L’expres esperançat i la bomba al barri

El 10 d’abril de 1998 forma  part de la historia d’Irlanda. Aquell dia, divendres sant, els governs irlandès, britànic i diversos partits del Nord del país van firmar l’acord de pau que permetria encarrilar definitivament un conflicte que en les tres dècades precedents s’havia cobrat més de 3.000 vides, però que té les seves arrels en el segle XVII, època en què van començar les plantacions d’anglesos i escocesos a l’Ulster. El DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat aleshores pel doctor Ian Paisley –conegut com a doctor NO-, va oposar-se a l’acord, però això no li va impedir créixer progressivament fins a convertir-se, ja fa uns anys, en el partit amb més seients al Parlament d’Stormont, l’assemblea nord-irlandesa.

Mentre que els unionistes, que sempre havien ostentat el poder i havien estat els privilegiats en detriment de la minoria catòlica del Nord d’Irlanda, van dedicar-se a posar pals a les rodes al procés de pau, els republicans-catòlics no van tenir inconvenient a fer enormes sacrificis per assolir la pau. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès) va ser desmantellat, es van entregar els seus arsenals i es va demanar perdó per les víctimes que va provocar amb els atemptats. Amb tot, els unionistes semblava que mai en tindrien prou. Fa uns mesos, però, les competències en Justícia i en Seguretat van passar a mans del Govern de Belfast provinents de l’executiu britànic. I un ministre del Sinn Féin, el principal partit republicà i l’antic braç polític de l’IRA, seria l’encarregat de gestionar aquestes àrees. El cercle, sembla, que es tancava.

La realitat, però, és que encara hi ha tensió al Nord d’Irlanda. Les dues comunitats –la unionista-protestant i la republicana-catòlica- conviuen, però en general es barregen molt poc. Hi ha ciutats majoritàriament catòliques i ciutats majoritàriament protestants. Hi ha barris on gairebé tothom és unionista i d’altres on tots són irlandesos. Evidentment, també n’hi ha de mixtos, però les parelles mixtes encara són mal vistes –sobretot dins la comunitat protestant, en general més sectària i que té la sensació que en les darreres dècades no ha fet altra cosa que perdre privilegis. Aquesta tensió es reflecteix de moltes maneres, però una de les més visibles és l’existència de petits grups armats per part dels dos bàndols.

Panoràmica de Shankill. El barri protestant.

Panoràmica de Shankill. El barri protestant.

Els grups armats

L’IRA (en realitat l’IRA provisional) va deixar les armes i, al cap d’uns anys, van fer el mateix els principals grups paramilitars d’extrema dreta unionista (com l’UVF, l’UDA i l’UFF). L’IRA Autèntic, l’IRA de la Continuïtat i l’Exèrcit Irlandès d’Alliberament Nacional –pel costat republicà-, i els Red Ulster Freedom Fighters o els Orange Volunteers, per la banda unionista, segueixen actius. Parlem de grupuscles que sumen desenes de membres (entre tots no deuen superar els 300 activistes) i no tenen suport social, ni diners. Però accedir a les armes és fàcil i, de tant en tant, encara perpetren alguna acció.

Belfast no és, ni de bon tros, una ciutat perillosa a dia d’avui. Els índexs de delinqüència són notablement més baixos que a Barcelona i és molt difícil trobar-se amb problemes, més enllà dels típics excessos etílics de la població local. Però, de tant en tant, un es pot imaginar com era viure-hi al passat. Fa uns dies tornava a casa –visc al barri universitari- quan vaig trobar-me el carrer tallat, amb policies armats barrant-me el pas. Hi havia una amenaça de bomba! L’explosiu existia i els experts policials se’l van emportar per fer-lo explotar sense risc lluny de qualsevol àrea habitada. Tot i que hi havia molta gent al carrer, no es veia histerisme, potser només certa curiositat. Suposo que recorden el passat i no s’espanten. Suposo que cada cop tinc més clar que vull provar d’exercir de periodista en zones de conflicte i això va fer que sentís una mena d’excitació davant del fet. Inconsciència? No ho sé.

Passejant per West Belfast

Falls Road

Falls Road

Dos dies després vaig conèixer en Pod Devenny. És un dels guies de Coiste, una empresa especialitzada en oferir tours polítics per Belfast. En Pod, com la resta de guies de la companyia, és un expres de l’IRA. En concret, va passar-se 14 anys entre reixes per la seva activitat política en favor de la unitat d’Irlanda. Va tornar al carrer a principis dels anys noranta, quan el procés de pau ja estava encarat. Vaig passar unes quatre hores amb ell. Em vaig topar amb una persona que, tot i el seu passat, no tenia ni un bri d’odi en la seva mirada i que en cap cas desprenia rancor en parlar. Tot el contrari. Vam parlar del passat, del present i del futur. D’Irlanda. I de Catalunya. I ens vam citar per prendre’ns una pinta el dia que Irlanda aconsegueixi la unitat o que Catalunya sigui independent. Ell està convençut que l’illa, d’aquí uns anys, serà un sol país. I a mi ningú em pot treure del cap el fet que la nostra llibertat nacional és cada dia més a prop.

Internament sense judici, repressió constant a la població catòlica, menys drets polítics, menys serveis socials, menys feina pública…A través de la veu d’en Pod és fàcil imaginar-se com era viure al Nord d’Irlanda a principis dels anys setanta. L’IRA va reaparèixer –havia jugat un paper molt important durant la Guerra de la Independència d’Irlanda- per protegir la població catòlica dels abusos protestants i de la policia. Evidentment, va causar molts morts, però va acabar provocant la rectificació dels britànics i avui dia republicans i unionistes comparteixen el poder, ni que sigui en un equilibri precari.

Interior del Culturlánn. West Belfast.

Interior del Culturlánn. West Belfast.

La marginació constant dels catòlics va provocar, en canvi, que optessin per formar-se en major mesura que els protestants i, d’aquesta manera, quan es va assolir la pau van estar més preparats per progressar. Així, tot i que l’atur és elevat en els barris més degradats d’ambdues comunitats (posaré per exemple els més famosos: entorn de Falls Road –republicà- i Shankill Road a Belfast; Bogside –republicà- i Waterside, a Derry), la realitat és que la situació és raonablement millor en el costat catòlic. Suposo que això explica, en part, el major odi i sectarisme que transmeten els unionistes i que es pot veure a través dels murals. En Pod, per exemple, em va confessar que, finalment, els unionistes han entès que s’equivocaven pintant murals que transmetien odi i violència i pretenen seguir el model republicà, molt més encertat i amb un indubtable valor artístic.

Si fa un temps era impensable veure un protestant acudir a una oficina del Sinn Fein per demanar ajuda i per reclamar certes polítiques, avui això és habitual. Cada cop són més les veus que reconeixen que la partició d’Irlanda  va ser un error. Els republicans, a més a més, estan guanyant la batalla demogràfica i estan, si es confirmen les previsions, a pocs anys de convertir-se en majoria al Nord d’Irlanda. En Pod, a més a més, es va mostrar convençut que serien capaços de convèncer entre un 5 i un 10% dels protestants perquè votessin a favor de la unitat d’Irlanda en un referèndum. Pas a pas, sense defallir, però potser la unitat d’Irlanda no és cap somni. Potser és més real del que sembla.

De moment, però, Slainte!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s