Uns avancen lentament mentre que d’altres reben amenaces

Els governs autonòmics o regionals són un dispendi innecessari. Només es dediquen a malbaratar recursos en qüestions que no interessen els ciutadans, que saben perfectament que la gestió només és eficaç quan totes, absolutament totes, les decisions transcendents es prenen des de la capital estatal, sigui Madrid, París, Londres o qualsevol altre. En moments de crisi, ja sigui econòmica o política, el millor seria retirar competències a les cambres regionals o, encara millor, suspendre-les directament.

Sembla que el que fins ara era un somni humit per a molts polítics espanyols, ja fossin del PP o del PSOE, comença a prendre forma d’una amenaça seriosa per a tots aquells que creiem que el poder ha d’estar el més a prop possible dels ciutadans. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el que només s’atrevien a dir alguns dels membres més sonats de la Brunete Mediàtica, ja ha aparegut com a globus sonda en boca de membres del Govern espanyol, que presideix el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Continua llegint

Anuncis

Ovelles, whisky i l’Armada Invencible

Prats increïblement verds que sorgeixen com bolets només sortir de la ciutat, una costa de vertigen infinita, uns penya-segats espectacularment verticals que planten cara a un mar embravit, unes muntanyes constants ideals per a l’aïllament i tot un repte per a les comunicacions. I una meteorologia aspra, dura, que no dóna treva. Irlanda, si més no el que he pogut veure fins ara, és un país preciós des d’un punt de vista paisatgístic. Té uns paratges brutals. La natura ha estat generosa amb els irlandesos que, d’altra banda, no es pot dir que siguin un poble que hagi tingut la sort de cara durant la seva llarga història.

Si el dia acompanya, cosa que en aquesta època de l’any passa poques vegades, capbussar-se per certes zones del país és un luxe per als sentits. La costa nord de l’Ulster és senzillament meravellosa. Potser sí que la pluja constant no ajuda a passejar-hi. Potser sí que el fred intens treu les ganes d’apropar-s’hi. Però sí alguna vegada aneu a petar a aquestes terres no ho dubteu: la costa nord ha de figurar com a visita imprescindible en la vostra agenda. Carrick-e-Rede, Bushmils, Dunluce Castle i, per damunt, Giant’s Causeway mereixen una, dues, tres o les visites que faci falta.  Continua llegint

Murs que no acaben de caure

Ceuta i Melilla. Arizona. Cisjordània. El Sàhara Occidental. Nicòsia (Xipre). Rio de Janeiro. El Caixmir (frontera de l’Índia i el Pakistan). Botswana. Belfast. Tots aquests llocs (ja siguin ciutats, regions o estats) estan units per un element, vergonyós es miri com es miri: la presència d’un mur de formigó que separa  dos territoris que impedeix la llibertat de moviments de les persones que hi viuen, que escanya econòmicament les àrees properes…Els motius  que suposadament justifiquen la seva presència són diversos: n’hi ha de polítics i que s’han aixecat després d’algun conflicte bèl·lic (Caixmir, Xipre, Sàhara Occidental,…); n’hi ha d’econòmics, que pretenen evitar la perillosa immigració (Ceuta i Melilla, Botswana); i també n’hi ha que simplement separen la part de la ciutat que ha prosperat de les faveles (Río de Janeiro), que han de quedar amagades a ulls del món.

El 1989 queia el mur de Berlín. Se’ns va vendre la idea que s’havia acabat la divisió del món en dos blocs, que la llibertat havia triomfat i bla, bla, bla. Ara sabem que, evidentment, no era cert. Des d’aleshores, algun altre mur ha caigut, però també se n’han aixecat de nous. I n’hi ha que ja hi era i, simplement, segueixen dempeus. Un d’aquests és el de Belfast. A l’inici de l’època més cruenta dels Troubles –els enfrontaments entre els catòlics-republicans irlandesos i els protestants-unionistes britànics, que tenien el suport de l’exèrcit de Sa Majestat-, el Govern de Londres va decidir aixecar diversos murs a les principals ciutats d’Irlanda del Nord amb l’objectiu de separar les dues comunitats. Continua llegint

Derry: la història irlandesa resumida en una ciutat

Milers d’exiliats repartits per tot el món, protagonisme en les dues guerres mundials, epicentre dels Troubles i, actualment, ciutat en transformació i punt de visita imprescindible per a tot aquell que tingui inquietuds polítiques. Parlo de Derry, la segona ciutat més gran d’Irlanda del Nord, amb poc més de 80.000 habitants. La història d’Irlanda està plena d’invasions, guerres, fams, divisions, conflictes…i Derry té la particularitat que ha jugat un paper important en tots els esdeveniments cabdals que ha viscut aquesta illa de l’Atlàntic Nord.

Situada a la riba del riu Foyle, el gener no seria el millor moment per visitar la ciutat, però ja em teniu equipat amb el meu triplet particular (gorra, guants i bufanda, sí!) fent el guiri. El fred era impactant i a mig matí s’ha posat a nevar. El guia, un paio molt entranyable d’uns 60 anys, ja ha deixat clar que ell sempre fa la visita, per més que plogui, nevi, o tot estigui glaçat. Sí senyor! Després de gairebé una setmana per aquestes terres, i patint cada dia un fred molt més intens que el de Sant Vicenç, ja puc dir que els irlandesos estan acostumats a les inclemències meteorològiques i el que per nosaltres seria un impediment, per a ells només és un fet quotidià. Plou i no porten paraigües. Neva? Doncs, es posen un barret i a seguir caminant. Sempre amb un somriure a punt. Continua llegint

Crisi? Però sí sempre hem estat en crisi!

Any nou, vida nova.  És un tòpic. Però, casualitat o no, en el meu cas sembla que serà cert. Canvi de ciutat, canvi de país, canvi d’idioma,…Després de superar un 2010 complicat a nivell personal, he començat el 2011 establint-me a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord, amb l’objectiu de millorar el meu lamentable anglès durant els propers mesos. La distància, però, no farà allunyar-me d’una de les meves passions: el periodisme. Intentaré actualitzar amb certa regularitat el blog, ja sigui amb curiositats sobre la meva estada a la ciutat o amb entrades més periodístiques. Quan torni de Belfast vull marxar uns mesos més a una altra part del món. D’aquí el nom del blog: periodista itinerant.

Porto pocs dies a la ciutat i tot que ja n’he trepitjat alguns dels racons més interessants, encara no estic en condicions de fer-ne una dissecció precisa. De la resta del país no cal ni parlar-ne. No he vist res més enllà de Belfast. Evidentment, encara no hi conec gaire el gent i el poc domini de l’idioma m’impedeix tenir converses gaire profundes. Temps al temps (espero!). Una de les primeres impressions que he tingut és que Belfast intentarà tirar endavant i deslliurar-se de la imatge de ciutat conflictiva i perillosa que durant dècades l’ha acompanyat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint