui hi era, ha intervingut a les jornades i s’ha sumat, sense por, a la marxa. També hi era Mustapha Barguti, líder de la Iniciativa Nacional Palestina.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fa un parell d’anys, la justícia israeliana va donar la raó als ciutadans de Bil’in i va emetre una sentència en què obliga a retornar-los la meitat de les terres que els van confiscar per aixecar el Mur de l’Apartheid. A dia d’avui, però, l’exèrcit hebreu encara no ha complert la sentència. Impunitat un cop més. I no passa res. L’anomenada comunitat internacional no intervé. Per què? Els Estats Units no ho permetrien. I la UE cada cop té menys pes al panorama mundial. I els xinesos, la nova potència, només es preocupen de fer diners. En fi…

La resistència popular

Pel que fa a la Conferència de Resistència Popular, enguany ha estat dedicat a Vittorio Arrigoni, el cooperant italià assassinat la setmana passada per salafistes (musulmans radicals perquè ens entenguem) a Gaza. Tots els parlamentaris hi feien menció i un gran pòster amb la seva imatge decorava l’espai, fent companyia a Rachel Corrie (la noia estatunidenca assassinada per l’exèrcit d’Israel a Gaza el 2003) i al Bassem i la Jawaher. La conferència pretenia enfortir els lligams entre la resistència (no violenta) palestina i els activistes internacionals i israelians.

El primer dia, l’espai on se celebrava l’esdeveniment era ple. Per què? Per la presència d’autoritats. La més destacada era Salam Fayyad, el tecnòcrata que exerceix de primer ministre de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Les mesures de seguretat eren importants i en alguns moments tenies la sensació que a les primeres files només hi havia goril·les…També hi havia representació oficial de països que, en alguns casos, no reconeixen Palestina com un estat. És el cas espanyol. Vaig parlar amb el consol de l’Estat i em va admetre això, que oficialment no hi tenen les mateixes relacions que amb un Estat reconegut, però que oficiosament fan el mateix. Diplomàcia…

La sensació és que la Conferència és important, però cada cop la resistència popular està més institucionalitzada i menys controlada per comitès populars autònoms. A banda, la majoria dels assistents eren internacionals, mentre que els palestins semblaven limitar-se a parlar i a tasques d’organització. Però bé, suposo que ells no necessiten ser convençuts de la necessitar de resistir contra l’ocupació que pateixen.

Podeu veure la fotogaleria sencera de la protesta al següent enllaç:

IMG_3089
 
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s