Vida més enllà dels partits

Aquest és un article cremat. Què vull dir? Doncs que és un article que havia de sortir a una publicació catalana explicant un fenomen que estava passant a Palestina des de fa gairebé un mes i mig. L’acord que van assolir ahir Hamàs i Fatah i que pot provocar l’anhelada unitat palestina fa que l’article hagi quedat antiquat i que la protesta s’hagi aturat. Com que no el puc publicar (em toca refer-lo i canviar l’enfocament) el penjo al bloc, perquè així coneixereu en què consistia un moviment que no explicaré en posteriors articles. És el risc de fer la feina a temps i, què carai, això és periodisme i aquestes coses passen. L’actualitat, com sempre, mana.

Joves palestins crítics amb al-Fatah, Hamàs i la resta de forces polítiques posen en marxa un moviment que reclama la unitat i que s’emmiralla en la revolta que viu ell món àrab

Promouen la unitat entre tots els palestins. Aposten per acabar amb la divisió entre al-Fatah i Hamàs. I parlen de reconciliació, de treballar conjuntament per sentir-se orgullosos del seu país. Són joves i no només volen canviar Palestina, sinó que somnien amb transformar el món. Il·lusionats amb la revolta generalitzada que viu el món àrab, creuen que és el moment que aquesta arribi també a casa seva. Internet és la seva arma més efectiva però per incidir més directament en la població autòctona han participat en concentracions i des del proppassat 15 de març alguns dels membres del moviment dormen acampats a les places d’Al-Manara (Ramal·lah) i Manger (Betlem). La protesta, però, també ha arribat a la Franja de Gaza on el Govern de Hamàs no els permet plantar les tendes als carrers. Continua llegint

Anuncis

L’eterna qüestió dels refugiats

El 1948 van veure’s obligats a deixar les seves cases i terres. 19 anys més tard, molts d’ells van ser forçats a emprendre una segona marxa. Avui en dia són més de 4,5 milions de persones, escampats per camps de Cisjordània, Gaza, el Líban, Jordània i Síria. Són els refugiats palestins, probablement els grans oblidats en les encallades (i suposades) converses de pau entre el Govern israelià i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Juntament amb l’aigua –sota control israelià-, les fronteres, l’estatus de Jerusalem i els assentaments de colons escampats per Cisjordània, els refugiats han estat un dels grans temes a afrontar a l’hora de resoldre l’enquistat conflicte del Pròxim Orient. Actualment, però, sembla que ja no són una qüestió cabdal per l’ANP, que encapçala Mahmud Abbas (líder també d’al-Fatah). El govern palestí de Cisjordània, format bàsicament per tecnòcrates, intenta guanyar-se la confiança dels seus homòlegs europeus i dels Estats Units, els seus principals donants, construint estructures d’estat amb l’objectiu de proclamar la independència palestina el proper setembre. Per fer-ho, opta per molestar el mínim el seu veí israelià i si això implica oblidar els refugiats, doncs s’obliden. Continua llegint

Resistència no violenta contra repressió armada

El fum s’escampa al teu voltant. Sensació d’ofec. De no poder respirar. Cada intent d’omplir d’aire els teus pulmons es converteix en una tortura, en un martiri. Estossegues. Et tapes tota la cara per evitar més contacte amb aquest gas pestilent, fastigós, destructor. Els ulls se t’irriten. No els pots obrir. No t’hi veus. Te’ls vols rascar, però l’únic que aconsegueixes és que la coïssor s’escampi encara més. Escoltes més trets. Sents un crit. Moments d’histèria al teu voltant. Nerviosisme. L’ambulància s’obre pas. Un arbre. Un cotxe. Un mur. Tot et serveix per recobrar l’alè i protegir-te. Pares. Respires. Penses. Et relaxes. I al cap de pocs minuts hi tornes. Surts. I el cercle torna a començar. Sents trets, el fum s’escampa, no pots respirar, no t’hi veus…

No és un paràgraf robat. No és literatura. És un resum del cúmul de sensacions que he viscut a Bil’in, un dels pobles de Cisjordània coneguts perquè cada divendres celebren una manifestació no-violenta contra el mur de l’apartheid que penetra i divideix el territori palestí. La protesta ha estat l’últim acte del 6ena Conferència de Resistència Popular, que va començar dimecres, el primer dia que vaig visitar el poble. Centenars de persones i de totes condicions (joves, grans, dones, infants, homes, palestins, internacionals, periodistes, metges, polítics…) hi han pres part amb l’objectiu d’intentar accedir als camps dels que els israelians s’han apropiat il·legalment, amb una tanca al mig que en barra el pas. Continua llegint

Gaza, de nou en el punt de mira

La primavera es presenta calenta a l’Orient Pròxim. A la revolta generalitzada que viu el món àrab, cal afegir-hi, com no podia ser d’altra manera, nous episodis –tant violents com diplomàtics– en l’enquistat conflicte israelianopalestí. Mentre que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que lideren el president, Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad, busca assolir el reconeixement d’un hipotètic Estat propi, la tensió i el clima prebèl·lic tornen a la franja de Gaza.

Dinou morts, tots palestins, i 70 ferits és el balanç de l’última onada d’atacs que l’Exèrcit d’Israel va perpetrar contra el territori controlat per Hamàs des del dijous 7 d’abril fins al diumenge 10, en resposta al llançament de coets i de granades de morter contra les poblacions israelianes properes a la frontera. Les accions de les milícies palestines, que haurien disparat uns 150 projectils, van causar ferides greus a un adolescent jueu de 16 anys, després que un coet impactés contra un bus escolar, fet que va desfermar la resposta israeliana. L’escalada de violència, precedida de mesos de relativa calma –sempre dins dels paràmetres de la regió–, va arribar una setmana més tard que el Tsahal assassinés tres dirigents de Hamàs. Continua llegint

Ciutadans sense drets

Ser ciutadà de segona implica pagar impostos i pràcticament no rebre serveis. Suposa tenir els mateixos deures que els ciutadans de primera sense tenir uns drets equiparables. Comporta ser considerat només un resident, però sense assolir la categoria de ciutadà. Formar part de la ciutat sense ni tan sols poder votar en les eleccions locals. Córrer el risc de perdre tot el que es té per fer lloc a una gent que forma part del poble escollit i, com tal, tenen el dret diví a fer el que els roti, trepitjant a qui calgui per assolir els seus objectius. Els palestins que resideixen a Jerusalem Est són ciutadans de segona i víctimes de les lleis d’un estat que en cap cas es pot considerar democràtic. Entre d’altres motius, perquè prima i dóna més drets i oportunitats als membres d’una determinada religió: el judaisme.

Amb la guerra àrabo-israeliana de 1948, el nounat Estat hebreu es fa amb el control de Jerusalem Oest, on hi fixarà la seva capital. Els palestins residents en aquests barris són expulsats i alguns d’ells s’estableixen a la part oest de la ciutat, sota domini de la Transjordània del rei Abdallah. Sheikh Jarrah o Silwan són alguns dels barris on aniran a parar aquests refugiats, i d’altres provinents dels territoris que han quedat sota control israelià, que el 1956 –gràcies a un acord amb Jordània i l’ONU, renuncien a aquest estatus a canvi de poder-se allotjar a unes cases aixecades pel poder haiximita. Continua llegint

Els check-points: les barreres a la mobilitat palestina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De Ramal·lah a Jerusalem. Més de dues hores per fer tot just 15 quilòmetres. La lentitud del trajecte no ha estat provocada per un embús quilomètric. Ni per un accident. Ni per cap causa excepcional. Simplement que per recórrer la distància entre la capital de Cisjordània, on trobem la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i la principal ciutat palestina –anomenada Al-Quds en àrab-, cal creuar elcheck-point de Kalandia, un dels més importants i coneguts dels territoris palestins ocupats.

Tot i ser la capital de la Palestina històrica, Jerusalem Est és un territori annexat a l’Estat jueu. Només l’Estat d’Israel reconeix la seva sobirania sobre aquest territori, ja que segons la llei internacional forma part de Palestina. D’aquesta manera, aquells que volen accedir-hi des de Ramal·lah, sota control si més no aparent de l’ANP, han de veure’s sotmesos a l’escrutini dels soldats de l’exèrcit d’Israel. Fer el recorregut a la inversa –de Jerusalem cap a Ramal·lah- implica també creuar Kalandia, però en aquesta direcció les barreres sembla que gairebé desapareguin.   Continua llegint

Primeres impressions al Pròxim Orient

Setmana frenètica. Rebudes. Retrobaments. Docu. Sopars. Birres. Comiats. Una nova aventura. Continuar creixent. Descobrint i descobrint-me. Adaptació constant. Aterrar a Soldat mur de les LamentacionsBen Gurion. Obsessió per la seguretat. Sospites. Saleta. Interrogatori. A què et dediques a Barcelona? Per què no tens bitllet de tornada? A qui coneixes a Israel? Prova superada. Jerusalem, la ciutat tres vegades santa. Creuar la porta de Jaffa a les 5 del matí. Caminar sol. Xalar. Descansar. Obrir els ulls i pensar: no sóc a Belfast, però tampoc sóc a Sant Vicenç. Sensació de ser on vull ser. Certesa. Assolir el somni. Disposat a viure’l. Perdre’m per la Ciutat Vella. Barrejar-me amb els turistes. Topar-me amb el fanatisme religiós. Soldats mostrant l’armament. Cúpula de la RocaPrepotència. Malaltia. Tothom és terrorista. Mur de les Lamentacions. Esplanada de les Mesquites, finalment. Frepar amb la Cúpula de la Roca. Reflexió solitària. Shuafat, el meu nou barri. Àrab, of course. Els nous amics de Mundubat. Recordant (i molt) Irlanda. Sabent que Sant Vicenç sempre hi serà. Però volent viure Jerusalem i Palestina. Submergir-se en el conflicte. Amman i El Caire. Possibles etapes? Qui sap. Molt fet, però tot per fer. Vivint. Somiant. Experimentant.