L’últim gran record del Bloody Sunday

Patrick Doherty, Gerald Donaghy, John Duddy, Hugh Gilmour, Michael Kelly, Michael McDaid, Kevin McElhinney, Bernard McGuigan, Gerald McKinney,William McKinney, William Nash, James Wray, John Young i John Johnston. Segurament aquests noms no us diran res. Si us sóc sincer, coneixia la història d’aquestes persones abans d’instal·lar-me a Belfast, però era del tot incapaç de recordar com es deien els protagonistes dels tràgics fets que van succeir a Derry, la segona ciutat del Nord d’Irlanda, el 30 de gener del 1972. Aquell dia, l’exèrcit britànic va perpetrar una autèntica matança a Derry durant una pacífica marxa en defensa dels drets civils de  la minoria catòlica del nord d’Irlanda, sota control britànic des de fa segles.

La carnisseria va acabar amb 14 morts i 13 ferits. Els morts (són les persones que cito a l’inici del post) sembla que, finalment, ja poden reposar en pau. Amb 38 anys i mig de retard, el Govern britànic va reconèixer el proppassat juny que l’actuació dels seus soldats va ser del tot injustificada i va demanar perdó. Deu setmanes després de la matança, en canvi, havia acusat les víctimes –cap de les quals anava armada en el moment de rebre els trets i en la seva majoria persones molt joves- de provocar els fets i havia exonerat els militars de qualsevol responsabilitat.

Des del 30 de gener de 1973, els carrers on van ocórrer els fets –situats a Bogside, el barri republicà i catòlic per excel·lència de Derry- eren l’escenari d’actes d’homenatge a les 14 víctimes innocents. Aquest darrer cap de setmana no va ser una excepció i desenes de milers de persones es van congregar en una emotiva marxa que, tot apunta, serà l’última massiva que es farà en record del Bloody Sunday. El fet que el primer ministre britànic, el consevador David Cameron, reconegués els fets, admetés que les víctimes eren innocents i que l’actuació de l’exèrcit no es podia defensar de cap manera ha provocat que els familiars dels morts hagin decidit acabar amb la marxa anual. En certa manera, consideren que finalment s’ha fet justícia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tenia la intenció de passar el cap de setmana a Derry (un periodista ha d’intentar ser al lloc dels fets), però problemes d’agenda em van impedir ser-hi diumenge, el dia de la marxa. No vaig poder emocionar-me amb el sentit homenatge a unes persones que simplement reivindicaven tenir els mateixos drets i oportunitats que els seus conciutadans protestants i unionistes. Sí que hi era, però, dissabte i vaig poder assistir al congrés de l’Ógra, les joventuts del Sinn Fein, el partit republicà més important del nord d’Irlanda. Allà vaig escoltar Martin McGuinness, actualment vicepresident del Govern d’Irlanda del Nord, mà dreta de Gerry Adams al Sinn Fein i antic dirigent de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA).

Conseqüències dels fets

L’anomenat Informe Saville és el que va portar al Govern britànic a rectificar, ni que sigui amb dècades i dècades de retard. La comissió encarregada d’elaborar el document va arribar a la conclusió que, efectivament, el primer tret que es va disparar aquell nefast 30 de gener de 1972 a Bogside provenia dels soldats de reforç de la companyia dels paracaigudistes desplaçats a Derry per vigilar la marxa pacífica. L’elaboració de l’informe era una de les prebendes assolides pels republicans en els acords de pau de Divendres Sant de 1998, el punt culminant de la pacíficació del conflicte nord-irlandès.

Tony Blair (primer ministre britànic), Bertie Ahern (primer ministre irlandès), David Trimble (unioniste moderat), John Hume (republicà moderat), Ian Paisley (unionista radical) i Gerry Adams van ser les cares dels famosos acords. Avui tots ells són cadàvers polítics, amb l’excepció d’Adams, president del Sinn Fein. El partit republicà s’ha consolidat com la formació irlandesa més important del nord del país i afronta les properes eleccions al sud de l’illa amb les millors perspectives electorals de la seva història.

L’informe Saville, en certa manera, ha fet justícia, tot i que no ha implicat el processament de cap dels responsables de la matança. La seva elaboració, però, no ha estat un exemple de velocitat en la justícia. Per redactar-lo han prestat el testimoni més de 2.500 persones, s’ha trigat 12 anys i el seu cost supera els 230 milions d’euros. Ningú no tornarà la vida als 14 màrtirs del Bloody Sunday, però suposo que més val una rectificació tardana que seguir mentint.

El que està clar és que els assassinats no van solucionar el conflicte nord-irlandès, ans al contrari. El moviment republicà, en general, i l’IRA, en particular, van sortir-ne reforçats, i van veure com molts joves se sumaven a les seves files quan amb els anys s’ha sabut que la intenció de l’exèrcit era desactivar el republicanisme amb una acció exemplificadora del que podria passar a qui qüestionés l’establishment. Evidentment, els republicans no van poder veure a partir d’aleshores l’exèrcit com un element neutral en el conflicte i el van situar al costat de la RUC, la temuda i odiada policia nord-irlandesa. Els troubles encara durarien molts anys, però això potser ho explicaré una altra dia. D’entrada, pocs mesos després es va posar punt i final a Free Derry, on durant tres anys l’exèrcit i la policia pràcticament no s’havien atrevit a posar-hi els peus.

Hospitalitat irlandesa

Aprofitant que era a Derry, vaig anar a fer una pinta a mitja tarda a un pub on oferien el partit del Celtic de Glasgow, probablement l’equip amb més aficionats entre els republicans irlandesos. El Celtic, que cada dia que passa es va guanyant un espai més gran al meu cor, va golejar 1 a 4 a l’Aberdeen. Un partit sense història, però l’ambient al pub era espectacular. Fer un parell de pintes, parlar amb uns irlandesos (republicans, of course) i acabar la vetllada visitant el Sandinos i prenent pintes realment no té preu. Sobretot quan veus que ets capaç de seguir bona part de la conversa. Yeah! Xumadors, però trossos de pa. Així són molts irlandesos.

Crisi política al sud

Tot i que no tinc gaire temps per llegir, miro de seguir la política del Regne Unit i d’Irlanda. En les darreres setmanes ha esclatat una crisi política de conseqüències històriques al sud d’Irlanda, que ha portarà el país a viure eleccions en poques setmanes. El mapa polític quedarà completament sacsejat després dels comicis. O això diuen tots els analistes i les enquestes. No es pot dir que sigui un expert en política irlandesa. Però aquests dies he fet un intensiu. El resultat el podeu llegir en aquest article que m’han publicat els companys d’El Triangle.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s